El conte comença presentant-nos dos vells amics en un entorn quotidià, la casa d’un d’ells. El convidat, el vell Woodifield, és un home bonàs i amb una salut precària, que l’obliga a romandre reclòs a casa seva la major part del temps. L’amfitrió, però, anomenat el Cap, gaudeix d’una salut envejable que s’avé amb el seu caràcter enèrgic i resolutiu.
El sobrenom del Cap ajuda a definir el personatge que es convertirà en el nostre protagonista. Accentua l’extremat interès que aquest ha mostrat per la seva feina durant tota la seva vida, i que ha deixat en ell una empremta indeleble. Malgrat estar jubilat, segueix sent anomenat així, perquè es podria dir que d’alguna manera sempre estarà al comandament, intentant controlar tot allò que passa al seu voltant, fins i tot les seves emocions.
Del Cap, en sabem també que és amant de la bona vida, del luxe i de certa superficialitat. Ha estat fent reformes a casa seva, i l’ha convertit en un lloc amable i ple de comoditats. En un veritable refugi. I el seu sibaritisme, fins i tot, l’ha portat a aconseguir una ampolla del millor whisky escocès, que prové dels cellers del castell de Windsor.
La relació que s’ha establert amb els anys entre els dos homes és singular. El vell Woodifield enveja el seu amic, enveja la seva forma de vida i, sobretot, la seva bona salut. Però es tracta d’una enveja sana, que ve acompanyada d’admiració. El Cap, però, veu en el vell Woodifield un pobre infeliç, un perdedor que no ha sabut llaurar-se un destí propi, i que depèn de la seva dona i les seves filles per sobreviure.
Els dos amics gaudeixen d’una conversa agradable, fins que el vell Woodifield, amb tota la naturalitat i la innocència del món, just després de beure un glop de selecte whisky, diu al seu amic que vol dir-li alguna cosa, però que se li ha anat del cap. El Cap atribueix aquest oblit a la seva vellesa i el compadeix en silenci. Però de sobte el vell Woodifield recorda allò oblidat i li diu al seu amic que les seves filles han estat a Brussel·les, al cementiri on va ser enterrat el fill del Cap, just després d’acabar la guerra. I han visitat la seva tomba.
El Cap, que per diferents raons no ha pogut anar encara a Bèlgica, s’estremeix de dolor en sentir aquestes paraules, però és bo en l’art de la dissimulació i oculta la seva pena. S’ha produït un gir a la història: les aparences són enganyoses. Al Cap, que semblava gaudir d’una felicitat plena, l’assetja un passat dolorós, mentre que el bonàs Woodifield, sense ser conscient de l’efecte advers que podien produir les seves paraules, ha ferit la sensibilitat del seu amic. En aquest moment, el Cap, que no està avesat a obrir-se davant dels altres, no està sol però se sent més sol que mai.
Poc després, el vell Woodifield se’n va. I el seu amic es rendeix a la nostàlgia, es deixa arrossegar pels records, després de la contemplació d’una fotografia del seu fill, i de sobte reconeix que per molt que intenti reconstruir el seu rostre tal com era, només pot aconseguir-ne un record imprecís. I s’adona amb angoixa que allò que li ha causat tant de mal no és aquesta finestra del passat que el vell Woodifield li ha obert, sinó la consciència que ha sobreviscut a la gran desgràcia, que aquella antiga ferida que va sagnar durant anys ara no és més que una vulgar cicatriu. I enyora aquella necessitat imperiosa de plorar que va sentir quan el seu fill va desaparèixer. I s’enreda en un raonament suïcida, autodestructiu: si sobreviure a un fill és del tot horrible i antinatural, no hauria de ser inhumà deixar de sentir un dolor insuportable per la seva pèrdua?
El Cap no es permet de ser indulgent amb si mateix. Es deixa ensorrar per un profund sentiment de culpabilitat, i no és capaç de veure més enllà del seu patiment. No és capaç d’adonar-se que, senzillament, un dia va optar, inconscientment, per deixar de sentir aquell dolor antic perquè era incompatible amb la vida, i la seva actitud actual, que pot semblar superficial i frívola, és tan sols un mecanisme de defensa, i no la prova de la superació de la seva desgràcia. Ni tampoc es capaç de veure que el fet de lliurar-se a un món de plaers superficials per combatre el seu desassossec no el fa inhumà, sinó tot el contrari, és una resposta profundament humana. (S’ha de dir que tot això no ens ho diu explícitament el narrador de la història. La Katherine Mansfield apel·la a la capacitat interpretativa del lector.)
Un fet inusual interromp llavors els seus pensaments: una mosca ha caigut al seu tinter, i lluita desesperadament per sobreviure. El seu primer gest és solidari. La rescata amb l’ajuda d’una ploma i la diposita sobre un tros de paper secant. Però tot seguit s’apodera d’ell la curiositat i decideix experimentar amb l’insecte. Mulla la ploma al tinter i li tira la tinta a sobre. I en observar-lo lluitant per la seva vida, experimenta un plaer sàdic, semblant a aquell que experimenten els nens en arrencar les ales d’una mosca per tal de deixar-la totalment indefensa. Però no en té prou amb això i torna a tirar tinta sobre l’insecte, portant-lo a una situació límit. I llavors arriba a sentir una sincera admiració per ell, perquè li sembla que malgrat tot no es rendeix, representant la força obstinada que un ésser viu ha de tenir per preservar la seva vida.
Però la mosca acaba morint. I llavors al Cap l’envaeix una gran tristesa. Però no sap per què. I el narrador omniscient del nostre relat, que ha estat bussejant a la ment torturada del protagonista, tampoc ens ho explica. Però nosaltres sí que ho sabem. Sabem que la mosca ha esdevingut un símbol. Representa la mort física de tots els éssers vius, i la mort metafòrica de tot allò que el temps pren a l’ésser humà, com ara la seva bellesa, la seva força o les seves il·lusions. Entenem perfectament el patiment del Cap.
El protagonista de La mosca ha experimentat tot un remolí d’emocions durant el transcurs d’una sola tarda, i se’n vol desprendre. Així que crida el seu majordom perquè li porti més paper secant després de tirar a la paperera la mosca morta. Actua com si no hagués passat res, desfent-se ràpidament del diminut cadàver, perquè no sap què fer amb les seves emocions, amb la seva convulsa realitat interior.
Però nosaltres sabem que tota fugida és inútil, que els records tornaran estimulats potser un altre cop per unes paraules aparentment amigues, la pluja, una fotografia o una olor… Sabem que el Cap mai no podrà escapar-se de si mateix, perquè cap ésser humà pot fer-ho.
Deia Terenci: “Sóc home i res humà més aliè”. Si aquest conte ens commou fins a la inquietud és precisament per això, perquè tots hem experimentat al llarg de les nostres vides totes les emocions que sacsegen al Cap. Gràcies al temps arribem a conèixer la naturalesa de les nostres pors i els mecanismes de defensa que hem creat per combatre-les, però s’ha de dir que el tipus de societat en la qual vivim, que rebutja tot allò considerat lleig (com ara certes emocions considerades pernicioses), i ens ofereix en el seu lloc una publicitat enganyosa i anestèsica, s’obstina a impossibilitar-nos aquest coneixement de nosaltres mateixos. No es tracta d’instal·lar-nos al pessimisme absolut, però sí d’enfrontar-nos a la nostra realitat, interior i exterior, per crua que aquesta sigui, sense disfressar-la d’Armani ni perfumar-la de Chanel número 5 amb la intenció de fer-la més digerible.
M.M.M.
