L’Alba Sotorra és una directora de cinema i de documentals. Va guanyar un premi Gaudí amb Game Over i al 2016 va participar en el TED de Reus amb una exposició sobre la seva experiència a Kobane, en la qual parla sobre una noia que lluitava amb un grup de noies contra l’Estat Islàmic. Nosaltres hem volgut investigar una mica més sobre totes les seves experiències, per això l’hem entrevistat:
Després de veure la teva conferència al TED ens vam preguntar, quan eres petita t’imaginaves treballant de periodista de guerra?
-Jo no sóc periodista de guerra jo em dedico al cinema. Pot semblar que ho sóc, ja que a vegades vaig als mateixos llocs on van els periodistes de guerra, però la diferència entre un periodista i una persona que fa cinema és que actualment la gent que fa cinema te més temps per estar als llocs on es grava perquè no tractem en l’actualitat, per nosaltres no és important que sigui un tema actual, la veritat és que quan era jove, sabia que em dedicaria a alguna cosa relacionada amb viatjar, m’interessaven els animals i me’n volia anar a l’Àfrica per estudiar els animals però a l’adolescència m’interessava més el reportatge i volia ser periodista de guerra i tenia el dubte quan vaig començar la carrera sobre si fer periodisme o cinema però finalment em vaig decantar pel cinema.
Què et va impulsar a voler treballar en el cinema?
-Per mi des de que vaig estudiar cinema, fer documentals s’ha convertit en una forma de relacionar-me amb el que tinc al voltant, sóc molt curiosa m’agrada molt conèixer el que està passant al món sempre estic pendent dels temes feministes, polítics i socials, llavors cada pel·lícula que faig té a veure amb un tema que m’interessa molt i del que vull aprendre’n més, llavors és una forma de relacionar-me amb el que tinc curiositat de saber.
Per què vas decidir anar a Kobane i fer el rodatge?
-Fa molts anys que segueixo el tema dels kurds que estan a Turquia, a l’Iran, a l’Irak i Síria. Just quan vaig sortir de la universitat la primera pel·lícula que vaig fer era un retrat sobre cinc dones i una d’elles era kurda. La meva primera pel·lícula la vaig fer arrel d’un viatge que vaig fer des de Tarragona vaig anar al Pakistan fent autoestop i al llarg del viatge que va durar més d’un any, vaig estar filmant a dones que a través de l’art intentaven canviar en el seu entorn les normes de la seva societat molt patriarcal en la que vivien, llavors eren dones que a través de l’art aconseguien dur a terme els seus somnis, eren dones en països musulmans, llavors una d’aquestes dones era una dona kurda a Turquia que estava lluitant pels drets de les dones kurdes que estaven a la presó sent maltractades a la presó per temes polítics. Això va ser al 2005 i des de llavors he estat molt lligada a el que els hi succeeix als kurds i els seus ideals polítics, quan va començar la guerra a Síria i les dones kurdes es van organitzar en unitats de defensa de les dones vaig anar cap allà per veure que estava passant i recolzar-ho.
Quines expectatives tenies davant del viatge o més bé rodatge?
-Bé jo em pensava que seria més ràpid de fer que seria com un reportatge o un projecte així més curt, que no m’implicaria tant emocionalment i el que passa és que en general quan vaig a aquest tipus de llocs no m’imagino massa com seran abans de fer-les i per això crec que faig coses que potser no m’atreviria a fer-les.
Quina va ser la millor i la pitjor experiència a Kobane?
-La millor va ser la gent que vaig conèixer, sempre és la gent el que fa un lloc per a mí, no hi ha res més que la gent, lo demés són paisatges que van canviant, són a la part del darrera, vaig conèixer gent molt maca i el que em va impressionar molt va ser la fortalesa de la gent, com a vegades som capaços d’adaptar-nos a la realitat per dura que sigui i transformar-la. Quan vaig arribar a Kobane, la ciutat estava completament destross
ada havia hagut una lluita amb l’estat islàmic molt llarga i la van acabar amb bombardejos aeris i estava completament derruïda, tot i això la gent estava netejant, reconstruint com tornant-li a donar vida i això em va impressionar molt. I també quan vaig tindre l’oportunitat de veure el final del setge que va ser molt emocionant quan és va trencar el setge de la qual vaig formar part de l’operació va ser molt interessant. Compartir aquests moment de victòria amb la gent que vaig conèixer em va semblar impressionant.
