Aquest curs s’ha iniciat amb molts canvis a causa de la pandèmia, la qual ens condiciona en el nostre dia a dia, però a més, en començar les classes, hem trobat a faltar especialment un professor que ens ha acompanyat durant més de vint anys. Es tracta del Joan Morera, professor de Llatí i Cultura Clàssica, que acaba de jubilar-se. L’hem fet venir al centre per poder-nos-en acomiadar i perquè, mitjançant aquesta conversa, tota la comunitat educativa conegui directament alguns aspectes de la seva vida professional i dels seus projectes.
Quin consell donaries a una persona jove que volgués seguir els mateixos passos que tu, estudiant llengües clàssiques?
Penso que són uns estudis apassionants, m’ho he passat molt bé estudiant-los. Per tant, qualsevol que vulgui cursar aquests estudis hauria de tenir molt clar que li agraden les qüestions lingüístiques i, si això li apassiona, seguir endavant. S’ha de treballar, s’ha d’estudiar, són estudis feixucs en algunes ocasions, però també són molt molt apassionants. Ja ho diu el mateix nom filologia, passió per la paraula.
Està clar que tu t’has estat dedicant a l’ensenyament dels joves durant moltíssims anys, però, què consideraries que has après tu d’ells?
He après moltes coses, i el que em fa més por, probablement, és que ara que no estaré en contacte amb tanta gent jove; que vagi oblidant les coses que he anat aprenent és el que em fa més por de la jubilació. Però, per contestar la vostra pregunta, he après moltíssimes coses, com la passió per la vida, per gaudir del present… Sobretot, quan he trobat en un alumne aquesta passió que jo he intentat transmetre sempre pel món clàssic i per la llengua, m’he vist molt reconfortat, i això és el que potser m’ha fet valorar més la meva feina i m’ha fet sentir més satisfet.
Amb quina única paraula definiries el teu recorregut professional?
Passió.
Alguna cosa et va sorprendre quan vas acabar la carrera? Què és el que no et diuen a la universitat sobre la vida laboral que t’espera?
Si us he de dir la veritat, quan estudiava jo no m’havia plantejat mai de dedicar-me a aquesta feina. Vaig estudiar per absoluta casualitat, i, de fet, no era la meva intenció. La sorpresa va ser que, quan casualment m’hi vaig veure abocat, em va agradar moltíssim.
Si em permeteu una anècdota, jo la primera vegada que vaig donar classe va ser fent una substitució a Bellpuig. Jo estava molt nerviós perquè no havia fet mai de professor. Quan hi vaig arribar, em vaig trobar la professora Imma Farré i altres companyes que semblaven més grans que jo, que tenia 23 anyets acabats de fer. Em van dir que la primera classe es feia al bar i jo m’ho vaig creure. Hi vam anar i vaig pensar que allò m’agradava.
A partir d’aquí, doncs, m’ho vaig passar molt bé, em va sorprendre molt la feina perquè era una cosa apassionant: t’ho passaves bé, gaudies ensenyant i hi havia gent que s’ho passava bé escoltant-te, i no m’ho esperava.
Creus que t’ha quedat alguna cosa pendent de fer en l’àmbit professional?
En un sentit general, penso que no, les meves expectatives s’han complert. Ara bé, si la pregunta es refereix a l’any passat, evidentment vaig trobar a faltar acomiadar-me com cal dels alumnes i dels companys, ja que no ho vam poder fer.
Ets un professor molt apreciat pels teu alumnes. Ens agradaria que ens diguessis quina opinió creus que tenen aquests de tu o quina voldries que tinguessin?
Home, l’opinió que tenen és molt difícil de saber del cert, ja que no sé fins a quin punt els alumnes fingeixen perquè els posis millor nota o perquè senzillament t’han d’aguantar perquè és el que els toca. Voldria pensar que, com a mínim, en alguns casos m’aprecien, els he donat molt i penso que alguns ho hauran sabut valorar, o això m’agradaria.
Quin creus que seria el missatge més important que has intentat transmetre als teus alumnes?
Doncs que s’apassionin per allò que els agrada, que tinguin ganes d’esforçar-se per arribar a conèixer-ho a fons, a saber-ho, a aprendre-ho i, sobretot, a entendre-ho; l’esforç és fonamental, però la passió i el plaer per aprendre és el més important.
