Ja hem fet 25 anys i calia celebrar-ho amb l’alegria i la solemnitat que mereixen tots els esforços que la comunitat educativa del Tarradell porta fent al llarg de tots aquests cursos.
Al pati renovat el centre, a la fresca, ens vam reunir amb il·lusió i emoció per escoltar els records i les vivències dels equips directius, el professorat, l’alumnat i les famílies… Passat i present que obren un futur ple d’idees, entusiasme i amor per l’institut.
Inaugurà l’acte l’actual directora, la Verònica Santo-Olmo, acompanyada del seu equip directiu, que agraí la presència de tothom. A continuació, l’Ignasi Almirall, el primer director, explicà els inicis del centre i com es van sembrar les llavors d’allò que som ara. Ell mateix donà la paraula a dos ex-professors de la casa, l’Antonio Fraile i la Txus Franco, que compartiren amb tothom divertides anècdotes de tots els anys que van passar a l’Institut. La Gabriela Poblet va ser l’encarregada de transmetre la veu de les famílies, la visió que tenen des de casa de com compartim l’educació dels nois i noies. Amb molt carinyo va presentar la Raisa Alam, que portà la veu de l’alumnat i ens mostrà com viuen els autèntics protagonistes la realitat quotidiana del Miquel Tarradell.
Acabats els parlaments, començà la música. Un grup d’alumnes va interpretar una cançó commemorativa composada pel professor jubilat Joaquim Palacín i dirigida per l’actual professora de música, l’Esther G. Llop. Va ser molt emocionant, sobretot el vers de la tornada, “tots fem falta al vaixell”, un bon resum del que es pretén a l’institut, no deixar ningú enrere. Et toc més festiu i trempat l’aportaren les professores Elena Mèndiz, Cristina Rodríguez i Laura Ruiz amb una recreació simpatiquíssima, engrescadora i molt professional del musical Chicago.
Una pluja refrescant va impedir que poguéssim gaudir de l’acompanyament previst de la Big Band de l’Escola de músics del Raval, però tres dels seus membres ens van regalar uns quants temes al vestíbul, on vam haver de traslladar el refrigeri. Ni l’aigua podia deslluir la il·lusió que tots teníem, i la festa es va allargar fins força tard: teníem ganes de retrobar-nos, de ballar, de gaudir els uns dels altres, de celebrar que estàvem junts representants del Consorci d’Educació, de les institucions i organitzacions del barri, antics directors, professors i alumnes, famílies…
Una festa preciosa, una fita en el camí, l’inici dels propers vint-i-cinc…
