Potser va ser un dia com aquest, un 22 de maig, però de l’any 416 a. C., que Agató, un dels grans poetes tràgics de l’Atenes del segle V, va celebrar a casa seva un banquet amb uns amics. Hi eren entre els invitats Aristodemo, Pausanias, el metge Erixímac, Fedre i Sòcrates, entre altres. La tarda era agradable i ningú no comptava les hores mentre dialogaven sobre un tema que havia proposat Erixímac: fer un elogi de l’amor, un déu al qual els grecs tenien en gran estima, però del qual el poetes se n’havien oblidat.
A les acaballes de la reunió, quan els discursos havien estat declamats, passada ja la mitjanit, aparegué Alcibíades, de bellesa reconeguda entre el atenencs i va ser invitat també a fer una apologia de l’Eros, de l’amor, invitació que declinà ja que reconeixia haver begut immoderadament i, embriagat, no es veia amb cor d’ordenar coherentment unes quantes idees sobre el tema.
Alcibíades no havia sentit tot el que aquella nit s’havia dit sobre l’amor. No havia escoltat la distinció que Pausanias havia fet entre un amor sublim o celeste, on l’objecte que estima l’amant ja no és el cos sinó el caràcter virtuós de l’estimat, i un amor terrenal que persegueix la possessió del cos d’aquest. Tampoc no havia escoltat el discurs d’Erixímac, que va recórrer al mite per explicar l’origen d’aquest sentiment d’atracció. Segons el mite, en un passat remot els gèneres dels éssers humans eren tres: masculí, femení i un tercer que era barreja de tots dos i constituïa els andrògins, uns éssers estranys amb quatre cames, quatre braços i dos rostres oposats sobre un mateix cap. La seva fortalesa els feia ser arrogants i un dia van tractar d’ascendir a la llar dels déus. Aquests van castigar la seva insolència tallant aquells éssers per la meitat, de forma que, des d’aquell moment, van caminar sobre dues cames, i la seva força es va reduir considerablement. Però el tall va produir un efecte inesperat, perquè les dues parts dels andrògins es buscaven desesperadament per enllaçar-se en una abraçada i recuperar la unitat perduda. I un cop trobaven la seva part amputada morien de fam i d’inanició perquè res no volien fer separats l’un de l’altre. Com també moria de tristesa i desesperació la part que sobrevivia a l’altra. L’amor, per tant, nasqué en aquell passat remot en què els andrògins, castigats per Zeus, van perdre la unitat originària del seu ésser. De forma que l’eros esdevingué el desig de recuperar l’altra part d’un mateix, la part escindida arran del càstig.
Tampoc Alcibíades havia pogut escoltar el discurs de Sòcrates, on en comptes de fer un elogi sobre l’amor, li treu tot caràcter diví. L’amor no és un déu. És més aviat un geni, un daemon. És fill de Poros (l’audàcia, el valor) però també de Penia (la pobresa), per això és un captaire, no té llar, mendica l’almoina d’una carícia, d’una trobada, i a estones viu i revifa, i d’altres s’afebleix i mor. L’amor és desig de quelcom que no es posseeix . No és un déu. Als déus no els manca res. L’amant, pel contrari, sempre insatisfet, desitja posseir allò que no té: l’objecte del seu amor. En aquest sentit és filòsof. Perquè també el filòsof anhela una saviesa que no té.
Ara bé, el que Sòcrates vol plantejar és que, en el cas de l’amor, aquest vagabund a la recerca d’allò que no té pot dignificar-se si l’objecte del seu desig és un objecte digne, elevat, però pot també envilir-se si en comptes d’aquest objecte digne tria un altre que no ho és. Cap objecte més digne troba Sòcrates que la virtut. No hi ha al seu parer un objecte de desig més elevat que el de perseguir la virtut. I no tant sols la virtut, sinó la mateixa veritat. De fet la bellesa més sublim, la més elevada, no és la d’un cos bell, creu Sòcrates, sinó la d’un ànima bella, és a dir, la d’un ànima la conducta de la qual és en tot moment moral.
