Els infants FAN allò que veuen, és a dir, imiten el que fan els seus adults referents, els seus iguals… Aquest any tenim una gran riquesa i diversitat cultural en el nostre espai i això s’ha pogut observar en el fer dels infants. Davant la naturalitat amb què la cultura africana porta els bebès a l’esquena i també mocadors al cap, els infants del nostre espai han començat a demanar que els poséssim les nines a les seves esquenes embolicades amb mocadors i també que els poséssim els mocadors al cap. Si ve pels infants africans era un joc molt genuí, ja que és el seu model diari, per la resta dels infants s’ha convertit per imitació i observació en un joc molt nou i interessant. I és que quan diem que els infants FAN, volem dir que els infants JUGUEN!
Mares, pares, avis, educadores i totes les persones que formem part del seu “dia a dia”, som els seus referents a l’hora de FER, de JUGAR i sense adonar-nos, tot allò que fem (més que el que diem) va deixant petjada com a model de vida a la seva vida.
I si observem amb deteniment el seu FER, és a dir el seu JOC, podem obtenir molta informació de com se senten els infants. Així per exemple quan veiem la necessitat de posar-se dins de caixes o espais recollits ens estan indicant que necessiten experimentar els límits del seu cos. I buscant aquest límit físic, la informació que en podem extreure és que estan “reclamant” que els seus adults siguin clars en posar límits. Això és del tot imprescindible per facilitar-los que puguin anar construint el món i posar-li un ordre i un sentit.
Cliqueu aquí per veure més imatges
Tot allò que fa referència a la descoberta del seu propi cos els omple d’interès i curiositat per naturalesa. Tot i això, compte! Cada infant té el seu ritme evolutiu i sobretot pel que fa al tema de l’autonomia cal llegir-ho amb calma… que un infant es rendeixi fàcilment perquè no pot treure’s els mitjons tot sol, no vol dir que no tingui curiositat i interès per anar descalç i descobrir el món a través dels seus peus. També quan es busquen entre ells des de la curiositat de descobrir el cos de l’altre, no sempre s’acaba amb una abraçada i algunes vegades s’acaba amb una mossegada. I que sigui d’una manera o d’una altra depèn de molts factors… I els adults hem de ser curosos en donar-los el temps perquè descobreixin per si sols a través de la seva relació, sense interferir ni envair el seu espai, i alhora molt amatents a possibles girs de guió (el trànsit de l’abraçada a la mossegada es pot fer en mil·lèsimes de segon!!)
Descobrir-se un mateix, el seu propi cos, el cos de l’altre, el món que els envolta… tot fent, tot jugant! Aquest hauria de ser la nostra màxima com a adults que acompanyem als nostres infants en el seu creixement.
