Com cada any l’Institut Josep Tapiró participa en el concurs literari Sambori a través dels escrits dels alumnes. El Sambori és un concurs dirigit a estudiants de primària, secundària i batxillerat d’arreu dels Països Catalans organitzat per l’entitat Òmnium Cultural. Representant el nostre centre, s’hi han enviat els següents textos ordenats per cursos:
Primer cicle d’ESO:
1- Una sabata, dues vides.
Hola, sóc una sabata i tinc un germà. Sempre m’ha acompanyat i, si voleu, us explico la meva història.
El meu germà i jo hem viatjat per tot el món en una capsa: Espanya, França, Alemanya… M’ho he passat bé a tot arreu, però on m’ho he passat millor és a París. Aquell lloc tenia unes vistes excepcionals i una gent molt amable. I una sínia enorme i molt bonica.
La noia que ens portava pertot arreu es deia Lucía. Tenia els ulls blaus i uns cabells llargs i llisos de color groc que brillaven més que el sol. Tenia vint anys i estudiava a la Universitat de Harvard i treia unes notes excel·lents.
Nosaltres érem unes botes de pell suau i còmodes, de color blanc, amb cordons negres.
Fa uns cinc anys, ja estàvem bastant velles i un dia ens va agafar i ens va dipositar al contenidor de reciclatge de roba. Potser viurem una segona vida.
L’autor d’aquest text es Izan Pérez Pineda de 1r B.
2- La meva amiga i jo
–Aquí no hi ha res! –va cridar l’Eider.
La meva millor amiga va grunyir de frustració mentre treia tota la roba de l’armari. Estava buscant el vestit adequat per a la seva cita amb el Cameron, però cap no li agradava.
–I què et sembla aquest? –vaig dir-li mostrant-li un vestit groc que arribava fins als genolls.
L’Eider va fer una ganyota i va negar amb el cap.
–No lliga amb el color del meus ulls!
Aquesta vegada la que va grunyir de frustració vaig ser jo. La meva amiga era impossible! Tenia tants vestits bonics en el seu armari que mai havia estrenat, però ella continuava volent-ne un altre. I, és clar, no volia la meva roba perquè, segons ella, semblava una rodamon.
Es va asseure al meu costat del llit i va sospirar. Després, va girar la cara i va fer un somriure tort. Sabia què significava aquell somriure, sempre el feia en moments semblants a aquell. Les meves sospites van ser confirmades uns segons després.
–Eh, vine al centre comercial amb mi, si us plau, que, si no, no li agradaré al Cam! –va fer un bot.
–Se suposa que has d’agradar-li per la teva personalitat, no per la roba que portes.
Però no em va fer cas i finalment vam anar totes dues al centre comercial. Vaig poder percebre per la brillantor dels seus ulls que era l’únic lloc on l’Eider volia estar sempre. Vam passar dues hores mirant botigues, però no vam trobar res. A continuació, vam parar per prendre una cola en un bar.
–… en canvi, no crec que la faldilla negra sigui massa formal, i no aniré a fer el ridícul en un restaurant de quatre estrelles, saps? Vull que surti tot bé amb el Cam, és el primer noi que m’agrada de veritat i…
L’Eider va parar de parlar i va tenir la mirada fixa en algun punt darrere meu. Em vaig girar i vaig descobrir la sorpresa de la meva millor amiga: hi havia una tenda, probablement nova ja que mai l’havia vist, amb un maniquí que portava un fantàstic vestit negre curt, amb volants en la part inferior. Era meravellós.
L’Eider va sortir de seguida del bar per anar a comprar el vestit. La vaig seguir, però jo anava més endarrere perquè ella anava pràcticament corrent. En entrar, vam buscar el vestit. Em vaig espantar en veure que la majoria de les tendes tenia un preu molt alt, per tant no em vaig sorprendre molt en comprovar que el vestit valia 1400€.
–No pot ser! Tot em passa a mi!
–Tranquil·la, ja trobarem alguna cosa, d’acord? –li vaig dir, animant-la.
–Uf, d’acord. Vaig al bany ara, que m’estic pixant. Mentre, mira si trobes alguna altre cosa barata, si?
Sense poder respondre, va sortir corrents de la tenda. Vaig trigar quinze minuts a mirar tota tenda, i això que era gran. Estava preocupada per l’Eider, que no venia, així doncs, vaig sortir de la tenda. Però en passar per les alarmes, van sonar. El guàrdia que es trobava al costat de la sortida, em va revisar de dalt a baix fins que em va mirar la bossa.
–Com que no has robat res, oí? –em va dir traient el vestit de abans.
–Jo no he sigut, t’ho juro! De segur algú m’ho ha posat aquí però no he sigut jo!
–Clar, això diuen tots. Ve, t’aniràs al calabós fins que truqui als teus pares i vinguin a buscar-te.
No m’ho podia creure! Segur havia sigut l’Eider, ella per tenir un bon vestit feia de tot. Uns guàrdies em va acompanyar al calabós.
–Digues-me el número dels teus pares –em va dir un home que es deia Jack.
No volia donar-lo! Estava molt preocupada pel que dirien els meus pares! Mai m’havia posat en problemes. Li vaig preguntar si podia trucar a una amiga que era responsable de aquell incident perquè pagués la multa, però no em va deixar. Així doncs, vaig accedir a donar-li el número. El problema? Que els meus pares estaven fora de la ciutat i en aquells dies de Nadal, hi havia molt de trànsit
–Hauràs de dormir aquí aquesta nit.
–Què? –vaig exclamar–. Segur que trobem una solució, no puc quedar-me aquí! –em vaig acostar més al policia i li vaig xiuxiuejar–. A més, aquell noi d’allí em fa una mica de por, no deixaràs a una noia innocent de 16 anys amb un noi que te pinta de fer-li alguna cosa, oi?