Explica’ns una anècdota que consideris que va marcar la teva carrera professional.
Potser ja l’he explicada… Recordo que el primer curs a Balaguer va ser una cosa molt curiosa. Jo hi havia estudiat i al cap de sis o set anys després hi tornava. Els meus companys de feina en aquell moment havien estat en bona part professors meus. La veritat és que jo, quan anava a l’institut, no era un alumne modèlic i en aquell moment se’m feia molt estrany de trobar-me com a companys gent que em coneixia en la meva faceta d’estudiant. Això realment em va sobtar molt i em va resultar difícil.
Jo era molt jove, tenia vint-i-tres anys. Recordo que vaig arribar content a l’institut el primer dia, perquè era com tornar a casa, vaig pujar les escales tot decidit, se’m va apropar el conserge i va començar a fer-me un esbronc immens: em deia que on em pensava que anava, que els alumnes s’havien d’esperar a fora… Jo li vaig dir que era un professor i es va disculpar, però, tot i això, vaig passar una vergonya terrible. Francament, no semblava un professor.
Si poguessis tornar enrere, canviaries alguna cosa de la teva vida professional?
Hauria canviat la meva manera de veure les coses. A les meves primeres classes, quan els alumnes reien, em pensava que es reien de mi, però amb el pas del temps em vaig adonar que l’alumne té mil raons per riure i d’una certa manera les estaven compartint amb mi.
Sabies des del principi què volies estudiar? Què et va motivar a estudiar clàssiques?
No tenia intenció de continuar estudiant però em van obligar a fer la selectivitat, a fer una carrera; em van dir que fes el que m’agradava, que era llegir, i vaig començar filologia. Vaig tenir un professor de llatí que em va marcar i em vaig decantar per la filologia clàssica gràcies a ell.
Ens has explicat molts mites, amb quin et quedaries?
En tinc molts de preferits, però el què més m’agrada és el d’Orfeu, perquè penso que té de tot: hi ha una història d’amor, moments tristos i, al final, un punt d’esperança.
Quins plans tens per a la teva jubilació?
Ara tinc una mica de feina ocupant-me dels meus pares, però també em dedicaré una mica a la vida agrícola, que m’agrada molt, hi trobo molt de passió. Penso que està molt lligada amb els mites: cada vegada que esporgo un llorer, una olivera, vaig pensant en els mites que hi estan relacionats. Vas per l’hort i podries anar explicant els mites allà.
Això em fa recordar que de vegades, anys enrere, sortíem a passejar i miràvem els arbres de Bellcaire per explicar els mites. Realment, és molt bonic, ja que el món agrícola està molt lligat al món clàssic i amb el món mitològic, hi té moltíssima relació. Quan esporgo les parres, penso en Dionís; quan esporgo l’olivera, penso en Pal·las Atena; amb el llorer penso en Apol·lo i Dafne…
Evidentment, també sento passió pels llibres, per l’art…
Què és el que més difícil que se t’està de la jubilació?
Trobar a faltar la relació amb els alumnes i els companys. Fer tertúlia amb ells, anar al bar a l’hora del pati…
Quants anys feia que estaves en aquest centre com a professor?
Hi he estat 21 anys.
En quins centres educatius has estat exercint de professor?
A Bellcaire hi he estat 21 anys; a Tàrrega, al Manuel de Pedrolo, 11; a Balaguer, 4; a Bellpuig, 2 mesos i altres 3 a la Pobla de Segur. En total, han estat 36 anys i 5 mesos de vida professional.
Com ha estat el comiat d’aquesta etapa tan important de la teva vida, tenint en compte la crítica situació actual?
Ha estat molt trist, un comiat molt estrany. Sento com si no hagués tancat bé aquesta etapa laboral.
Esperem que aquesta entrevista i la visita al centre et permetin, en part, canviar aquesta mala impressió. Et donem les gràcies per haver compartit amb nosaltres els teus coneixements, per encomanar-nos la teva passió per les humanitats i per explicar-nos com ha estat la teva etapa professional.
Clàudia Boneu, Jordina Gasull, Èlia Navau i Marta Tarragona.
Comentaris recents