A l’escola bressol cada dia hi ha mil i una escenes de joc que sovint passen desapercebudes als ulls adults, però que per als infants són veritables moments de descoberta! Instantànies aparentment senzilles… però carregades de significat.
Des de la mirada pikleriana, el joc és essencial per al desenvolupament global. Tal com defensava Emmi Pikler, l’infant aprèn sobretot a través de la seva pròpia activitat autònoma. I l’Anna Tardos, seguint el llegat de Pikler, afirmava que quan l’adult observa sense intervenir, pot descobrir la riquesa de les accions de l’infant i entendre millor en quin moment es troba, què li interessa…
El joc lliure i espontani que hem pogut observar aquestes últimes setmanes a l’Espai Diables, ens ha descobert que…
La Gal·la mostra predilecció per embolcallar amb teles de mides i materials diversos una pila d’objectes. Des de nines, fustes o fins i tot pots metàl·lics. També cobreix el cos de l’Eric amb la manta mentre aquest resta estira’t al matalàs després de fer la migdiada.
La Briana juga a obrir i tancar els dos calaixos del prestatge que tenim a l’espai. N’obre un, el tanca, obre l’altre, el tanca. I repeteix l’acció una vegada i una altra. A continuació afegeix complexitat al joc i obre els dos alhora, després els tanca alhora també. Un altre dia col·loca una nina dins un dels calaixos i els obre i tanca repetidament un i altre.
L’Axel escalar és una de les seves grans passions. Un matí mou la cadira tres posicions i l’apropa a la porta d’entrada de l’espai. La gira una vegada i una altra fins que està cap per amunt la part plana. S’aventura a pujar-hi, però abans de fer-ho mira a una de les educadores amb una barreja de necessitat d’aprovació, picardia i noblesa. En rebre un somriure còmplice, puja i estira el braç per procurar agafar el pom de la porta i obrir-la. No arriba. Els seus moviments són àgils, ràpids i segurs en conquistar les alçades.
El Pol quan prova nous reptes motrius ho fa amb gran minuciositat, delicadesa i amb una atenció plena. Tant quan puja o baixa d’una superfície fixa, d’una bicicleta que pot moure’s, així com quan posa o treu cintes de forats petits i estrets com del tap d’una ampolla. El seu joc és pacient alhora que també dinàmic i ràpid.
El Guillem se sent encuriosit en explorar el rostre d’un igual. Assegut enfront un de l’altre, el mira, toca amb un dit els llavis de qui té enfront i s’envalenteix en fer-li un petó. Fascinat, continua amb el desig després de compartir mirades i somriures còmplices. El toca amb la mà sencera aquesta vegada, amb delicadesa i suavitat. Se’l mira de front, de costat i des de baix. Li toca novament els llavis.
La Violeta camina amb el suport d’una moto i un altre dia d’una bicicleta. Agafa el mànec ben fort, amb els punys apretats, i es col·loca davant el vehicle, que arrossega fent un gran recorregut espaial. Esquiva amb gran precisió mobles o obstacles que es va trobant en el camí, canviant la direcció de la moto o la bicicleta.
L’Ana demana “auwua” (aigua) assenyalant amb el dit en direcció on estan els gots i la gerra. S’asseu pacient al raconet annex al prestatge i espera que l’educadora li atansi un got amb aigua. En recolzar el got als llavis i tombar-lo una mica per beure, se li escolen unes gotes per l’obertura del body. Retorna el got a l’educadora i demana un mocador per eixugar-se. Inicia l’art de netejar-se cada raconet de la panxa per no deixar una petita gota. A l’acabar eixuga també el terra.
L’Eric surt d’un dels calaixos que conformen la tarima agafant-se a dues vores diferents, una amb cada mà. Es mou sent molt conscient del seu propi cos, amb una barreja de rigidesa, flexibilitat i equilibri molt propis d’ell. I ho fa sostenint a la boca una mànega que fa dies bufa i emet un so greu i amb un to ben alt.
El Luca puja i baixa la rampa de la tarima una vegada i una altra des d’inicis de setembre, perfeccionant en tots aquests mesos diferents tècniques i amb objectius cada vegada més complexes. Les primeres vegades puja i baixa gatejant. Més endavant s’envalenteix a fer-ho caminant, assegurant cada passa i acompanyant-ho d’una expressivitat al rostre de velocitat i adrenalina. Després a baixar corrents. I les últimes setmanes puja i baixa amb el carretó, deixant aquest entre la rampa i la tarima (que ara està a l’inrevés i no li permet circular per damunt d’ella amb fluïdesa, quedant-se travat).
I el Bernat (a qui podem observar a la fotografia de la capçalera d’aquest article) juga a ficar tot el seu propi cos, o a vegades únicament les mans, en petits forats o raconets que el contenen, que l’acullen, que l’abracen. Un dia descobreix el forat de la cadira i hi posa la seva pròpia mà una vegada i una altra. A continuació hi fa passar un mocador pel forat fins que aconsegueix que s’escoli tot.
Continuem plegades i plegats descobrint noves escenes de joc de les nenes i els nens de l’Espai Diables.