El Jack, sense dir res, va sortir de allí, deixant-me a mi darrere d’una reixa. Vaig mirar a l’esquerra, on es trobava el noi que em feia por.
–Em dic Shawn –em va dir.
Jo vaig deixar anar un riure nerviós com a resposta.
Al dia següent, els meus pares em van etzibar el regany del segle, l’Eider es va disculpar amb els de la tenda i va pagar la multa -per haver-se disculpat; va pagar menys; el vestit va tornar a la tenda i l’Eider finalment va utilitzar roba bàsica però elegant que tenia a casa seva per a la cita amb el Cam. L’Eider també em va prometre que deixaria de ser com era per la roba, i que mai més m’abandonaria en situacions com aquella.
No va complir ni la primera ni la segona promesa, ja que ara mateix em trobava per quarta vegada en el calabós, i ara per culpa d’uns tacons.Com si fos el destí, el Shawn sempre es trobava a mi, però ell per culpa de seu germà. Quan l’Eider paga la multa i els meus pares en vénen a buscar, em giro cap al Shawn i li dono un paper.
–És el meu número, truca’m alguna vegada per prendre alguna cosa –li dic fent l’ullet.
Després, miro a la meva millor amiga que em mira amb un somriure de disculpa. Jo l’abraço. Què faria jo sense l’Eider?
L’autora d’aquest text és l’Ingrid Gómez Lafuente de 2n B
3- El viatge a Canadà
-Adéu, família! -vaig dir des de les escales mentre baixava.
-Veig que t’agrada deixar-me sol -va dir en Jaume, el meu germà petit, mentre feia una mossegada al seu entrepà de melmelada i formatge.
-És clar que no, fill! El que passa és que està molt emocionada per anar de viatge -va dir la meva mare.
La veritat és que sí, estava molt emocionada. Fa molt que desitjo anar al Canadà i gràcies a què en Gerard, el meu millor amic, em va regalar un bitllet d’avió per a viatjar a Toronto el dia del meu divuitè aniversari. La millor part de tot això és que aniré a casa de la meva millor amiga cibernètica, la Marta. Ella també és catalana, però per temes de treball del seu pare va haver d’anar a viure a Canadà. Me n’aniré per només un parell de dies, però estic segura que seran els millors de la meva vida.
-Vols que et porti a l’aeroport, Maria? -va preguntar-me el meu pare mentre llegia el diari.
-No, gràcies. Ja he parlat amb la Júlia i ella em portarà -vaig contestar jo.
-Bé, però vés amb compte -va dir ell.
-Clar que sí pare! -vaig dir i tot seguit vaig donar dos petons a la mare i vaig abraçar a en Jaume.
-No tardis gaire, si us plau, germana. T’estimo molt i et trobaré molt a faltar -va dir ell amb els ulls plens de llàgrimes, cosa que em va semblar molt adorable.
-Tranquil, germanet, us trucaré quan arribi i només seré uns dies allà. Desprès tornaré i jugaré molt a futbol amb tu -dit això ell només va assentir i va acabar el seu entrepà d’una mossegada i jo em vaig dirigir al meu pare per acomiadar-me’n.
-Que et vagi bé, filla -va dir alçant la mirada, el vaig abraçar i tot seguit vaig sortir de casa esperant la Júlia i després d’uns minuts va aparèixer.
-Nerviosa, eh? -va preguntar.
-Sí, i molt. Per fi aniré a un dels meus països preferits i coneixeré una de les meves millors amigues. Què més puc demanar? -vaig dir feliçment mentre ella conduïa.
-Bé, aquí estem, amiga -va dir ella aparcant el seu cotxe a l’aparcament de l’aeroport.
-Moltes gràcies per portar-me, Júlia -vaig dir baixant l’única maleta que portava.
Vaig entrar i vaig fer tot el tràmit per embarcar i vaig pujar a l’avió.
El vol va durar unes 12 hores i jo no vaig fer res més que escoltar música ja que un nen no parava de colpejar el meu seient i no vaig poder dormir.
En baixar de l’avió em vaig trobar amb molta gent amb cartells i en localitzar-ne un que posava el meu nom, vaig veure la Marta.
-Per fi ens veiem, Maria! -va exclamar aquesta abraçant-me.
-Déu meu senyor, encara no m’ho puc creure, he esperat tant per aquest moment -vaig dir separant-me’n.
-Doncs creu-t’ho, perquè som una al costat de l’altra -va dir ella i podia notar que estava molt entusiasmada.
-Véns sola? -vaig preguntar en veure que no hi havia ningú més.
-Sí, els meus pares estan de viatge i sóc a casa sola -va contestar.
Vam sortir i vaig pujar el seu cotxe. Ens vam posar al dia en tot ja que no parlàvem feia una setmana. Vaig recordar que havia de trucar als meus pares.
Els meus pares estaven molt contents que hagués aterrat bé i en Jaume estava en un dels seus partits.
-Vinga, entrem -va dir la Marta tancant el seu cotxe i jo vaig baixar la meva maleta per seguir-la i em va encantar la seva casa, era enorme i encantadora.
-Aquesta casa és immensa -vaig dir fascinada mirant al meu voltant.
-Suposo que estaràs cansada pel viatge…
Ella em va ensenyar la meva habitació i en un obrir i tancar d’ulls, ja estava adormida.
El dia següent vaig despertar i em vaig dutxar per sortir amb la Marta a explorar alguns llocs de Toronto i també altres parts d’Ontàrio.
-Què farem avui? -vaig preguntar-li a la meva amiga.
-Anirem al zoològic. Com que sé que t’agraden molt els animals…
-Que bé! Moltes gràcies amiga -vaig dir allargant l’ultima ‘a’ i ella va riure ja que tenia la boca plena de galetes i segurament semblava un pallasso.
-I, a més, tinc una altra sorpresa per a tu després -va dir mirant-me amb un somriure ja que ella sap que no m’agraden les sorpreses.
