El 3r llibre escollit pels membres del Club de Lectura del Ramon Casas per llegir a les vacances de Nadal ha estat la primera novel·la d’Arundhati Roy, publicada el 1997, amb un gran èxit de lectors i crítica. En general ha estat una novel·la que ens ha agradat moltíssim, encara que a alguns de nosaltres ens ha costat entrar-hi i no perdre’ns en aquesta obra exuberant, plena de personatges i d’històries. Després de parlar-ne, hem arribat a la conclusió que és una novel·la per ser llegida més d’un cop.
Hi ha una història “grossa” i una sèrie de microhistòries a les quals l’autora -seguint la tradició literària oriental- els dona gairebé la mateixa importància que a la història principal, que no és altra que la vida de tres generacions d’una família de la regió de Kerala, al sud de l’Índia, que es dispersa per tot el món i es retroba a la terra natal.
La dificultat i la meravella de la novel·la paradoxalment és la mateixa: l’autora esmicola la història principal i ens la va narrant a trossets. Ella mateixa ho explica molt bé a un episodi on els bessons Estha i Rahel -dos dels personatges principals- van a veure una representació de kathakali: No importava que la història ja hagués començat, perquè el kathakali va descobrir fa molt de temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen secrets. Les Grans Històries són les que ja has sentit i vols tornar a sentir. […]. Són tan familiars com la casa on vius. O l’olor de la pell del teu amant. Saps com s’acaben, i tot i així les escoltes com si no ho sabessis.[…]. En les Grans Històries saps qui viu, qui mor, qui troba l’amor, qui no. I tot i així ho vols tornar a saber. I això és el que fa Roy: al primer capítol gairebé ens explica tots els esdeveniments importants, però com a lectors encara no sabem com són d’importants i, de fet, no és fins al capítol final que lliguem tots els fils i ens adonem que tot havia pagat la pena per a la protagonista.
La conclusió és que la vida és un caos i nosaltres hem d’anar construint el sentit, gaudint dels moments de gran bellesa que ens ofereix, gaudint de les coses petites, com van fer Ammu i Veluta: Durant les tretze nits que van seguir aquesta, instintivament es van aferrar a les Coses Petites. Les Coses Grosses sempre es van esperar dins d’ells, a l’aguait. Sabien que no podien anar enlloc. No tenien res. No tenien futur. Per això es van aferrar a les coses petites.
