Moltes roses, molts vestits bonics, moltes sabates negres, moltes arracades grans. Moltes paraules buides, molts sentiments cecs. Les dones, sempre tan perfectes, sempre tan boniques, tan atractives. I tot perquè els homes creguin que ets el seu premi, que tenen dret d’opinar i de manar sobre tu. Creuen que poden decidir per tu, creuen que el feminisme va contra ells. Creuen que si et perden també perdran el control, es creuen superiors a nosaltres però sense nosaltres no són res. Nosaltres els donem la vida i l’únic que fan ells és treure’ns- la. Treure’t la llibertat, les amistats, tot, només per creure’s únics. I quan t’adones del que estan fent amb tu, ja és massa tard, ja no en pots sortir, ja tens el vestit, les arracades i les sabates posades, ja tens les roses agafades; ja estàs lligada de mans i peus. I el pitjor, sortir d’aquest sofriment és la cosa que et fa més por. Creuen que tenen més força que nosaltres, tan física com mental; però tots els motius per lluitar pels nostres drets són els que fan que no ens rendim, que continuem amb la lluita. Perquè el masclisme ens afecta a tots, homes i dones, nens i nenes, heterosexuals i homosexuals, cristians, jueus i musulmans.