-Bé, doncs, no perdem més el temps i anem-hi.
Vam pujar al cotxe i ella va arrancar per anar al zoològic de Toronto.
-Sí per fi som aquí! -vaig exclamar amb felicitat mentre baixava del cotxe
-Sí, ara entrem, que estic segura que et divertiràs -em va dir ella.
I, sí, tenia raó. Aquell dia m’ho vaig passar bomba. Em vaig oblidar de tot. Vam passar racó per racó veient tot tipus d’animals.
Estimo la Marta més que res en el món, encara que només ens vegem per la pantalla, però ara en conèixer-la, m’he adonat que és una de les persones més meravelloses que mai he conegut al llarg de la meva vida.
-Mhm… que bo és això -vaig dir fent-li una mossegada a la meva hamburguesa del McDonald’s.
-Oh, tu menges i jo condueixo. Que injust, no creus? -va bromejar ella.
-Sí, ja que tu no vols dir-me on em portaràs sabent que odio les sorpreses, m’he venjat a la meva manera -vaig dir seguint-li el joc.
-Ja hi som, així que baixa i mira-ho tu mateixa -va dir ella acabant de aparcar al Toronto Botanical Garden.
No m’ho podia creure, era al jardí botànic de Toronto. Volia venir aquí des que era petita. Fins i tot havia fet un treball sobre aquest jardí al col·legi
El que més m’agradava era el seu lema: Un petit jardí, amb grans idees.
Després de reaccionar i treure l’expressió de xoc que tenia vaig entrar per la porta i la Marta em va seguir i d’un tres i no res, teníem un guia per a nosaltres. I així vam passar l’estona, el noi era molt amable i ens va ensenyar tot tipus de coses relacionat amb les plantes i la Marta cada cop em traduïa alguna que altra cosa ja que diguem que l’anglès no és un idioma que controli molt bé.
El dia següent va ser bastant entretingut. No vam sortir fora ja que la Marta havia agafat un refredat i era normal, amb el fred que feia-
Mentre ella menjava la seva sopa de pollastre que li vaig fer, vam fer plans per l’endemà que seria el meu últim diai el volia aprofitar al màxim. Vam planejar anar al Toronto City Hall, al Canada’s Wonderland i després a les cataractes del Niàgara i tot seguit aniria a l’aeroport.
-Tot llest per demà –vaig dir amb un somriure victoriós mentre li donava el mòbil.
-Ja ho tens tot reservat? -va preguntar ella.
-Sí, tinc la plaça reservada …. -però no vaig poder acabar de parlar perquè vaig ser interrompuda pel timbre de la porta- … serà la pizza, ara vinc -vaig dir baixant les escales i obrint la porta al repartidor.
-Aquí tens -em va donar la pizza.
-Gràcies, aquí tens els diners. Ah! Queda’t el canvi i gràcies -vaig dir .
I així vam passar l’estona, menjant la deliciosa pizza mentre veiem Netflix fins que ens vam quedar dormides.
El dia següent em vaig despertar amb un dolor de coll impressionant ja que vam dormir al sofà, però amb un parell de moviments ja estava bé. Em vaig aixecar i al veure l’altre sofà no vaig trobar a la Marta allà.
Vint minuts després ja estava llesta i vaig baixar les escales amb la meva maleta ja que després de les visites aniríem directament a l’aeroport.
-Com és la gent aquí? -vaig preguntar a la Marta mentre caminàvem
-Són molt amables la veritat, em vaig sentir una mica rara però dies després m’hi vaig acostumar i he fet molts amics -va somriure
Vam continuar fent petar la xerrada mentre caminàvem i jo de vegades feia fotos d’algunes estàtues i monuments de la bonica ciutat en la que estava. La que més em va fascinar va ser la Torre CN, era altíssima i em recordava a una torre similar que hi ha a Seattle. Vam caminar i caminar bastant fins que vam arribar a l’ajuntament de la ciutat i la nostra destinació, el Toronto City Hall.
Hi havia molta gent esperant allà i per la nostra sort vam arribar justament uns minuts abans de que comencés la visita turística.
Tot seguit vam anar cap a Canada’s Wonderland, en autobús.
-Whooop ja hi hem arribat, Maria! -va dir la meva amiga cridant.
Vam entrar i pujar a moltes atraccions. Vam passar allà tota la tarda, no vam dinar però al cap d’unes hores teníem gana pel qual vam decidir berenar i tot seguit anar a les cataractes-
-Maria, crec que hauríem d’agafar l’autobús …
-Vinga doncs, anem -vaig dir després d’acabar el meu Hot Dog.
Dues hores després ja eren les 7 de la tarda i només em quedava una hora per anar-me’n a l’aeroport i la Marta i jo estàvem contemplant l’aigua com queia per les cataractes fent-me sentir l’aire fresc mentre jo l’inhalava i l’exhalava.
Vaig tancar els ulls i vaig deixar que la brisa toqui la meva cara i em va fer sentir lliure, minuts després encara seguia amb els ulls tancats i podria jurar que el meu nas estava vermell del fred que feia, però no m’importava.
Vaig sentir un flash rere meu i de seguida em vaig girar i vaig veure la Marta somriure darrera la càmera que portava.
-Mira que bé ha quedat aquesta, l’he fet sense flash i sembla que tu siguis una ombra -va exclamar la Marta.
I sí, tenia raó, es veia fenomenal. Jo estava mirant aquell meravellós cel de color rosa que es reflectia a l’aigua.
Va sonar el meu mòbil indicant-me que ja era hora de sortir i em vaig acomiadar de la Marta i vaig pujar a l’autobús.
Mentre es posava en marxa vaig dir un «Adéu Canada, espero venir un altre cop.» i tot seguit vaig tancar els meus ulls.
