Poc a poc ho he anat sabent:
la meva feina és fer por als nens.
Jo no vull fer-ho i prefereixo fer amics,
però encara que jo m’hi capfico, sempre fallo i l’espifio.

I si de sobte passejant pel carrer,
saludo un nen amb la millor intenció.
Només de veure’m, gira cua i se’n va.
Jo sóc el monstre que…

NO VOLIA FER POR! Vull ser un monstre bo!
NO VULL FER POR! Us cauré millor!
NO VULL FER POR!
NO VULL FER POR!

Si trobés, en algun racó,
una persona que em volgués escoltar
encara que només fos un segon…
Però mai ho he aconseguit, quan em veuen fan un crit!

Ja no sé què més puc fer.
Tot el que provo em surt del revés.
El que és segur es que no torno a cantar
l’ultima vegada va ser una bajanada quan…

Per sorpresa vaig posar-me a entonar
en una plaça una bonica cançó.
Tots van fugir d’allà més ràpid que el llamp.
Jo sóc el monstre que no volia fer por!

Si em presento a casa el meu veí,
la festa acaba entre plors i crits.
NO VULL FER POR!

I quan espero per pujar a l’autobús,
el conductor no para i em deixa plantat.
NO VULL FER POR!

I quan intento pujar a l’ascensor,
la gent s’esvera i toca el dos.
NO VULL FER POR! (trepitjant)

Jo ja ho intento, ja ho veieu…
Jo sóc el monstre que…

NO VOLIA FER POR!
NO VULL FER POR!
NO VULL FER POR! NO!

Que sóc el monstre…
Que tu ets el monstre…
Que tots som monstres, que no volíem fer por!