MARGUERITE YOURCENAR
Las memorias de Adriano
Edhasa ( cast. trad. J. Cortázar )
THORTON WILDER
Els idus de març
Edicions 62 (cat)/Edhasa (cast)
Desembre 2011
Hi ha vins suaus, lleugers, fràgils, que acompanyen sense ostentació una hora morta del dia, tot renunciant al protagonisme d’un moment digne de ser recordat. D’altres, per contra, densos, vells, generosos, ens demanen una atenció exclusiva, conscients que les virtuts que atresoren rivalitzen amb qualsevol altra saviesa sobre la vida que pugui tenir aquell a qui s’ofereixen. Aquests vins exigeixen tastar-los sense presses i en una hora del dia en què el nostre estat d’ànim pugui copsar tots els matisos que ens regalen. Han fet, a la seva manera, un esforç condemnat al fracàs: sintetitzar en forma fluïda totes les contradiccions de la naturalesa, que són les de la pròpia vida, destil·lació en el curs de la qual, inevitablement, s’han fet vells i en el seu intent, venerables.
Les lectures que proposem tot seguit recorden aquests últims vins. Totes dues —Els idus de març, de Thornton Wilder, i les Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar— han estat el resultat d’una fermentació lenta i parsimoniosa en la ment dels seus autors. Fruit d’una redacció reflexiva, no han estat escrits per llegir-los d’un cop. No es tracta de textos on la urgència d’un enigma ens impulsi a girar pàgina rere pàgina a l’espera d’una solució calculadament postergada. L’enigma aquí és massa gran per ser resolt.
En el cas de l’obra de M. Yourcenar, projecte abandonat i reiniciat successives vegades en el decurs de tres dècades (1924-1951), l’autora es proposa escriure no un Diari, sinó unes Memòries de l’emperador Adrià. Això li permet alliberar-se de l’escrupolosa fidelitat als fets del seu regnat per deixar en llibertat la reflexió sobre uns records que no descriuen tant esdeveniments com el significat vital que han tingut en qui els rememora. I en aquest viatge cap a l’ànima de l’emperador per retratar la seva veu M. Yourcenar ens regala la confessió descarnada i alhora sublim d’un home que, a les portes de la mort, quan la verema ja està feta, recapitula el que ha estat una vida sense contorns definits, on allò que no va ser, reconeix ara, és potser el que millor la defineix.
Per tant, no hem d’esperar univocitat de sentit, coherència forçada en la reconstrucció de la figura de l’emperador. Cap lliçó última ens espera en aquestes belles pàgines; més aviat caldria parlar d’una successió de lliçons que renuncien a sintetitzar-se en una fórmula última, car una vida que no renuncia a si mateixa no es deixa tancar en la petita presó d’un pensament.
Sota la forma literària d’una extensa epístola que a mode de testament espiritual l’emperador adreça a un Marc Aureli adolescent, l’obra comença repassant la seva relació amb l’emperador Trajà, a qui va succeir, i amb Plotina, esposa d’aquest últim, a qui Adrià es va obrir com no ho va fer amb ningú i a la qual va venerar fins a la seva mort; una mort que res no va canviar d’una intimitat que des de feia molts anys havia prescindit de la presència.
D’altres presències, per contra, Adrià no va saber prescindir-ne més que vessant llàgrimes amargues i embogint de dolor. N’és el cas d’Antínoo, el favorit, la pèrdua del qual, als vint anys, va suposar el cop sentimental més dur que l’emperador experimentà al llarg de la seva vida i suscità aquella profunda reflexió sobre el sentit de la mort que ocupa una part destacada del final de l’obra.
Enamorat de la cultura grega, de la qual se sentia fill espiritual, Adrià mai no va tenir la sensació de pertànyer per complet a cap lloc, ni tan sols a l’estimada Atenes. Estrany a totes parts, enlloc se sentia aïllat car la seva Ítaca era interior. Amant de la llibertat, no es va interessar tant a reflexionar-hi com a descobrir una tècnica per gaudir-ne. Per això va legislar per millorar la miserable condició de vida dels esclaus a l’imperi redimint-los de les vexacions de què eren objecte i afavorint l’arreplec familiar. Tot i així, Adrià era escèptic respecte de la possibilitat de desarrelar definitivament l’esclavitud entre els homes; sota noms i modalitats diferents, amb rostres encara no imaginats i formes sempre renadives, veia transfigurar-se perpètuament la servitud en la història. Conscient, finalment, de l’atrocitat de la vida, admirava els breus períodes de felicitat, els progressos parcials, els esforços d’aquells que veuen amb clarividència el camí civilitzador i compensen les atrocitats i els crims tot fent que entre dos períodes de guerra i fanatisme regnin les paraules llibertat, humanitat i justícia, ideals pels quals va lluitar Adrià fins els últims dies.
Amb el segon dels textos que proposem —l’obra de T. Wilder titulada Els idus de març, un dels exponents més destacats del gènere epistolar del segle XX— continuem immersos a l’antic món romà ja que fets i personatges ens porten a les acaballes de la República, escassos mesos abans de la mort de l’home que havia de posar fi al règim.
Si féssim l’exercici de llegir aquest conjunt de cartes creuades entre Juli Cèsar i Ciceró, Catul, Luci M. Turrini, Clòdia Púlquer, Citeris, Cleopatra…, és a dir, entre el personatges amb els quals el dictador es va relacionar l’any de la seva mort, sense conèixer l’advertiment de T. Wilder que ens recorda que tot i que els personatges són reals l’obra no és una reconstrucció fidedigna dels últims dies de Juli Cèsar, que tots els textos són fruit de la seva imaginació, creuríem que el conjunt de la correspondència és autèntica: tal és la qualitat literària d’aquestes cartes i a tal extrem de versemblança i penetració arriben en la recreació de l’ànima dels seus remitents.
Sense necessitat d’un fil conductor, de la presència d’un narrador que vagi embastant l’argument de les diverses cartes, T. Wilder aconsegueix donar unitat a totes aquestes veus enllaçant-les, en darrer terme, en torn a la figura d’un Juli Cèsar omnipresent, sobre el qual conflueixen els interessos de la resta d’interlocutors del diàleg epistolar.
No és aquest el lloc per reconstruir aquest nodrit cor de veus. Tot i així voldríem destacar-ne dos pel seu paper assenyalat en el conjunt de la polifonia: la de Luci M. Turrini i la de Juli Cèsar. La primera correspon a la de l’amic de la infància d’en Cèsar i company de moltes batalles, finalment malferit. És una veu silent, coneguda únicament per referències indirectes; però en el seu silenci, en la seva absència, esdevé protagonista per la noblesa, saviesa i dignitat que tots li reconeixen. Únicament a ella descobreix Cèsar el seu veritable rostre, aquell que a tots amaga sota l’efígie aureolada de la seva llegenda. La segona veu, la del propi Cèsar, ofereix dos registres: la veu íntima, la que mira de portes endins i confessa dubtes davant el destí de Roma i el seu paper en aquest destí —aquesta veu tan sols la coneix L. M. Turrini—, i la que, segura de si, configura aquell destí i parla en nom del cèsar.
Reserveu, en fi, per aquests dos textos, com per aquells vins generosos, l’hora del dia en què el vostre estat d’ànim pugui copsar tots el matisos que ens regalen. Han fet un esforç condemnat al fracàs: sintetitzar en unes poques línies totes les contradiccions d’una existència humana, i en la bellesa de la seva prosa han esdevingut venerables. [A.D.]
