Bartleby treballa com a copista a un despatx d’advocats. En un començament, el seu cap, un reputat advocat, està content amb la seva feina, ja que reuneix les qualitats per ser un bon amanuense; és pacient, pulcre, meticulós i un treballador incansable. Fins que un dia l’advocat li demana que realitzi un treball senzill i rutinari, i ell respon dient: “Preferiria no fer-ho”. L’advocat insistirà a demanar-li tasques diverses, al llarg del temps, però la resposta del tossut copista sempre serà la mateixa: “Preferiria no fer-ho”. I poc a poc la seva passivitat s’agreujarà. Es negarà, fins i tot, a copiar, que és la principal funció per a la qual havia estat contractat. A més, el seu missatge lacònic no anirà mai acompanyat d’arguments, cosa que per al seu amo acabarà resultant del tot exasperant.
L’actitud de en Bartleby no és l’únic sorprenent en aquesta història. La resposta de l’advocat, que és el narrador protagonista, no ho és menys. Aquest descriu detalladament les emocions contradictòries que desperta en ell la insòlita rebel·lia de l’amanuense al llarg del temps, justificant així la seva actitud permissiva, condescendent, envers ell.
La primera reacció de l’advocat en escoltar les paraules del copista per primera vegada és de negació: “Em vaig quedar assegut una estona en perfecte silenci, intentant de refer les meves estabornides facultats. Immediatament, se’m va acudir que les orelles m’havien traït o que en Bartleby no havia entès gens ni mica el que li volia dir”. Però un cop assumides, i després d’un exercici d’introspecció, es capaç d’adonar-se exactament d’allò que li resulta insuportable del discurs del seu empleat: “Res no exaspera tant una persona seriosa com una resistència passiva. En realitat era sobretot aquella meravellosa dolcesa el que no tan sols em desarmava, sinó que, per entendre’ns, fins m’acovardia”.
I aquesta incòmoda situació que es perllonga durant bastant de temps, el porta a experimentar un sentiment d’ira continguda: “Em sentia estranyament esperonat a provocar una nova enganxada amb ell, a fer-li saltar una espurna de còlera que respongués a la meva”. Tanmateix, hi ha moments en els quals l’envaeix un sentiment de culpabilitat, originat per la seva educació religiosa. I pensa que ha de ser caritatiu amb ell: “Pobre xicot!, pensava, no ho fa amb malícia, és evident que no se la proposa, la insolència. Amb el tirat que té ja es veu prou que aquestes excentricitats són involuntàries”.
El cas és que, independentment d’allò que sent en cada moment per en Bartleby, l’advocat veu en ell un problema, fins que un diumenge al matí descobreix que el copista està vivint al seu despatx, i la pobresa i l’aïllament en els quals es troba el commouen. S’humanitza i comença a sentir una veritable compassió envers ell. Malgrat això, troba, finalment, la força suficient per demanar-li que abandoni el seu local i l’amenaça amb l’acomiadament en cas que no vulgui ser raonable i realitzar la feina per a la qual ha estat contractat. Però Bartheby no se’n va, i l’advocat, incapaç d’actuar amb contundència, decideix que serà ell mateix qui deixarà el local i es buscarà un altre lloc per treballar. Bartleby segueix allà un temps, fins que la policia el fa fora, alertat pels habitants de l’edifici on es troba el despatx del jurista.
El Bartleby es converteix llavors en un pària (és el preu que ha de pagar per viure en una llibertat absoluta?, ens preguntem). I acaba sent empresonat per vagabundejar. I és allà, a la presó, on mor d’inanició, després de pronunciar, dia rere dia, les paraules que el caracteritzen: “Preferiria no fer-ho”, com a resposta als oferiments de menjar que li fan. Molt abans de tot això, s’ha de dir que l’advocat li havia proposat d’anar-se’n a viure amb ell un temps, quan el copista es negava a deixar el despatx. A més, el va anar a visitar a la presó, demostrant així que li havia agafat un afecte sincer. Però no el pot salvar, perquè el Bartleby no vol salvar-se a si mateix.
L’advocat representa la societat capitalista, una societat deshumanitzada, plena de convencions socials, on l’home és vist en termes utilitaristes, un món que en Bartleby rebutja amb una filosofia nihilista, amb un pessimisme absolut. I és que el copista no només es nega a acceptar la realitat que l’envolta, sinó que també es nega a si mateix, arribant a l’autodestrucció total, al suïcidi. No creu en la societat a la qual hauria de pertànyer, però tampoc en l’individu.
La societat en la qual vivim no és gaire diferent d’aquella societat novaiorquesa que descriu Melville al seu relat, plena de convencionalismes i on allò material té un lloc preponderant. De fet, ens trobem amb persones que diuen que sí a tot, indiscriminadament, i no només en l’àmbit laboral sinó també personal, per por a haver d’assumir unes conseqüències concretes, en una actitud totalment oposada a la resistència passiva de en Bartleby. És una forma fàcil d’evitar-nos desavinences amb els altres. Però cada cop que ens obliguem a fer una cosa a contracor, paguem un preu: ens deixem de banda a nosaltres mateixos. L’actitud extrema de en Bartleby, però, que el porta a la seva anihilació, veiem que tampoc resulta recomanable.
El més intel·ligent, el més adaptatiu, seria saber dir que no quan toca, amb educació i argumentant les nostres posicions. D’això se’n diu tenir caràcter, un caràcter que es pot manifestar, fins i tot, amb dolçor, aquesta dolçor insòlita de en Bartleby que descol·loca l’advocat.
És indubtable que hem de fer coses que no volem fer a tots els àmbits de la nostra vida, si és que no volem convertir-nos en pàries, com li va passar al pobre Bartleby. Però estaria bé apropiar-nos de les seves paraules, i si no ens agrada allò que se’ns proposa perquè ens sembla poc raonable o, senzillament, perquè no ens convé per algun motiu, ser capaços de respondre amb calma i fermesa: “Preferiria no fer-ho”.
M.M.M.
