En l’últim article us parlàvem de l’adaptació i que semblava que el grup de Bastoners cada cop “es trobava més bé i relaxat”. Els infants comencen a sentir l’escola com un espai familiar més. Es va disolent l’angoixa de la separació amb la família, perquè ja saben que aquesta torna i estableixen vincles amb els adults de referència que dia a dia els acompanyem a l’espai.
Al nostre espai certament ja hem arribat a aquest punt i prova d’això és com el Gerard acomiada a l’avi amb un somriure i amb la mà just entrar per la porta a primera hora, com l’Ona senyala a la seva mare on vol que la deixi quan arriba a coll pel matí, com la Lara es treu les sabates per estar per l’espai com ho fa a casa, com el Nil ens explica coses de casa sense després enyorar-se en recordar la família, com la Hanna segueix jugant al pati tranquil·lament esperant que la vingui a buscar l’àvia tot i veure ja moviment d’altres familiars o la Naia que sembla que ens dona mostres de que aparentment no tindria cap problema a afegir-se al grup que es queda a dinar després, quan pugem del pati i l’àvia està a punt d’arribar, per dir algun exemple.
Ara bé, aquesta és la primera fase de l’adaptació… i és que ja ens ho haureu escoltat a dir moltes vegades, al Gegant sempre diem que: el primer trimestre és, en general, tot ell d’adaptació! Adaptació en diferents fases, però adaptació a una situació, a un rodatge, a unes vivències,…
Ara doncs, quan ja ha quedat resolt el “sentiment d’abandonament”, quan l’espai de l’escola és ja conegut i comencen a tenir-hi un sentiment de pertinença i també quan els adults que els acompanyem anem sent la seva referència a l’escola, és quan entrem en la segona fase, en que pren protagonisme el coneixement entre nosaltres. Cal seguir consolidant els vincles amb les persones que compartim l’espai però sobretot, ara, entre els infants.
clicar per veure més fotografies
Un infant d’1 a 2 anys és per naturalesa molt egocèntric i és que està descobrint el món primer a partir d’ell. Coneixent els seus límits, les seves capacitats…en definitiva, la seva presència en el món que l’envolta. Compartir amb els altres, vivències, jocs, situacions és un pas més al que s’hi va paulatinament i de forma progressiva amb el desenvolupament personal.
A l’espai Bastoners cada un dels 10 infants té un moment únic, com el Quim que necessita dormir encara una estoneta al matí i ho aconsegueix fer tot i el xivarri (els altres alhora, van entenent que no l’han de molestar), l’Ona que va fent les seves primeres passes (veure a l’Ona i el Quim gatejar ha fet que molts cops els companys els imitessin recorrent l’espai així), el Roger que li agrada enfilar-se per tot arreu però que ha de vigilar les cames si algú està a la vora per a no donar cops, l’Elena que menja perfectament tot, ella sola (per molt que encara li falti practicar la destresa amb la cullera/forquilla…i és que si amb la mà és més fàcil…perquè no?) o l’Arnau que està en plena explosió comunicativa i se les pesca totes per a fer-se entendre. Cada moment cal ser respectat i cal arribar a una convivència en el grup per a que així sigui.
Des de l’espai, treballem molt que els infants es sentin còmodes podent-se expressar i al mateix temps confiats per a que ho puguin fer, cadascú segons el seu moment i capacitats, està clar. Acceptar esperes per a tenir una joguina que té ara un altre infant, reconèixer quan un infant desaprova l’actuació que se li està fent (entre el grup a vegades hi ha grans mostres d’afecte que poden no rebre’s sempre de la mateixa forma per totes les parts), també procurar frenar i/o expressar el disgust a l’altre, entendre i participar de les rutines que fem en grup… tot aquest treball a més de ser un treball personal de cadascú, també es va fent a mesura de conèixer-nos mútuament. Com us hem dit, el que en aquests moments estem plenament inmersos: la 2a fase d’adaptació.