L’autora d’aquest text és la Nàdia Zougagh Aouaj de 2n B
Segon cicle ESO:
4- La vida enmig de la guerra
Fa fred, molt de fred, només sento l’Adam al costat meu, tremolant i agafant-se fortament a mi. Obro els ulls i veig com una dona ve corrents cap a mi plorant i un home darrere seu perseguint-la. Són els meus pares.Com no els puc reconèixer? No sóc conscient de res…
Era una tarda d’estiu quan els meu pares s’acomiadaven de mi a l’aeroport de Brussel·les, perquè s’havia acabat el curs i havia decidit anar a Alep a visitar als meus avis, com feia cada any. En arribar tot era diferent. Els carrers estaven buits, no hi havia ningú. Les persones estaven atemorides. Tot això era a causa que el país vivia un conflicte polític i havia entrat en decadència econòmica.
Un dia estava amb els meus avis sopant quan vam veure a la tele que informaven sobre l’atac a la capital de Damasc i que havia deixat en ruïnes tota la ciutat. Tots temíem que ens passés el mateix que havia succeït a Damasc.
L’endemà tot el barri fugia amb les seves maletes espantades per la guerra. Un bon amic del meu avi ens havia explicat que el president de Síria havia entrat conflicte amb altres països i que les tropes havien decidit envair el país i arrasar tot el que hi hagués. La part sud de Síria ja estava tota destruïda i les persones fugien cap al nord, per això tot el poble d’Alep havia decidit emigrar cap al nord. Així que vam decidir fugir.
Malauradament, abans de poder fugir, ens van atacar amb una explosió fent que desaparegués tot ésser viu. Estàvem indefensos i no podíem fer res per salvar-nos…
Tot era fosc, fred, i dolorós. Sentia com un munt de pedres m’esclafaven poc a poc. Vaig intentar cridar perquè algú m’ajudes, però no hi venia ningú. Vaig pensar que ja era la meva hora. Fins que vaig escoltar un home cridar. De seguida vaig reaccionar i per sort em va treure de tot aquell enrenou.
Alep va ser arrasat per una gran explosió. La primera cosa en què vaig pensar va ser els meus avis. Entre les runes hi havia una pila de cadàvers. Una escena que no es pot ni descriure, el meu temor era que els meus avis fossin un dels cadàvers i va ser així. Ells al terra aixafats per quilos de pedres. No sabia que fer. Només plorava i plorava. Només era un jove de quinze anys que no sabia res de la vida.
Un veí em va veure i em va dir si volia anar amb ell a un altre lloc, ja que viure allí ja no era segur. Jo, sense saber a on anar, ple de sang i fractures, vaig decidir anar-me’n amb ell. No tenia cap altra opció. Traumatitzat, vaig anar amb el bon home i la seva família en busca d’un país segur. Anàvem caminant de ciutat en ciutat en busca d’ajuda. Però res. Només, trobàvem cases destruïdes i un munt de cadàvers. També vam trobar altres com nosaltres que fugien de les seves ciutats. Nosaltres havíem decidit fugir cap al centre del vell continent perquè sabíem que les tropes arribarien cap al nord.
Vam estar setmanes caminant per arribar a la costa, amb fam i molt de fred. Abans d’arribar a la costa, en un poble deshabitat pel caos, vaig trobar un nen d’uns vuits anys sol, ensangonat, plorant, assegut al costat de dos cadàvers, vaig suposar que eren els seus pares. Pobre noi, segur que havia passat dies sol. Així que vaig decidir que vingués amb nosaltres, perquè sol no tindria cap esperança de sobreviure. No parlava gaire. Només em va dir que es deia Adam i res més, estava espantat. Aquesta maleïda guerra havia acabat amb la vida de milers de persones.
Com pot ser això?
Al arribar a Latakia,, l’Otman, el meu veí, que era un camioner i viatjava per tota Sirià, va trobar uns amics que tenien barques per a migrar cap a Europa, va parlar amb ells i ens van donar una. Una mica petita per a deu persones, però era l’única cosa que hi havia; No sabia res dels meus pares ni ells de mi, perquè no hi havia parlat amb ells des d’abans que comencés tot això. La primera cosa que pensava fer al arribar a
Europa era anar al consolat de França i comunicar-me amb ells.
El viatge va ser perillós, però vam arribar a Grècia. En arribar-hi, ambulàncies i policies ens van atendre. Tots estàvem ensangonats i lesionats a causa de l’explosió. També vam patir hipotèrmia durant el viatge. Tots estàvem espantats. Tot era desconcertant.
Jo no em separava de l’Adam, ni ell de mi. Ens van portar cap a l’assistència social, que ens van enviar cap a un camp de refugiats.
La vida allí no era un camí de roses. Tots lluitàvem per aconseguir l’últim tros de pa. L’hivern era terrible. El fred ens feia males passades. No teníem suficient roba per escalfar-nos. Jo feia el que podia perquè estigués bé l’Adam. Ja havia patit prou i un noi de la seva edat no s’ho mereixia. Bé, ningú de cap edat mereix una desgràcia com aquesta.
Vaig anar al consolat francès per tornar a França amb els meus pares. Vaig parlar amb ells i m’ho van preparar tot. Però, hi havia un problema: l’Adam. No el podia deixar sol. No tenia a ningú. Així que vaig parlar amb el meus pares per intentar adoptar-ho. Però en realitat vam trobar que tenia uns familiars que vivien a Australià i volien acollir-lo.
En el poc temps en el que havíem estat junts, ja era molt important per a mi.
