Caldrà canviar el temps verbal…
De ben segur que aquestes línies decebran els qui esperen d’aquest escrit una proposta didàctica agosarada i innovadora per treballar la figura de l’admirat Joan Guinjoan amb els alumnes de l’ensenyament secundari obligatori. Plenament conscient dels interessos d’aquest alumnat, d’edats compreses entre els 12 i els 16 anys, i vistos els coneixements musicals adquirits al llarg de l’etapa de primària, observo que els nois i les noies de Vinyols i els Arcs, Montbrió i Riudoms arriben a l’institut que duu el nom de Joan Guinjoan amb total desconeixement sobre la figura del mestre. Així, any rere any, a l’inici de curs els pregunto què en saben de la persona que dona nom al nostre centre. Només dos o tres bracets s’alcen per indicar que saben la resposta. La resta, fins arribar a la trentena, no en tenen cap notícia. Els suggereixo una resposta: un artista, per exemple, un pintor? Un actor? Potser, un músic? O tal vegada, un futbolista? Per deducció, algú pensa que, si la pregunta la fem a la classe de música, és que Joan Guinjoan deu ser del gremi dels músics. Ja ho tenim clar: és un músic. En el moment en què escric aquestes ratlles recordo la rialla franca d’en Joan quan li vaig explicar la idea d’un Guinjoan futbolista. Aquesta me l’apunto, va dir, fent gala del seu sentit de l’humor. Malauradament, el present que tant m’agradava de pronunciar: És un músic haurà de ser canviat per una forma verbal en passat i, d’aquesta manera, la mainada no se sorprendrà de que a l’institut se li hagués posat el nom d’un contemporani viu.
 |
Anys enrere, quan les aules no disposaven de projector i fèiem les audicions amb el reproductor de discs compactes, per tal d’encuriosir el joves alumnes de 1r d’ESO escoltàvem El Diari en la interpretació de l’Anna Ricci, en un enregistrament d’abans del 2000. Més tard i, amb motiu del decés de la cantant, La Vanguardia va recuperar una fotografia d’ella en un ampli reportatge que jo mostrava als alumnes. Tenir internet a les aules de música millora, sense cap mena de dubte, la qualitat d’allò que es vol transmetre. I amb un sol clic ja som en un concert a Barcelona, a la Sala d’actes de la Residència d’Investigadors on la Maria Hinojosa es prepara per interpretar El Diari, un homenatge a Joan Guinjoan amb motiu del 80è aniversari. L’audició corprèn i sorprèn els alumnes. La interpretació acurada de la soprano, el timbre clar i brillant i sobretot l’emoció intensa en el recitat captiva el jove públic.
Encara més endavant tornem a parlar del mestre. Ho fem a partir d’un reportatge sobre la trajectòria del músic que va emetre, ben entrada la dècada dels 90, el Canal 33 de Televisió de Catalunya. Es tracta d’un relat amable i amè on el seu fill François conversa amb el pare. L’escenari és Riudoms i el mas on la família passava els estius; també hi apareixen Barcelona, París, Monells, Vilanova i la Geltrú i naturalment el “seu institut” tal com en Joan anomenava el nostre centre. I tot esquitxat de fragments musicals representatius del seu llegat.
Als nois i noies els agrada la percussió de l’Homenatge a Carmen Amaya o el tastet que fem del Concert per a violí i orquestra interpretat per Alejandro Bustamante. Les audicions que fem són curtes, atesa la complexitat de l’obra de Guinjoan. Tanmateix la música acostuma a impactar en uns alumnes encuriosits i expectants, atrets pel seu timbre i per l’estructura rítmica, fet que fa palès que la música de Guinjoan no deix ningú indiferent. Tant si els agrada com si no, –irrellevant d’altra banda, tal com no em canso de repetir–, el que queda clar és que es tracta d’una música d’estil inconfusible.
L’última part del treball consisteix en la recerca d’informació que contrastarem posteriorment. Nois i noies s’esmercen en buscar fotografies i retalls de publicacions on apareix Guinjoan. No falta qui, espigolant a la biblioteca o a les golfes de cals avis, porta un exemplar antic de Lo Floc amb una fotografia del mestre. La troballa –a voltes en format fotocòpia– esdevé un tresor per aquell noiet o noieta com ho és alguna anècdota explicada a casa seva (aquí els avis tornen a tenir un paper important).
En Joan va visitar l’institut en diverses ocasions –ho acostumava a fer cap a final de curs coincidint amb les festes de graduació de final d’etapa, tant de l’ESO com de Batxillerat i Cicles formatius. Sortosament, algun cop va saludar els alumnes mentre érem a classe. Recordo l’agraïment sincer en veure els treballs dels nois i noies exposats a la cartellera. Aquestes visites van ser tot un ensenyament per mi, i crec que per a tot el professorat, una de les moltes lliçons de vida amb què ens va obsequiar. Des de la senzillesa i la humilitat més pregona, en Joan valorava la feina feta a l’aula, però allò que més content el feia és que al currículum de secundària, dins de l’àmbit artístic, hi figuri la Música, escrita amb majúscula tal com ell l’escriuria, perquè, sense cap mena de dubte, un país no pot avançar si no té cura de la sensibilitat artística i musical dels infants, dels joves, homes i dones d’un futur no molt llunyà.
Pilar López Bastida
Professora de música de l’Institut Joan Guinjoan i Gispert
