ISAAC BASHEVIS SINGER
►L’esclau
Ed. Debolsillo. (cast.)
***
Febrer 2020
Isaac Bahevis Singer (1902-1991) va néixer a Polònia en el si d’una família de rabins de parla ídix —llengua materna de milers de jueus alemanys i de l’Europa oriental des del segle XIV— que aquest autor convertí en llengua literària de tan alt nivell poètic que va ser guardonat l’any 1978 amb el Premi Nobel de Literatura. Precisament en el discurs d’acceptació d’aquest premi reflexionava en aquests termes sobre la seva llengua: «La gent em pregunta sovint per què escric en una llengua moribunda, i vull explicar-ho en poques paraules. L’ídix és l’idioma de la diàspora. És una llengua on no existeixen paraules que defineixin les armes o les estratègies de guerra. Va ser una llengua enfortida pels jueus dels guetos. En ídix es poden trobar expressions que reflecteixin el plaer, l’amor a la vida, les esperances messiàniques, la tolerància, i una profunda valoració de la singularitat humana. En ídix hi ha humor i valoració de cada dia de la vida, de cada petit èxit, de cada trobada d’amor, i sap sobreposar-se a les forces de la destrucció. A més, les paraules pesen en ídix més que en qualsevol altra llengua.»
I precisament aquesta va ser la llengua triada per publicar en el Jewish Daily Forward de Nova York al llarg dels anys 1960-1961 la seva obra L’esclau, text que traduït a l’anglès un any més tard va obtenir gran èxit de crítica. L’obra relata una de les més belles històries d’amor de la història de la literatura: la protagonitzada per un jueu (Jacob) una gentil (Wanda) a la Polònia feudal del segle XVII, centúria particularment dramàtica per la comunitat jueva de l’Europa Oriental. En el transcurs de la dècada que va de l’any 1648 al 1658 es van desencadenar a Ucraïna una sèrie de matances de jueus d’una crueltat, virulència i abast tan sols superades pel genocidi nazi. L’aristòcrata Bogdàn Jmelnitski, al capdavant dels cosacs i amb aliança amb dels tàrtars, es va embarcar en una guerra a mort per a alliberar a Ucraïna de l’opressiu domini polonès. Aquest odi visceral el va estendre als jueus, de tal forma que després de la seva victòria va difondre entre els serfs polonesos l’engany que els seus amos els havien venut als jueus, tot revoltant-los així contra ells. L’aliança entre els cosacs ucraïnesos i els pagesos polonesos va delmar la població jueva en aquest territori.
Doncs bé, en aquest context històric d’intens sofriment i desesperació transcorre la trama de la novel·la. El protagonista, Jacob, que aconsegueix evadir-se d’una massacre en què ha perdut la seva dona i els tres fills, acaba sent atrapat en el bosc per bandolers polonesos i venut com a esclau. Els avatars del destí van fer que aquest mestre i estudiós de la comunitat jueva de Josefov arribés així a conèixer a la pagesa Wanda, filla del seu amo, que voluntàriament s’encarregà d’alimentar-lo a la muntanya.
Tot i que Wanda no oculta l’atracció que sent per Jacob, la diferència de religió i ètnia, l’abisme entre les cultures de procedència de tots dos, s’interposen com un obstacle insalvable en el que podríem anomenar un xoc de civilitzacions. I és que mentre Jacob prové d’un món regit des d’una perspectiva ètica pels manaments de la Torà —no sempre respectats en la seva integritat per la comunitat jueva, com bé denuncia l’autor—, d’una cultura en la qual es concedia tal importància a l’estudi que ni el nen més pobre quedava sense alfabetitzar, Wanda prové d’una societat primitiva i analfabeta de serfs encara no emancipats. En gran mesura, les seves pràctiques religioses continuen sent de caire pagà, amb un cristianisme els valors del qual no havien arrelat entre la població. Bé podríem dir que és precisament des d’un punt de vista moral on l’origen de tots dos protagonistes contrasta amb major intensitat. En la societat de Wanda regeix la llei del més fort inspirada per unes baixes passions que arrosseguen els individus a una vida no gens allunyada de la de les bèsties. En aquest món embrutit, on els crims i violacions dels poderosos queden freqüentment impunes, ha de sobreviure Jacob, esporuguit per l’odi manifest envers els jueus. Que l’amor sorgeixi entre dos éssers pertanyents a col·lectius tan diferents sembla inversemblant i el matrimoni, de fet, materialment impossible. Si la llei polonesa castigava la unió entre membres de religions diferents amb la pena de mort, la comunitat jueva exigia del convers al judaisme que ho fes motivat per l’amor a Déu i no per l’amor a un ésser humà. Tot i així, l’atracció física inicial entre els dos joves va donant pas a un amor més profund que els donà forces per lluitar contra aquest entorn advers i raons per oposar-se’n, com si l’entorn no fos més que la superfície i el lligam amorós l’essència mateixa de les persones.
Jacob i Wanda se’ns revelen com a éssers excepcionals dins de les seves respectives cultures. Tots dos estan dotats d’una singular bellesa, d’una elegància natural i d’una intel·ligència innata. Amb tot, insistim en aquest punt, és la seva dimensió ètica la que fa possible el seu amor. Wanda, malgrat la crueltat que l’envolta, és sensible i compassiva. I precisament aquesta sensibilitat és la que li permet connectar amb la integritat i la saviesa de l’esclau. Abans de trobar-se, cadascun d’ells se sentia integrat en la seva respectiva comunitat; però es tractava de societats que no concedien gran valor a l’amor humà, un veritable amor que cap d’ells havia conegut, car tots dos havien viscut matrimonis desgraciats: ella, casada amb un home borratxo de qui només rebia maltractaments, i Jacob unit en matrimoni, prèviament concertat, a una dona gemegaire i frígida.
Els protagonistes viuen el descobriment de l’amor passional com un miracle i en sacrificar-se cadascun d’ells en nom del seu amor —ell arriscant la vida per a tornar a buscar-la, i ella abandonant tot per ell—, la seva relació evoluciona fins a la unió entre dues ànimes afins.
Però més enllà d’aquesta sublim història d’amor, la novel·la desenvolupa un altre tema que esdevé una constant a les obres de I. Bashevis Singer: la seva conflictiva i desafiadora relació amb Déu. A la seva autobiografia, Amor i Exili, narra que des d’una edat molt primerenca l’obsessionava el tema del sofriment, sobretot de les persones més febles i, per extensió, dels animals. Des d’aquell moment va intuir que «el veritable enigma no era la mort, sinó el sofriment. Sí, quin lloc ocupa el sofriment en la Creació de Déu?». I tot i que mai va perdre la seva fe, no va cessar de qüestionar-se, igual que el protagonista d’aquesta novel·la, sobre el sentit del sofriment dels justos, dels innocents, si la Providència divina governa el món. Admès això, Jacob es pregunta: quina és la seva lògica? Per què havia creat Déu el món? Per què va creure necessari que existissin el dolor, el pecat, el mal? Un creador totpoderós no necessitava, per a mantenir-se, el sofriment dels nens petits ni el sacrifici del seu poble a les mans de les hordes d’assassins, consciència aquesta que porta Jacob a confessar a Déu: «No dubto que siguis el Totpoderós, ni que tot el que Tu fas sigui amb la millor de les finalitats, però jo no puc obeir el manament segons el qual haig d’estimar el meu Déu. Senzillament no puc. Almenys en aquesta vida.»
Potser sigui veritat que «les paraules pesen en ídix més que en qualsevol altra llengua.» [A. Delgado]