Sóc a l’aeroport. És hora de acomiadar-se. Fa fred, molt de fred. Només sento a l’Adam al costat meu tremolant i agafant-se fortament a mi. No vol separar-se de mi. Obro els ulls i veig com una dona ve corrents cap a mi plorant i un home darrere seu perseguint-la. Són els meus pares, contents de veure’m. M’aixeco i vaig corrents cap a
ells, i ens unim tots tres amb una forta abraçada…
Tot va ser tan ràpid… un dia estava gaudint de les vacances amb els meus avis, l’endemà una explosió acaba amb tota Alep i estic fugint d’una guerra cruel. Per sort, tenia pares a França i vaig tornar-me’n sense problemes. Però mira l’Otman, tota la seva vida estava a Síria i ha acabat en un camp de refugiats, lluitant per poder sobreviure. Milers de sirians moren cada dia dels quals pocs sobreviuen. Tots ells tenien tota una vida formada en Alep, destruïda per un maleït conflicte que ha causat la destrucció de milers de vides.
Vivim en un món en el qual quan els rics tenen conflictes, són els pobres qui moren.
L’autora d’aquest text és la Lubna Kannach Boussof de 3r B
5- El laberint dels records
Vaig obrir els ulls, no sabia on era.
Sentia l’aire fred i les mans tremoloses. No recordava qui era o què feia en aquell lloc tan estrany.
Vaig decidir aixecar-me i, insegur, vaig començar a caminar.
Tot era ple d’herbes i plantes que no reconeixia, i parets de pedra que s’enllaçaven entre si. Nerviós, vaig continuar caminant fins que vaig arribar a una mena de forat.
No volia entrar-hi, però em va inspirar una estranya sensació de seguretat.
Quan finalment vaig decidir entrar-hi, vaig sentir-me bé.
Vaig veure imatges que em van resultar familiars. Era casa meva!
Jo jugava amb la meva germana a un racó del menjador i els pares reien.
Recordava aquell moment com si fos ahir, la meva germana va perdre una de les seves joguines preferides, i va estar plorant per dies.
Com si d’un plagi es tractés, el forat per on jo havia entrat va recrear aquell moment, i és que la meva germana va començar a plorar.
Instantàniament, vaig tornar al lloc on m’havia despertat.
Estava molt espantat i, aquesta vegada, el fred s’havia fet més notable.
Vaig repetir la meva trajectòria anterior i, en un tancar i obrir d’ulls, era un altre cop a aquell estrany forat. Excel·lent!
No sabia què fer… Així que vaig tornar a entrar. I de nou, el record d’infantesa, de la meva germana es va reproduir un altre cop, però amb una petita diferència, aquesta vegada, la meva mare trobava la joguina i la hi donava a la meva germana.
La meva germana saltava d’alegria! Però jo estava totalment fora de mi, no podia canviar absolutament res d’aquell record, i de fet, el propi record havia canviat sol!
I com si d’una rutina es tractés, vaig tornar de nou a aquell estrany lloc del qual començava a estar-ne fart.
I un altre cop, vaig fer el mateix. Però quan vaig arribar al lloc on es trobava el forat, vaig descobrir que havia desaparegut!
Vaig notar com una presència, em mirava des del fons del passadís. Així que vaig començar a seguir-la, potser era la sortida d’aquell lloc tan sinistre.
Anava molt ràpid, en cap moment vaig aconseguir veure-li la cara. Però vaig acabar a un altre passadís. Però no hi havia forats, ni presències, només fotos.
Fotos meves, amb mesos, dos anys, deu o també una dels meus recents catorze anys. Totes eren records o episodis que rarament recordava. Em va cridar l’atenció una de les fotos familiars que hi havia en aquella paret de pedra.
Sortíem els pares, la meva germana i jo, el dia després d’acabar la mudança. Realment enyorava la meva anterior casa, havíem viscut tantes memòries. Aquella foto era una de les que havia perdut a la mudança.
Vaig agafar-la i, de sobte, una tremolor va sacsejar aquell laberint, per dir-ho d’alguna manera.
Vaig despertar-me… Havia sigut tot un somni. Estrany però bonic. Milers de records em van venir a la ment.
La casa vella, la nina de la meva germana, i molts més records que havien aparegut en aquell laberint. Quina classe de somni havia sigut aquell?
De sobte, vaig notar alguna cosa sota el coixí. Era la foto! La foto que havia perdut i que havia aparegut al somni! La que vaig agafar! No podia estar més content. Per molt estrany que semblés aquell succés no podia esperar a explicar-ho als pares.
L’autor d’aquest text és el Mikel Hidalgo Ruiz de 4t A
6-La mort impedible
La mort sempre ha marcat el fi de la existència de les persones i et pot fer molt de mal si en perds una que estimes molt. I sempre en busquem els motius, el per què de les coses. A vegades la comprenem, a vegades no, donem la culpa a les malalties, o a qualsevol altra cosa, a vegades a nosaltres mateixos, que si poguéssim la impediríem …
Ara bé, jo t’explicaré la meva experiència.
Tot va començar el tres d’agost d’aquest mateix estiu. Era una tarda calorosa. Feia tanta calor que la meva mare va decidir que aniria a comprar un ventilador per casa. I així ho va fer. Va sortir i em va etzibar els típics sermons de mares: que no obri la porta a estranys i que vigili amb el foc i totes aquelles preocupacions que du una mare quan té un fill. Però si ja sóc gran per saber-ho, tinc 15 anys!
Aquest any havia treballat de valent per no angoixar-me amb els exàmens al setembre. No us dic que sóc noia d’excel·lents, més aviat d’aprovats i notables, però el que més m’importava era que aquell estiu no tindria de mals de cap.
A casa m’avorria molt. No tenia ganes de res, ni de mirar la tele, ni de llegir, ni tan sols estar amb el mòbil. Però una cosa que sí vaig tenir era gana, i com que sóc molt mandrosa per cuinar, (tampoc no en sé), vaig decidir anar a casa de la meva àvia. La millor cuinera del món!
Em vaig vestir ràpidament i vaig emprendre camí cap avall. La meva àvia no viu gaire lluny, per això per mi és més fàcil passar i caminar dos carrers avall que posar-me a cuinar!
