Els alumnes de les optatives de teatre de 3r i 4t d’ESO, dirigits per en Joan Galí i l’Olga Soler, respectivament, van participar fa un parell de setmanes a la XXVII Mostra de teatre d’instituts de les comarques de Girona.
Aquesta edició ha volgut retre homenatge a en JMa Uyà, el qual, durant molts anys, va participar amb les seves obres en aquesta Mostra teatral, i que ens va deixar la tardor del 2019. Per això, en el llibret d’aquest any hi ha aparegut un text que ell va escriure per a la XXI edició. A continuació, uns fragments.
I vam fer-hi nit.
Crec que va ser a Tordera, ja no recordo bé quin any. Vam anar i vam tornar. No teníem ni idea que per culpa de la Mostra acabaríem fent dues coses: fer teatre, i aprendre a fer teatre. O sigui que a l’any següent vam tornar a fer el crèdit, i hi vam tornar. I hi vàrem fer nit. I vàrem conèixer la gent que ho porta, que ho portava, que ho ha estat portant, amb en Joan per davant, tots amb una fe indestructible, i amb una idea: que puguem mostrar allò que fem, però també, i sobretot, que puguem veure allò que fan els altres. Més d’algun cop els alumnes s’han queixat que no donaven premis. Sempre els he respost el mateix: l’únic premi és pujar a l’escenari i aprendre. Fent teatre i mirant teatre. Perquè en teatre l’única escola és l’escenari, l’espai net on pot passar tot. I on qualsevol pot sortir i ser capaç de tenir ben atents centenars d’ulls en la fosca. Qualsevol ho pot fer, vull dir, i a partir d’aquí, aprendre-ho a fer. Com va dir algú, el teatre és un llum i una cadira. De vegades fins i tot sobra la cadira.
I la Mostra és el lloc on veiem el que cadascú fa, com pot i com sap, amb més o menys encert, però amb igual aplaudiment. I segur que a base de Mostres, qui més qui menys ha après a fer teatre i ha entès què és el teatre, i s’ha aficionat a allò únic que succeeix al teatre, i que no passa ni al cinema ni a la literatura escrita, que és l’instant dramàtic o còmic, o poètic també, en què actors i espectadors són una sola cosa, un silenci conjunt vivint la mateixa sensació, una sola cosa real i irreal alhora, una mentida i una veritat, una mentida veritable.
Heus aquí el teatre, fratern, intens, que obliga a treballar dur, però a treballar en grup, a inventar, a riure i a plorar… Assaig rere assaig el grup es conjura, s’uneix, i el dia de l’obra esclata al final en un sospir i una alegria insubstituïbles.
O sigui que els de Celrà ens hi hem fet addictes. Enguany també hi serem, i desitgem a tothom una bona XXI Mostra, i, en la mesura del possible, bon teatre. Perquè fer teatre és una manera d’aprendre. I a la Mostra, hi venim a aprendre.
JMa Uyà