Quan Alcibíades pren la paraula curiosament no ho fa per parlar de l’amor, de l’eros. Ell parlarà de Sòcrates, perquè per ell Sòcrates exemplifica la conducta moral perfecta, l’objecte d’amor més sublim que Alcibíades ha trobat. S’ha creuat amb Sòcrates i ha quedat enlluernat per la bellesa de la seva ànima tancada en el cos d’un home ja vell. I si Alcibíades no vol parlar de l’amor, sinó de Sòcrates, és perquè ha comprés finalment la identitat que hi ha entre Sòcrates i l’objecte del seu amor. I no és evidentment el cos de Sòcrates, tan allunyat de l’ideal de bellesa grega, allò que atreu a Alcibíades, sinó el valor que aquell va demostrar a la batalla de Potidea en salvar-li la vida quan estava ferit, i la generositat en renunciar a la condecoració per tal que aquesta fos atorgada a Alcibíades, tot i que Sòcrates n’era el veritable mereixedor. És aquesta generositat de Sòcrates de renunciar a l’homenatge merescut perquè un altre en gaudeixi el fet que fa néixer l’amor d’Alcibíades cap a Sòcrates.
Com també s’excita aquest sentiment en Alcibíades cada cop que veu com Sòcrates reconeixia públicament la seva ignorància sobre totes les coses, per investigar una veritat l’enemic més gran de la qual és la vanitat de creure que ja sabem.
Però, curiosament, allò que més admira Alcibíades en Sòcrates és el seu autocontrol, que parla del govern de la raó sobre les pròpies passions. És paradoxal que Alcibíades, en ser rebutjat per Sòcrates en la seva pretensió de convertir-lo en el seu amant, acabi admirant-lo precisament per aquest rebuig. I és que l’únic eros que interessa a Sòcrates és el que sent pels seus deixebles quan engendra la virtut en ells. O dit en altres termes: Sòcrates és admirable perquè té la virtut de fer millors a aquells que l’envolten, i en veure com creix la virtut en els seus deixebles se sent ja recompensat. Dedicar una vida a fer millors els joves i no reclamar res a canvi perquè res no pot compensar la satisfacció d’haver vist un progrés en ells és el que Sòcrates ha après i ens ha transmès. Aquest és l’eros més sublim: l’enamorament de la bellesa de la virtut i la satisfacció de difondre-la i engendrar-la en els que t’envolten.
No mesureu als vostres professors pel paradigma d’allò que Sòcrates representa, perquè en algun cas, com és el meu, la distància es torna infinita. Però no dubteu que ens heu donat ocasions, en aquests anys que hem estat al vostre costat, d’experimentar aquella satisfacció de la qual parlava abans, perquè heu fet fàcil la tasca de difondre els valors i els coneixements que ens havíem proposat. I en aquest punt vull agrair a les famílies el suport de la tasca docent que hem vist reflectit en les actituds dels vostres fills i filles. Sense aquest ajut caldria tot un Sòcrates per arribar al punt en què en aquest moment estem: el final dels estudis del Batxillerat.
El discurs arriba al final. El mateix eros del qual hem parlat ha inspirat aquestes paraules que tracten de ser un reconeixement del vostre esforç i un agraïment per la vostra dedicació. Tot aquest acte no és més que una manifestació de l’eros en la mesura en què exaltem la virtut de la vostra perseverança i l’esperit de superació.
Les persones educades tenen sempre en els llavis dues paraules que repeteixen moltes vegades al llarg del dia: una la fan servir per manifestar gratitud (gràcies); l’altra, per demanar disculpes (perdoneu). Sòcrates sabia que el veritable eros és aquella força divina que ens fa viure honestament i posa en els nostres llavis la paraula que fa a l’altre sentir-se digne. Tant de bo l’eros hagi inspirat la nostra tasca docent. Lluny d’ell, la paraula es torna mediocre i buida.
Gràcies.
22 de maig de 2015
Antonio Delgado