Em va rebre dolçament i em va donar un boníssim berenar! Mentre berenàvem, l’àvia em va explicar que demà no seria a casa, perquè visitaria una antiga amiga seva de França, que venia a Barcelona només per veure-la. Desprès d’això no en vam parlar més, vaig mirar amb ella unes quantes sèries de televisió súper avorrides i al cap de poc vaig marxar cap a casa.
Avui ha sigut un altre dia avorrit!
M’aixeco pels sorolls que fa la meva mare, li pregunto el perquè i no se sap calmar ni explicar-se, no deixava de plorar. Estava molt espantada i jo no sabia què fer. Al cap de poc va venir el meu pare i va intentar calmar-la i em va explicar la situació. La meva àvia havia tingut un accident de trànsit mentre anava a Barcelona! No m’ho podia creure, els meus ulls s’omplien de llàgrimes fins deixar-me la vista borrosa. No vaig suportar la situació, les paraules que deia el meu pare no tenien sentit simplement vaig decidir anar-me’n de casa.
Caminava pel carrer e intentava dissimular la meva tristesa, el que menys necessitava en aquell moment era l’atenció de tothom! De sobte ve un noi i xoquem.
Vaig caure a terra i amb la ràbia, vaig començar a cridar i a insultar-lo.
El noi em va dir que era una mal educada, que no em van ensenyar el respecte i que sóc jo qui havia de fixar-se i que, per la mort de la teva àvia, no et posis així.
Com sap això de la meva àvia?!
Em va prendre de la mà i vam entrar a un petit carrer, llavors ell va mirar pels costats i va treure una cosa de la seva butxaca. Era com una mena de rellotge estrany que duia dos botons que suposo que era per controlar-lo. Em va xiuxiuejar a l’orella que allò era màquina de temps. I que ell ho sap tot sobre mi, fins i tot podria veure com era de petita en un viatge de temps.
Em vaig riure d’ell a riallades i li vaig dir que era un ridícul, que a veure si es pensava que tenia tres anys per creure el seu conte de fades, li vaig donar les gracies per fer-me riure una bona estona i vaig girar-me per anar-me. Ell em va agafar de la mà, va subjectar el rellotge i, en un segon, em trobava a casa de la meva àvia, amb la meva àvia davant dels meus ulls.
Em vaig quedar amb la boca oberta i vaig haver de pessigar-me diverses vegades per creure’m el que veia.
El noi va fer un mig somriure i jo vaig córrer a abraçar la meva àvia. Àvia! No ets morta! En escoltar-me dient això es va posar a renyar-me i em va dir que a ella li queden molts anys de vida.
Vaig anar on se situava el noi i li vaig xiuxiuejar que com feia aquella increïble màgia. Es va posar a dir que era un noi del futur que havia tingut molt mala sort en la vida i que ha comès molts errors i que per això ara era en aquest temps intentant resoldre els seus errors.
Sense pensar-m’ho ni un segon li vaig dir que em donés l’oportunitat d’impedir que la meva àvia morís l’endemà. El noi s’ho va rumiar molts cops i després em va dir que la màquina del temps només es podia utilitzar quatre cops. Vaig dir que només la utilitzaria un cop. Va acceptar, i així va ser.
Jo tenia diverses idees, primer vaig intentar convèncer l’àvia que no hi anés, i per molt que ho intentava la seva resposta era un no. El meu segon pla era fer que la carta de la seva amiga no arribés.
Vaig viatjar el dia tres d’agost pel matí i vaig fer el possible perquè no li arribés la carta. També vaig fracassar perquè l’àvia, a aquella hora, sempre sortia a passejar, -a la mateixa hora que arriba el carter- i es van trobar.
El dia se m’acabava i vaig demanar-li al noi que em deixés una altra oportunitat, i tenint compassió del meu penós estat va acceptar.
Vaig tornar un altre cop al tres d’agost, vaig buscar el tiquet del tren i el vaig estripar en trossos petits de manera que no es pogués recuperar, però vet aquí que l’àvia, en no trobar el seu tiquet, va decidir comprar-ne un d’autobús. I així vaig fracassar un altre cop.
I vaig tornar a comportar-me com una miserable ridícula perquè el noi em donés una altra oportunitat. Aquest cop vaig dir a l’àvia que no se’n podia anar, que demà passaria una cosa molt dolenta, li ho vaig suplicar fins i tot vaig plorar però ella no em comprenia, es pensava que estava boja o que necessitava un psicòleg.
Vaig fer el que podia però vaig tornar a fracassar. I vaig pensar que aquest cop el noi em tornaria a perdonar la vida i que em deixaria de nou. I va ser que no! Aquest cop ell no va voler, em va dir que fes el que fes la meva àvia moriria aquell dia, que així seria i que ja ho podia intentar tota la vida que no me’n sortiria. A més em va dir que l’oportunitat aquest cop no me la podia donar, que la necessitava per reparar el seu error. Vaig pensar que no podia fer-hi més però que aquella nit estaria amb l’àvia tot el que fes falta perquè serà l’últim dia que la veuria.
Vaig mirar el pobre noi i li vaig oferir ajuda per reparar el seu error.
Ell em va dir que el seu error havia sigut en el futur, quan ell es va fer gran va deixar la seva enamorada perquè no tenia el valor de dir-li que l’estimava. Jo li vaig preguntar, i qui era aquella enamorada.
– Ets tu.
L’autora d’aquest text és l’Abir Kadri de 4t B
Batxillerat:
7-Antics records
Bé… per on començar? Suposo que pel principi, com totes les narracions. Però aquest relat no és un de prínceps i princeses, herois i dracs, que intenti fer riure o plorar. Simplement, la meva història, la d’un noi normal i corrent.
