Una mica d’història: d’on ve aquesta festivitat? Per què se celebra el dia dels difunts? I per què mengem castanyes i panellets?
Tots Sants és la festa de tardor més esperada, durant la qual hi ha el costum de menjar castanyes i fer panellets. Però la festivitat també és el moment de l’any en què recordem els nostres difunts i anem al cementiri a portar flors als avantpassats. De fet, el dia de Tots Sants és l’1 de novembre, moment en què es mengen les castanyes i els panellets. L’endemà, el 2 de novembre, és el dia de difunts, quan es visiten els morts al cementiri i es fan les representacions teatrals.
Per Tots Sants s’acosta el fred i els dies s’escurcen com més va més; i la natura, després de l’estiu, entra en una època de mort aparent. Per tot això, no és estrany que des de l’antiguitat moltes cultures instituïssin el dia de record dels morts entorn d’aquestes dates. De fet la festa de Tots Sants és herència de la tradició celta. Els celtes dividien l’any en dues parts; la de la llum, que abraçava els mesos de primavera i estiu, i la de la foscor, que englobava l’època de tardor i hivern. Enmig d’aquests dos períodes hi havia uns quants dies de “transició”, que eren aprofitats per celebrar el Samhain, un mot gaèlic que donava nom a la festivitat que servia per donar la benvinguda a l’època d’obscuritat que arribava i en la que es creia que els difunts podien contactar amb els vius.
No és fins al segle VII quan el cristianisme adopta aquesta festa com a pròpia, i ho fa de la mà del papa Bonifaci IV que, enlloc de destruir el Panteó romà en honor a tots els déus i que era pagà, va consagrar el temple en honor a la Verge i a tots els màrtirs, una decisió que, segles més tard, s’estendria a tots els sants. El papa Gregori IV va ser el responsable d’aquest canvi, i va fixar el primer dia de novembre com la festa en honor als difunts emulant la tradició celta, que també la celebrava per aquestes dates.
La Castanyada, una festa secular a Catalunya
Amb el pas dels anys, es va anar incorporant a la festivitat el toc de campanes en honor als morts. Els campaners de nombrosos municipis catalans feien repicar fins la matinada, motiu pel qual se’ls hi portava algunes de les viandes típiques d’aquella època de l’any; castanyes i moniatos. Aquests aplecs improvisats van anar arrelant a Catalunya fins al punt que la menja de castanyes es va establir com una tradició que va adquirir un nom, la Castanyada, i un símbol, la castanyera.
El famós costumista Joan Amades explica al Costumari Català com eren els estris que usaven aquestes professionals de treure les castanyes del foc: “Fogons de terrissa semblants a una copa”, i més endavant “torraven les castanyes amb paella d’aram o de ferro grosserament foradada perquè la flama arribés més bé a les castanyes”.
Una altra menja molt típica d’aquests dies són els panellets. Segons Amades, en algunes èpoques els padrins obsequiaven amb panellets els seus fillols, igual que per Pasqua els regalaven la mona. En altres èpoques, els panellets es compraven en parades al carrer on feien rifes: el més habitual era anar a les taules que es paraven a carrers i places i fer una mena de juguesca per obtenir els panellets com a premi. Sembla que inicialment els establiments que posaven parada per vendre els panellets eren els cafès, i no va ser fins més endavant que van aparèixer les pastisseries.
Ara ja heu après alguna cosa més d’aquesta festa de tardor. Esperem que aneu explicant als més menuts o no tant menuts aquesta interessant història de l’orígen de Tots Sants. Que tingueu una bona Castanyada!
