…el drama del desencantado que se arrojó a la calle desde el décimo piso, y a medida que caía iba viendo a través de las ventanas la intimidad de sus vecinos, las pequeñas tragedias domésticas, los amores furtivos, los breves instantes de felicidad, cuyas noticias no habían llegado nunca hasta la escalera común, de modo que en el instante de reventarse contra el pavimento de la calle había cambiado por completo su concepción del mundo, y había llegado a la conclusión de que aquella vida que abandonaba para siempre por la puerta falsa valía la pena de ser vivida.
El primer que ens crida l’atenció d’aquest microrelat són els punts suspensius que l’encapçalen. El text comença in media res, és a dir, “ a la meitat”, de manera que és idoni per fer prediccions. Qui és aquest desencantat, del qual ni tan sols se’ns diu el seu nom? Volia García Márquez, d’aquesta manera, dotar-lo d’universalitat? És que aquest home podria ser qualsevol de nosaltres sotmès a una situació límit, sense possibilitat de trobar una sortida a la seva angoixa existencial? Què l’haurà portat a prendre una decisió tan dràstica, tan definitiva com la de suïcidar-se? El lector, que farà una lectura interpretativa del text, haurà de reconstruir la vida del personatge, una història de la qual ignora el començament però no el seu final tancat, irreversible.
Del text, també n’hauríem de destacar l’alentiment que es fa del temps. Amb aquest objectiu s’utilitza el pretèrit imperfecte i, sobretot, la perífrasi progressiva “anar + gerundi” , que fa que l’acció que expressa la caiguda al buit, amb la revelació que aquesta suposa, es produeixi amb una lentitud impossible, contrària a les lleis de la física, acció durativa que contrasta amb l’acció acabada del pretèrit plusquamperfet, que expressa la irreversibilitat del dramàtic suïcidi del desencantat. Ara que estem llegint Alícia en el País de les Meravelles, no puc evitar veure un paral·lelisme entre la caiguda del desencantat al buit i la de l’Alícia pel cau del conill. L’Alícia també cau molt lentament, tan lentament que pot apreciar tot el que hi ha al seu voltant amb notable precisió. I amb esta caiguda s’endinsa al món de l’inconscient, mentre que el desencantat s’estampa contra el dur paviment, alliberant-se per sempre més de la consciència que el fa patir. Tanmateix, als dos casos, es recrea un temps viscut, subjectiu, molt lent, però no menys real que el temps físic, atòmic, del rellotge, que els introdueix a una dimensió diferent, mostrant-los una altra manera de veure i enfrontar-se a la vida.
I en aquest punt, un es formula una pregunta: és només davant la perspectiva de la mort o del canvi sobtat que adquireix el seu veritable valor la vida? El drama del desencantat no és perdre la vida, sinó adonar-se que no vol morir en el precís instant que està a punt de produir-se la destrucció violenta del seu cos.
I així com abans formulàvem hipòtesis sobre la causa o les causes que podien haver portat a aquest dissortat personatge a suïcidar-se, ara, després de digerir el text, no podem deixar de pensar en allò que podia haver estat però que no va ser, amb la tècnica del “I si…?” I si el desencantat s’hagués convertit en un voyeur? I si hagués trobat, com va fer el personatge interpretat pel James Stewart a La Finestra Indiscreta, una passió secreta en la contemplació obsessiva dels seus veïns des de la finestra de casa seva? Hagués servit aquest descobriment per donar un impuls a la seva vida? I en cas que així fos, hagués passat en algun moment de ser observador a ser protagonista, buscant experimentar en primera persona allò que havia vist en els altres?
Després de reflexionar sobre la condició de voyeur del desencantat, un no pot evitar pensar que els lectors també ens hem convertit en voyeurs del seu final tràgic, i coautors, en part, de la seva història, ja que l’autor del text, apel·lant a la nostra imaginació, ens ha donat la possibilitat de completar-la. I impulsats per aquesta petita responsabilitat, ens adonem, amb certa tristesa, que al desencantat només li calia mirar la vida amb altres ulls per poder salvar-se de si mateix. Com va dir Ramón de Campoamor: «En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira».
M.M.M.