I la part més horrible, va ser després de finalitzar el setge quan estàvem tots tranquils respirant la victòria i l’alegria d’haver guanyat hi va haver una contra-ofensiva de l’estat islàmic on van entrar tres dies després de finalitzar el setge, i començà a matar gent a “bocajarro”, per la ciutat, van estar durant tres dies matant a gent que estava allà també, no hi havia cap periodista estranger i com que jo tenia una càmera hem van demanar, quan hem vaig quedar a les afores bloquejada en un lloc on portaven els cadàvers, gravar-los. Va ser molt dur.
Què ha canviat en la teva vida després de la visita a Kobane?
-Per una banda, crec que ha fet més forta la meva consciencia feminista. Jo quan tenia la vostra edat, vaig créixer en un entorn en el que el feminisme era una cosa del passa, de les mares, perquè nosaltres ja no tenim res per a lluitar perquè aquí tot era igual entre els homes i les dones, no tenia cap raó per reivindicar el feminisme per qué la meva vida no era diferent que la de un noi però va ser a part de que em vaig fer 20 anys viatjant que vaig començar a percebre aquestes desigualtats entre homes i dones i sobre tot viatjant per l’orient mitjà i em vaig adonar que la lluita no és que no estigui acabada, sinó que acaba de començar, els hi queda molt a les dones per lluitar per un món igual, perquè on vivim és el món què està manat pels homes i són els que estan en casi tots els càrrecs de decisions tant en orient com en occident, i a l’orient això es encara molt més exagerat i la lluita de les dones és molt més bestia i el que he aprés amb aquestes dones és una lliçó nova de feminisme, com és d’important que totes les dones ens unim per defensar els nostres drets.També he entès que dona igual de quina cultura siguis o es igual la religió a la qual pertanyis els drets de les dones són iguals a tot arreu i s’ha de lluitar per aquests drets.
Et va costar elaborar el TED?
-El procès d’escriptura va ser molt ràpid perquè en realitat vaig explicar una història d’algú que conec molt bé. Aquest documental que estic fent retrata a dues dones, i a les dues les conec molt bé llavors es un relat que vaig escriure ràpidament.Però el que vaig estar fent va ser rellegir-ho algunes vegades per poder memoritzar-lo, perquè em posava molt nerviosa imaginar-me que com que tens un temps limitat que si no aprenia bé el que havia de dir podria deixar-me moltes coses o bé oblidar-me de coses, vaig passar nervis a l’hora de sortir i parlar durant casi 20 minuts.
Et vas sentir còmode en l’escenari?
-Sí, quan vaig sortir estava molt nerviosa però després també com estàs explicant alguna cosa que t’agrada explicar-la es molt xulo compartir-ho amb tanta gent, es curiós perquè jo sempre he estat darrere de la càmera i lo de exposar-me m’ha fet sempre molta impressió, però ja fa temps que li he perdut la por a explicar les coses perquè quan hi ha una cosa que vols explicar i hi ha gent que vol escoltar-ho és molt fàcil.
Què vas sentir al guanyar el premi Gaudí? Te l’esperaves?
-No, no ens l’esperaven. Ens va fer molta il·lusió ser nominats, estar nominat ja es increïble, només es nomina a 4 pel·lícules o documentals que es fan a l’any que són moltes, llavors nosaltres estaven molt feliços i havien muntat una festa per celebrar la nominació. Jo pensava que quan guanyaves un premi així t’avisaven abans, i quan van dir el nostre nom i el del documental va ser com un “subidón de adrenalina”. Més enllà de la il·lusió que et fa al moment allà, pel que més il·lusió et fa es per la família, perquè quan tens aquest tipus de feina la família no sap ben bé que estàs fent i a ells els hi fa més il·lusió que a tú.
Què t’inspira a l’hora de fer les pel·lícules?
-Quan vaig començar a estudiar cine, encara amb interès amb el periodisme. El que em va fer enamorar-me dels documentals va ser que a Madrid que era on jo estava estudiant hi havia un espai de cinema Underground que es deia el cinema Marró i allí passaven documentals molt estranys, sempre venien els autors a parlar i em va fascinar la llibertat que es té a nivell formal i creatiu. Per una banda tens el contacte directe amb la realitat, per tant suposa interacció directa i per l’altra banda el tema de pressupostos i de circuits, els documentals treballen amb pressupostos molt més petits que fa que l’exigència d’agradar a un públic massiu sigui molt més petita. Per cada projecte busques diferents referents. Cada projecte és un món.
Bé, principalment volíem agrair a l’Alba la seva disponibilitat per poder fer aquesta entrevista.
El cinema és una de les millors formes per expressar, com bé diu l’Alba cada projecte es un món i mai s’ha de deixar de lluitar pels drets de les dones.
