El dimecres 24 de febrer, al matí, els alumnes de 4t d’ESO hem tingut l’oportunitat de conèixer i conversar amb en Roc Casagran, un dels escriptors que hem llegit a l’aula, autor d’Ara que estem junts, al Centre Espai Escènic de Castellterçol, gràcies a la participació en el programa Lletres a les Aules, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El context del llibre gira entorn d’una família de Sabadell que ha de fugir a Argelers, un camp de refugiats de l’època de la guerra civil, a França. La història està escrita des del punt de vista d’en Tòfol, un adolescent que escriu una carta al seu germà petit, en Tian, en la qual li explica les seves experiències, de manera realista, però sense perdre l’humor, l’esperança, ni els sentiments.
Quan vàrem acabar la lectura, ens van quedar alguns dubtes sense resposta. Per això, juntament amb la nostra professora, la Ció Prats, vam estar preparant diverses preguntes per a realitzar una entrevista col·lectiva a l’autor, però com que mentre fèiem aquest treball estàvem estudiant l’oració composta i les subordinades, la nostra entrevista hi va quedar supeditada.
L’entrevista
El fil argumental de l’entrevista ha estat el següent: hem començat donant les gràcies al Roc per haver vingut; tot seguit hem passat a preguntar-li sobre l’obra que hem llegit; primer, pels aspectes relacionats amb la documentació i després, per qüestions més relacionades amb personatges i també d’estil i tècniques narratives, per acabar demanant-li per la seva trajectòria literària i pel seu procés creatiu, i hem conclòs l’entrevista amb un agraïment.
Una de les incògnites que ens tenia més intrigats era sobre el significat de la portada del llibre, en què hi ha il·lustrats uns nens jugant amb unes pedres dins d’un cercle. En Roc ens ha explicat que el cercle representa el camp de refugiats i les pedres, els gendarmes; el fet que els nens estiguin jugant és una metàfora del sentit de la il·lusió, un sentiment que mai no hem de perdre per tirar endavant a la vida, segons en Roc.
Pel que fa a les qüestions relacionades amb la seva inspiració i sobre el seu vincle amb persones de l’època tractada al llibre, en Roc ha narrat una història de quan era petit, i concretament el moment en què els seus avis li van donar dos llibres, un dels quals li van dir que no llegís, encara, ja que consideraven que no tenia l’edat per a fer-ho; però com tot adolescent, encuriosit, la lectura d’aquell llibre li va fer venir ganes de saber més sobre el tema, i la investigació que va començar aleshores i que va durar anys, va acabant resultant una de les fonts d’inspiració de la novel·la que hem llegit.
D’altra banda, en Roc també ens ha explicat que ell creia que no coneixia ningú que hagués passat per l’experiència, però que s’equivocava, ja que el seu tiet n’havia estat un; això no obstant, no ho va saber fins anys després de la publicació del llibre, quan un dia es va atrevir a confessar-li-ho.
“La vida està plena de casualitats, i en el nostre cas n’hi ha una de molt gran…”, “—Saps per què es diu Crist de 200.000 braços? —Perquè en aquelles platges del dimoni érem 100.000 persones clavades a l’arena, crucificades, com Jesucrist, condemnades només per haver volgut fer el bé…”.
Aquest fragment ens va deixar amb el dubte si aquestes paraules havien estat una picada d’ullet a algun altre autor; i sí, en Roc ens ha explicat que havia estat un homenatge a Agustí Bartra, gran autor català que va viure l’experiència de l’exili, autor de l’obra Crist de 200.000 braços. I de fet, si llegiu la novel·la amb deteniment, hi trobareu altres referències a diversos autors catalans.
Al llarg del llibre es desenvolupa una història d’amor entre un dels protagonistes principals, en Tòfol, i un personatge secundari, la Maria, coneguda com la Carbonet. Durant la primera part del llibre, la relació entre tots dos personatges està molt detallada, però cap al final, la vida d’ella perd importància. Aquest canvi a nosaltres ens va sobtar molt; per això, hem aprofitat per demanar a en Roc els motius d’aquesta estratègia narrativa, cosa que ens ha aclarit que va fer perquè no quedés eclipsada la part important del llibre, el camp d’Argelers, per això va preferir fer un desenvolupament menys detallat i donar pas a la imaginació dels lectors amb algunes el·lipsis, perquè quedés ben emmarcada la història, en majúscules, que hi va voler explicar.
Viure d’escriure és difícil, per això també li hem preguntat quines han estat les motivacions que l’han convertit en escriptor, qüestió a què en Roc ens ha respost a través d’una anècdota molt bonica: i és que en una de les seves conferències, un avi se li va acostar per dir-li que s’havia llegit el llibre gràcies a la seva neta, cosa que els va portar a obrir una conversa sobre els records de l’avi a l’època de la guerra civil, dels quals mai no havia parlat amb ella. Amb aquesta historieta, en Roc ens ha volgut transmetre la seva intenció: que qualsevol persona pugui emocionar-se llegint les seves paraules, la qual cosa és la seva principal motivació, encara que també ens ha explicat que ell es guanya la vida fent de professor d’institut.
I com que cap al final del llibre hi ha un poema entre els germans, també hem volgut saber si se sent més poeta que escriptor. Ens ha respost que no, sinó que la poesia de les seves novel·les és per fer adonar el lector que la vida també és poètica. Una afirmació tan certa com inoblidable.
Per concloure l’entrevista, com hem dit abans, li hem agraït el seu temps, i li hem demanat si ens podria dedicar els llibres, cosa que ens ha fet molta il·lusió, i finalment ens n’hem acomiadat.
Per acabar aquest article, volem dir que ens ha agradat molt la seva visita, que ens ha estat útil per a poder resoldre incògnites que ens havien quedat sense resposta, que arrossegàvem des que vam llegir la novel·la, i que per tot el que hem exposat anteriorment i per la bellesa amb què està escrita la novel·la, recomanem que tothom que pugui se la llegeixi, perquè és un petit tresor.
Aina, Brittany, Isaac, Judit, Queralt i Sira
Alumnes de 4t d’ESO
