Hi havia una vegada un nadó que es deia Pol. Era un nen curiós, amb uns ulls plens de llum que semblaven voler descobrir-ho tot.
Cada matí, la seva mare el col·locava dins del seu parc ple de joguines de colors, que feien soroll i s’il·luminaven. Però en Pol no semblava gaire content. Estava envoltat de coses, sí, però no podia moure’s gaire. Estava assegut, tot i que ell encara no sabia com seure tot sol. Sovint s’inclinava i queia enrere, i aleshores plorava una mica.
Un dia, va venir a visitar-los la tieta Laia, que era mestra d’escola bressol. Quan va veure en Pol, va somriure i va dir:
—Potser en Pol només necessita una mica més d’espai per descobrir el món al seu ritme.
La mare, una mica sorpresa, li va preguntar:
—Vols dir que no l’haig de posar assegut? Però així veu més coses!
La tieta Laia va respondre:
—Sí, però encara no sap com posar-s’hi sol. Si el deixes a terra, sobre una catifa, ell aprendrà a moure’s amb el seu propi cos, amb la seva pròpia força i curiositat.
Aquella tarda, la mare va estendre una manta ampla al terra i hi va deixar en Pol estirat panxa amunt. A prop, va posar-hi un parell d’objectes senzills.
En Pol, al principi, només mirava. Però de mica en mica, va començar a moure les cames, a girar el cap, a estirar els braços… fins que, sense adonar-se’n, va tocar la pilota. Els seus ulls es van obrir de bat a bat!
Va riure. Va repetir el moviment. I després, amb els dies, va aprendre a girar-se, a tombar-se panxa avall, a aixecar el cap i, més endavant, a gatejar.
La mare observava meravellada. Va comprendre que en Pol no necessitava que ella el fes seure o caminar, sinó que només calia deixar-lo fer.
En Pol, amb el seu moviment lliure, descobria el món i descobria també que podia confiar en ell mateix.
I així, dia rere dia, aquell petit nadó es va convertir en un nen segur, alegre i curiós, que sabia que amb paciència i llibertat podia arribar molt lluny.
Cliqueu aquí per veure més imatges.
Des de l’espai d’Enxanetes volem explicar-vos que el moviment lliure no és només deixar un infant a terra; és un acte de confiança. És creure que el teu fill o filla sap com créixer si li dones temps, espai i seguretat.
Quan un infant es pot moure lliurement, aprèn a conèixer el seu cos, a valorar els seus èxits i a sentir-se capaç.
Hi ha una màgia silenciosa en el moviment lliure dels infants. És el llenguatge primer, pur, sincer, d’un cos que descobreix el món sense presses, sense ordres, sense límits que no siguin els de la pròpia curiositat.
Quan un infant es mou lliurement, no només camina o s’estira —balla amb la vida. Cada gest és un descobriment, cada caiguda una lliçó, cada rialla una victòria petita però immensa. El terra és un camp d’experimentació, l’aire una promesa, i el propi cos, un instrument que aprèn a afinar-se amb la música del món.
Deixar-los moure’s és confiar. És entendre que el cos sap abans que les paraules, que la llibertat no s’ensenya: es viu. És mirar-los i veure com, en el seu moviment, hi ha tot el que somiem per a ells: autonomia, alegria, força, equilibri, respecte per un mateix i pels altres.
Permetre el moviment lliure és una manera d’estimar. És dir-los, sense paraules: “Confio en tu, confio en el teu ritme i en la teva manera única de créixer, coneixeràs el món amb els teus propis passos.”
