Fa uns dies, durant la reunió pedagògica amb famílies de l’espai de Castellers, vam dedicar diversos moments a reflexionar sobre la mirada: com mirem els infants, com es miren entre ells i com aquest gest tan quotidià es converteix en una part essencial de l’acompanyament. Per aprofundir-hi, vam compartir una petita dinàmica que ens va permetre prendre consciència de tot allò que pot transmetre una mirada.
Cliqueu aquí per veure les imatges
A l’escola, la mirada de l’adult cap a l’infant és tan present com discreta. Aquesta és una mirada respectuosa, atenta, disponible; una mirada que acull, que dóna temps, que estima, que acompanya l’infant i li diu, sense paraules, “sóc aquí si em necessites, t’escolto, et veig i confio en tu”. Quan els infants se senten mirats, se senten acollits i segurs per poder explorar i créixer.
També és molt valuosa la mirada entre infants. Sovint, abans que arribin les paraules, la mirada ja els permet establir vincles i construir relacions: es busquen amb els ulls, es conviden al joc, comparteixen interessos o simplement es reconeixen. Aquestes mirades entre infants són mirades que observen amb curiositat, que imiten i que no jutgen, sinó que obren la porta a créixer i a descobrir l’altre tal com és. Tot això passa mentre l’adult acompanya des de la presència, observant sense interferir.
Com a anècdota, volem explicar que, quan vam imprimir fotografies de la mirada de cadascun dels infants del grup per la dinàmica de la reunió, els infants es van interessar a mirar-les, i alguns d’ells van ser capaços de reconèixer a qui pertanyia cada mirada. Aquí aquella idea tan certa que sovint diem: “les mirades parlen” i cada mirada és única perquè cada infant és únic i especial.
Una mirada amb cura i present és el primer pas per construir relacions i vincles de confiança. Com recorda Anna Tardos en un article sobre la necessitat d’observar:
“La qualitat de la relació passa per la qualitat de la mirada”
