La galleda és un recipient de forma cilíndrica o troncocónica invertida, una mica més ample de la boca que del fons i amb una nansa a la part de dalt per a poder-la agafar. S’usa generalment per a contenir o transportar líquids o també matèries sòlides.
Des de la mirada adulta, tenim molt clar què és una galleda. Per a nosaltres és un objecte amb una funció clara. I quan n’oferim a un infant ho fem en un context molt concret: la galleda al sorral o… la galleda a la platja.
Des de la mirada adulta sovint posem intenció als objectes “això serveix per això”, “així és com s’utilitza.” Per contra… quan aquest mateix objecte és vist per una nena o un nen, amb una saviesa tranquil·la, ens respon sense paraules, a través de la seva acció en el joc, “i si no?”, “i si avui és una altra cosa?”. On nosaltres veiem un ús, elles i ells veuen possibilitats infinites.
La galleda aleshores deixa de ser només una galleda i es converteix en tot allò que mai ens havíem imaginat com adults. La galleda passa a ser un barret, un tambor, una caixa de tresors, una cova secreta, un recipient ple d’objectes, un telèfon, una cadira improvisada…
(Cliqueu aquí per veure tot el que han fet amb una galleda les nenes i nens de l’espai Diables).
I la nostra tasca, com a educadores, no és dir com s’ha d’utilitzar, sinó escoltar tot el que ens estan dient mentre juguen. Observant-los, aprenem a fer un pas enrere. Entenem que el joc no necessita instruccions, sinó espai, temps i mirada respectuosa. Perquè quan deixem de dir què ha de ser un objecte, els infants ens mostren tot el que pot arribar a ser…
Hi ha una cita de Loris Malaguzzi que de manera poètica ens diu…
“L’infant està fet de cent.
L’infant té cent llenguatges,
cent mans,
cent pensaments,
cent maneres de pensar,
de jugar i de parlar.
Cent.
Sempre cent maneres d’escoltar,
de sorprendre,
d’estimar.
Cent alegries per cantar i comprendre.
Cent mons per descobrir.
Cent mons per inventar.
Cent mons per somiar.
L’infant té cent llenguatges
(i encara cent, cent més),
però li’n roben noranta-nou.
L’escola i la cultura li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense les mans,
que faci sense el cap,
que escolti i no parli,
que entengui sense alegria,
que estimi i s’admiri només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li’n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i el treball,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i el somni
són coses que no van juntes.
I li diuen, en fi,
que el cent no existeix.
L’infant diu:
al contrari, el cent existeix.”
