Tot va començar el mes de setembre. Vaig arribar a l’espai dels Grallers on tot m’era desconegut. No coneixia res del meu entorn, ni les persones, ni els objectes. Res de res. A poc a poc, vaig anar adquirint coneixements nous, gràcies a tot el que vaig anar trobant. Els pares, avis, tiets…, em van ajudar molt, em van donar el temps que necessitava, em van respectar quan no tenia benestar i sobretot, em van acompanyar des de la calma perquè jo pogués entendre tot allò que he anat trobant al llarg d’aquest camí.
Ha estat un camí difícil en molts moments. Fer-se gran no és gens fàcil. Un dels primers obstacles va ser la desconeixença de l’entorn on, com he dit abans, les famílies van ser el pilar fonamental i per això els hi vull donar les gràcies per l’oportunitat, per l’acompanyament i per la paciència i l’entesa i sobretot, per l’amor i l’estimació que em donen.
Una altra dificultat va ser controlar els meu propis moviments. Uf! Com costa estar estirat i aprendre a aixecar-se, a voltejar, a gatejar i sobretot, aguantar l’equilibri per poder aguantar-se dret i caminar. Tots hem tingut les oportunitats i els materials necessaris per poder aprendre, i fins i tot, n’hi ha que ja correm.
Altres aventures que hem passat al llarg d’aquest curs ha estat trobar-se tants companys que estan vivint la mateixa situació que jo. Hem compartit estones de joc, hem compartit emocions i sentiments que he après a gestionar amb l’adult al meu costat i sobretot, empatitzant amb l’altre. Una de les pedres més complicades de saltar ha estat la de posar paraules a aquestes emocions. Posar paraules en allò que vull, en el que necessito, és molt difícil. Les educadores en molts moments ens han ajudat a posar paraules a tot allò que nosaltres sentíem i volíem en aquell moment. Però, entre nosaltres, a vegades, quan no sabíem com sortir-nos-en, ho hem gestionat amb mossegades, estrebades, cops i fins i tot, plors. Les educadores, pobres, ens han ajudat a canviar aquestes reaccions, tot i que, en algunes ocasions no els hi hem posat fàcil. Cada vegada ho hem anat fent millor i ja compartim alguna estona de joc.
Jugar amb els companys no és fàcil. Hem començat jugant a terra amb objectes del dia a dia. Hem jugat amb llaunes, taps de suro, cadenes, tubs de cartró, etc. Actualment, comencem a jugar amb nines, cotxes, animals, pilotes, etc. Tot va agafant una forma i un significat. Els adults ens ajuden molt jugant al nostre costat, però els costa entendre que ens han de deixar volar: ‘Deixeu-nos imaginar i crear per nosaltres sols!’
No tot ha estat difícil, hi ha hagut moments que han estat tranquils i màgics a l’espai dels Grallers i a l’exterior. Mocadors que volen, que nosaltres ja fem volar, ventiladors que roden, persianes que ens indiquen l’estona d’anar a dormir, aquells dies especials que tot era màgic. També hem pogut compartir i descobrir la natura a través de troballes d’insectes, rèptils, crustacis i plantes. Els hem observat, alimentat, i fins i tot, els hem agafat per poder descobrir-los més de prop. La música amb la Mercè va iniciar-se amb els pares i ara ja som nosaltres que escoltem i participem sols. La capseta de música i el Peix Irisat també formen part del nostre camí.
Gràcies a tots per la paciència, l’escolta i el caliu que s’ha creat en el nostre entorn. Ara, aquest camí no acaba aquí. D’aquí un mes i mig ens tornarem a trobar amb moltes abraçades, somriures, petons i moltes anècdotes per explicar d’aquests dies que no hem estat junts. I moltes més que podrem viure plegats i amb molta alegria.
Que passeu un bon estiu!!
