Fins no fa gaire es considerava que els nens o adults amb plurideficiència profunda eren ineducables; únicament se’ls podia oferir un tractament assistencial(menjar, banyar, vestir…). Mancava un plantejament de tractament pedagògic, entre d’altres coses, perquè no se sabia com abordar educativament aquestes persones.
Fou Andreas Fröhlich qui, partint de la idea de que tota persona és educable, per limitats que siguin els resultats, va oferir un sistema d’estimulació intensiu i global que ell anomena ESTIMULACIÓ BASAL O DE BASE (actualment s’ha canviat el nom pel d’estimulació multisensorial) destinat a persones amb lurideficiència profunda. A grans trets, la plurideficiència profunda engloba aquelles persones que presenten característiques de desenvolupament semblants a les d’un nen de menys de sis mesos i que presenten una capacitat d’atenció també molt limitada. Aquests nens, a mes de la lesió primària i orgànica del seu cervell en procés de maduració, pateixen un segon handicap causat per la deprivació sensorial, per la manca de subministrament d’estímuls. La idea de la que parteix el model d’estimulació basal és possibilitar estimulacions ben organitzades en tots els àmbits de la percepció. Intenta, possibilitar un aprenentatge elemental, crear les condicions necessàries per seguir aprenent, és a dir; despertar al nen per convertir-lo en sensible i interessat.
Cal dir que tot i estar adreçada majoritàriament a alumnes amb plurideficiència, hi ha nens/es amb NEE que presenten importants mancances tant del propi moviment com dels canvis de l’entorn i que afecten o interfereixen en el seu desenvolupament que es poden beneficiar de l’estimulació basal.
Concepte:
L’estimulació basal consisteix en un seguit d’intervencions, que incideixen en tots els àmbits de percepció i que afavoreixen un desenvolupament global de la persona amb plurideficiència. Es tracta doncs, de simplificar l’entorn i fer-lo perceptivament més accessible, a fi que les persones puguin utilitzar les informacions rebudes, oferint de forma artificial els estímuls que un nen sense dificultat rebria de forma natural. Un aspecte que no es pot oblidar és la comunicació que s’estableix entre l’adult i l’infant a través de la mirada, els moviments del cos, les mans, la cara, la modulació de la veu, el contacte corporal,…
Per tant entenem que la comunicació es troba a la base de tota intervenció. El primer que s’ha de fer, segons l’estimulació basal, quan ens trobem amb un nen plurideficient, és realitzar una avaluació inicial del seu nivell de desenvolupament, de manera que tinguem una clara evidència del punt en què es troba la persona, de fins on s’han desenvolupat les seves capacitats bàsiques. D’aquesta manera, podrem planificar tot el programa d’estimulació adequat a cada individu concret.