Eren les set del matí d’un dimecres de primavera. Un dia monòton entremig de la setmana. Com m’era de costum, obro la finestra per veure com es presentava avui la jornada. Res estrany: el Sol es despertava del seu somni, envoltat d’un cel blau i net. Escoltava piular els ocells des del meu llit. Quin so més preciós! Ara em faria l’esmorzar i em prepararia per anar a l’escola.
“Avui toca l’anàlisi morfosintàctic de l’oració”, deia la professora. Semblava que l’escoltava o, almenys, és el que jo creia, però sense adonar-me’n estava pensant en què faria en arribar a casa. Després de la meva distracció, veia en la pissarra un munt d’oracions amb fletxes per dalt, per baix i per racons on mai hagués pensat que es podrien traçar. Que faig ara?
Passada aquesta classe, me’n vaig anar al pati. Com ens agradava jugar! Jugàvem a tots els jocs que podíem: a tocar i parar, a polis i lladres, a l’aranya, a la pilota presonera, etc. Corríem uns darrere els altres, com si fos un dia normal, com si no hagués de passar res.
Tocà una sirena. No sabíem què era. Potser ens havien canviat el timbre de l’escola i no ens ho van dir, així que vam decidir tornar a l’interior de l’edifici. Però a l’aula no hi havia ningú. Ens vam asseure als nostres llocs. La professora, amb els ulls nerviosos com tota ella ens crida. “Què feu?!”, deia.
“Protegiu-vos com pugueu! A sota de les taules, ràpid!” En aquell moment no entenia res. De sobte, s’escoltà un soroll molt fort, com milers de cotxes anant a una alta velocitat al costat teu. En aquest punt es va acabar la monotonia.
Silenci i foscor.
Ara començava a veure una mena de claror. Intento moure’m. No puc! Encara tot ho veia borrós. Mentre intentava recuperar la vista se sentien crits, plors, agonia… Ja podia reconèixer les siluetes que m’envoltaven. “Una, dues, tres…”, les comptava. Vaig reconèixer el meus pares. Els veia amb els ulls vermells de plorar. El meu pare, em sembla, tenia una ferida en el braç, llarga i profunda. I començava a ennuvolar-se’m la vista, un altre cop.
Més foscor.
Aquest vegada, vaig despertar en un hospital. Al cap de pocs dies, però, em van donar l’alta mèdica. No arribo a concloure per què. No em podia aixecar jo sol, els meus pares m’asseien en una cadira de rodes. Els únics músculs que podia moure eren els de la cara. El món es veia diferent des d’una altura més baixa a la qual estàs acostumat, com si tot et superés, com si no tinguessis importància per a la resta, com si no existissis. A tot acabes acostumant-te.
Després de molt insistir, em van acabar explicant que aquell dia d’anàlisi d’oracions va caure una bomba molt a prop, que hi havia una lluita pel poder entre dos bàndols en el país i que la gent es moria. Aquelles quatre últimes paraules em van sobtar molt. Per què s’havia de morir la gent? També em van dir, intentant aparentar tranquil·litat, que no teníem on viure, que ho havíem perdut tot, des del terrat fins a l’últim pilar d’aquella que, abans, era la nostra casa.
I així vam viure durant més d’un any: sense casa, sense amics i familiars, sense menjar, sense roba, sense sentiments… Tot m’era igual. No m’importava qui guanyés aquella baralla o quina religió havia de seguir. Només volia que tot fos com havia estat abans. N’estava tip de viure sota les restes d’edificis destruïts, de no poder dormir a la nit, d’escoltar explosions.
Vaig perdre la meva mare durant aquella temporada. Un cop, es va tallar amb un ferro al lloc que vam escollir per descansar. M’intentava treure de la cadira de rodes per acomodar-me al terra i es va clavar una estella rovellada. La seva salut va empitjorar notablement des d’aquell esdeveniment. Tos, febre, dolors… Sabia que la meva mare es moria, encara que no m’ho volguessin dir. Fins que un dia no va tornar a obrir el ulls.
El meu pare va decidir que el millor per als dos era anar a Europa. I així va ser.
Un matí sortírem en una pastera mar endins amb un grup d’unes vint persones. Les condicions no eren les ideals. No parava de ploure i feia fred. Realment, no sentia el meu cos ni el mes mínim, ja que la meva medul·la espinal estava trencada pel coll, però podia veure com les mans se’m tornaven blaves. El meu pare també se’n va adonar. Es va treure l’abric que portava. Ell també tenia fred, es glaçava, ho veia en els seus ulls, en aquells tristos ulls.
Al meu pare també li va agafar tos. Potser perquè no menjàvem. Quasi no podia parlar amb mi, ni jo amb ell. Amb prou feines es movia. No el volia perdre a ell, a l’única persona que em seguia estimant.
Aquell dia, el cel es va tornar gris. Els núvols no deixaven passar ni una escletxa de claror. Un vent fort bufava i començava a diluviar. Les ones cada vegada es feien més i més grans. Una va ser tan forta que va tombar la pastera on érem. Entre els vint del grup que fugíem de la pobresa i la fam vam posar la barca dreta. Vaig agafar aigua pel nas i per la boca. Els meus pulmons n’eren plens. Només vaig veure borrosament com algú em pujava a la pastera i, en aquell moment, vaig perdre la consciència.
En obrir els ulls, la cadira no era enlloc. La devia haver perdut al temporal. El meu pare tampoc no hi era. No podia ser… Vaig començar a plorar sense fre, a cridar. Ho havia perdut tot. Abans, quan era viu, encara feia com si no ho sàpigues, com si tot fos una broma, m’ho prenia amb calma, però amb la pèrdua del meu progenitor, se’m va enfonsar l’ànima.
Finalment, vam arribar a Grècia. Un noi em va ajudar i em van portar una cadira de rodes. Em van deixar amb una família que, desnodrida com jo, em va acollir de forma excel·lent. Ens van conduir fins a un camp on hi havia tendes d’acampada cobertes de neu amb orfes i infants que s’encongien pel fred glacial i adults que intentaven salvar-los la vida.
