Entre el 1932 i el 1939, la Generalitat de Catalunya creà un model escolar que encara ara és una referència pedagògica: els Instituts-Escola. Seguint les propostes de l’Escola Nova, s’estimulava la creativitat de l’alumnat a través de tasques interdisciplinàries. Una de les més boniques fou el Llibre de les flors, que el 1936 s’imprimí i que conté gravats i poemes realitzats per l’alumnat.
Al nostre centre, a través d’un projecte interdisciplinari entre el Departament de Llengua Catalana i el Departament d’Educació Visual i Plàstica, hem volgut retre un homenatge a aquella generació de nois i noies i als seus mestres, tornant a versionar els seus dibuixos i creant nous textos, com els hai-kús (poesia tradicional japonesa) i les rondalles, per acompanyar-los.
Sembla molt bona idea aquest model d’aprenentatge, basant-se en portar a la pràctica tot allò que coneixem i que ens envolta, aprenent a analitzar-ho amb pensament propi. Crec que el model actual està obsolet, i que s’hauria de fomentar l’aprenentatge de la recerca i la pràctica, ja que tota la teoria i la saviesa la podem portar en una butxaca, i que habitualment portem. És a dir, retornar al model d’escola moderna d’abans del franquisme, que ens vas explicar que era més avançat que l’actual. Estic totalment d’acord en una reforma educativa.
Per cert, és genial que es conservin memòries d’aquest tipus, i que a més s’exposin als passadissos de l’institut. Molt bona forma de recordar cultura.