La memòria dels altres i la meva s’haurien d’enllaçar en algun moment o en algun punt.
Tots tenim dret a recordar; no tenim altra manera de viure.
Em moriré definitivament quan ja no pugui recordar.
M. Aurèlia Capmany
Feia un dia radiant i el mar, a la platja d’Argelers, era plàcid com una bassa d’oli. L’únic que ens feia recordar l’horror que s’hi visqué, enguany que es compleix el vuitanta aniversari de la retirada republicana, és una exposició de desenes de fotografies que retraten la tragèdia que hi patiren els milers d’exiliats republicans allí tancats. Empresonats entre tancats de filferro, com si fossin bestiar; sense aixopluc ni cap mena de sistema de banys; bevent aigua contaminada i alimentant-se de quatre cigrons, sota el maltractament constant dels guàrdies… Així ens ho explicava la presidenta de l’Associació FFREE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode), que ens va acompanyar durant la visita, gràcies a la qual vam trepitjar en primera persona l’escenari del llibre que tots els alumnes de 4t d’ESO havíem llegit el trimestre passat a l’assignatura de Llengua Catalana, Ara que estem junts, de Roc Casagran.
A la tarda, després de visitar el museu-memorial del camp de refugiats que hi ha al poble, vam encaminar-nos cap a la població veïna d’Elna, on s’ubica la maternitat creada per la infermera suïssa Elisabet Eidenbenz, que va salvar les vides de tants nens fills d’exiliades espanyoles i europees perseguides pel feixisme. Mentre recorríem les habitacions de l’edifici modernista de la Maternitat, la història de la qual queda molt ben retratada a la pel·lícula que hem treballat a classe de català, La llum d’Elna, vam ser conscients que la humanitat, que provoca desastres tan terribles i absurds com la guerra, pot ser també capaç de crear llum i caliu enmig de l’horror. Cal que no oblidem la història, doncs –i més ara que el feixisme avança imparablement dia rere dia– perquè mai no hagin de caldre més maternitats com la d’Elna. I perquè no segueixin existint, com veiem ara per les notícies en d’altres indrets d’Europa, més camps com el d’Argelers. La memòria, com deia Capmany, és la nostra única manera de viure.
Commovedor el text! Commovedora la descripció de les sensacions sentides!
Només puc dir, si us plau, que no torni a passar mai més. Que no oblidem l’hortor que van viure els nostres avantpassants i que serveixi per evitar una altra massacre semblant