Jo vivia amb aquella família. Ens deien “refugiats”. Refugiats de què? La fam continuava, la gent es moria d’hipotèrmia, infeccions o qualsevol tipus de malaltia. Tampoc tenia una casa, ni un refugi, irònicament, ni res. La meva mare, morta i el meu pare, amb ella.
L’únic que romania era el record d’una vida feliç.
L’autor d’aquest text és el Taras Fusthey de 2n A
8-Els justiciers
Avui és 20 d’abril del 2035, i començaré aquesta història presentant-me. Jo sóc en Chris, un noi de disset anys, de cabell castany i curt, ulls blaus i 1,85 metres d’altura, visc a Los Angeles amb els meus pares a l’avinguda Mullen, a prop del meu institut. Institut de Los Angeles, aquest és el nom del meu institut, que abans d’un any, passaria a ser el meu ex-institut, ja que me n’aniria a la universitat.
No sóc un alumne que sobresurti, les meves notes són normals, trec béns, notables i algun, però no molts, excel·lents, en l’àmbit social també sóc una persona que té els seus amics, és a dir, no sóc el noi popular de l’institut, aquest és en Derek, un xulo, que juga al mateix equip de futbol que jo, ell és el quarterback, així que ja us podeu imaginar les seves dimensions (És un tio molt gran).
Continuem amb la història, era un divendres, així que tocava institut. Per anar a l’institut passava per davant de la casa de dos amics que vivien al mateix barri que jo, els meus amics es diuen Robert i Sebastian. M’agradaven les assignatures que tocaven aquell divendres així que esperava un bon dia.
Després de tres hores tocava l’hora del descans i en Sebastian, en Robert, més amics i jo vam anar a la cafeteria, i com no, ja hi era en Derek, pegant al típic nen de primer curs, i nosaltres òbviament no hi podíem fer res, cosa que no ens agradava gens. Al cap de tres hores més tocava sortir de l’institut, i vam anar cada un cap a les nostres cases a dinar.
Aquell dia tocava entrenament a les 17.00 hores, així que calia fer els deures ràpid per a poder anar a entrenar, com cada dia passava a buscar al Sebastian per anar a l’institut a entrenar, he de dir que era bastant bo jugant a futbol. L’entrenament va transcórrer lentament, ja que jo estava cansat de tot el dia, l’entrenament va ser com sempre uns quants exercicis, un partit entre nosaltres i vam acabar-lo a les 18.30. Vam anar cap a casa però va passar una cosa estranya, en Sebastian i jo vam veure caure una cosa del cel, i com no, podia ser d’altra manera vam anar a veure què era, vam arribar perseguint l’objecte estrany fins a un descampat bastant allunyat de casa.
En Sebastian i jo ens quedar sorpresos, era una esfera de color violeta, que feia llum, no estàvem segurs de voler tocar aquell objecte, però la curiositat ens va guanyar i la vam tocar els dos a la vegada. En tocar-la vam caure a terra, ens vam desmaiar, vam ser a terra durant mitja hora, durant aquest transcurs de temps en Sebastian i jo va sentir coses als nostres cossos que no eren normals, ho intentaré explicar però és molt difícil: vam notar com tots els músculs es contreien a poc a poc, després d’això notàrem com els músculs començaven a augmentar, però no exageradament i, per últim, vam sentir una cosa que no puc explicar amb cap paraula, només puc dir que va ser com si algun element ens comencés a recórrer el nostre cos.
Quan ens vam aixecar estàvem atordits, ens sentíem més forts, i com no sabíem què fer vam anar a casa ràpidament, vam dinar i seguidament a dormir cadascun a casa seva. Vaig dormir més del normal van ser com a dotze hores seguides dormint, quan em vaig aixecar, vaig esmorzar, i en acabar vaig sortir com un coet cap a casa d’en Sebastian.
En Sebastian m’esperava al pati de darrere i vam començar a caminar en direcció a l’escola. Oh! No podíem parlar d’altra cosa, sols del que ens havia passat el dia anterior, i vam arribar a la conclusió que tot en nosaltres havia canviat: el metabolisme, la massa muscular, les nostres habilitats, els nostres sentits, … Després d’haver arribat a aquesta conclusió vam haver de provar si era veritat, vam anar a un gimnàs que era dos carrers més enllà del nostre.
En arribar vam començar provant la nostra força. El resultat era brutal, vam aixecar amb els bíceps més de 100 quilos, seguidament vam provar si podíem córrer més ràpid i, efectivament, anàvem molt de pressa, però la cinta de córrer no era suficient així que vam anar fora al carrer a provar la velocitat, i era increïble anàvem igual de ràpid que un cotxe, a 100 km/h.
Després d’aquell dia res va ser igual, en Sebastian i jo vam decidir ser herois, el primer que vam fer fou parar els peus a en Derek, parar la seva violència en tot l’institut, i va funcionar, després de veure el que podíem fer en aquest cas tan petit, vam decidir ajudar a tota persona que ens necessités.
I tot això de ser herois combinant-ho amb l’institut, tot això no m’ho podia creure, ja que jo sóc un fan incondicional dels herois com per exemple: Capità Americà, Arrow, Ironman, Pantera negra, Wolverine, …
Tothom parlava d’uns herois anònims que ajudaven la gent, aquestes notícies sobre nosaltres sortien als diaris, telenotícies, blogs, en converses de la gent,
…
Aquesta història no finalitza aquí, perquè nosaltres els justiciers (Sí, així ens deien) seguirem en les ombres, i seguim i seguirem ajudant la gent, sempre, mentre puguem.
Des de l’equip de revista desitgem moltíssima sort als guanyadors.
L’autor d’aquest text és l’Unai Segura Ódena de 2n A
