Club de Lectura

JOSEPH CONRAD
El cor de les tenebres
Labutxaca (cat.) Alianza ed. (cast.)
 
 
 
MARIO VARGAS LLOSA
► El sueño del celta
Alfaguara (cast.) Punto de lectura (cast.)
        Juny 2012

 
Els textos que proposem tot seguit —El cor de les tenebres, de Joseph Conrad i El sueño del celta, de Mario Vargas Llosa— mantenen entre si la tensió pròpia d’aquelles obres que han nascut de la necessitat de revisar críticament el plantejament d’altres anteriors, retornant gairebé als mateixos escenaris, a la mateixa realitat històrica, en un intent d’oferir una perspectiva diferent d’aquesta, un retrat més fidedigne i real, un judici més objectiu de la qüestió dilucidada, que en el cas que ens ocupa gira al voltant de la pregunta que interroga sobre qui ha de ser qualificat de “salvatge” en les relacions entre colonitzadors i indígenes, sobre qui ha de caure l’acusació d’inhumanitat.

Tot i compartir en gran mesura l’espai geogràfic —el Congo dominat pels belgues sota el regnat de Leopold II— i el marc temporal —la darrera dècada del segle XIX i primera del XX— ens trobem davant de dos textos ben diferents. El de Vargas Llosa mostra des de bon començament quin és el somni del celta, l’anhel de Roger Casement, aquell cònsol britànic d’origen irlandès que abraçà la causa dels indígenes explotats i maltractats pels agents de les companyes colonials, denunciant la crueltat i els abusos de què foren objecte tant en el Congo com al Perú —denúncia que despertà en ell la consciència que Irlanda, sotmesa a Gran Bretanya en aquest moment (no va ser fins a 1922 que es va independitzar), vivia també dominada per una potència que ofegava les seves ànsies de llibertat. Per contra, El cor de les tenebres encara es resisteix a desvetllar-nos les tenebres del seu cor literari, la clau de la fascinació que continua exercint a través d’unes pàgines d’intensitat inusual i caire pertorbador. I és que tot i que la trama argumental esdevé aparentment senzilla —quan la nit cau a la riba del riu Tàmesi, un mariner, en Marlow, relata a uns amics el seu viatge remuntant les aigües del riu Congo per rellevar un agent comercial, Kurtz, que es trobava greument malalt— i la tècnica literària fàcilment es descobreix com una narració dins d’una narració on el personatge d’en Marlow actua com a veritable alter ego de l’autor, la calculada ambigüitat de l’estil de Conrad, que esbossa més que no pas explicita, dificulta desvelar el veritable tema de fons d’aquesta novel·la.
No obstant, a través de l’anàlisi del personatge de Kurtz, l’experiència vital del qual ha trasbalsat l’ànima d’en Marlow, trobem la pista d’allò que Conrad planteja en aquesta obra, el tema de fons al qual ens referíem; una idea que es podria resumir així: enmig de la solitud més absoluta, lluny de la civilització i de les normes reguladores —moltes d’elles prohibitives—, al marge de qualsevol policia de la moral i els costums, l’ésser humà torna a sentir la fascinació pel costat fosc de la seva ànima, la seducció d’allò abominable, la veu de l’instint amenaçant de silenciar tota altra veu. I aleshores, sense frens que obstaculitzin la satisfacció dels apetits, endinsat en el si de la selva, l’home experimenta la temptació de deixar-se posseir per ella. Aquest va ser el destí d’en Kurtz, l’agent de la Companya colonial que va partir d’Europa amb idees filantròpiques i redemptores del primitivisme dels costums dels indígenes de la conca del riu Congo i que, enmig de l’aclaparadora solitud de la selva, va escoltar el murmuri irresistible i fascinant d’aquesta que li va despertar passions monstruoses finalment satisfetes. Kurtz va descobrir a la selva una veritat despullada de la capa del temps, una força implacable que el va fetillar tot fent embogir la seva ànima fins a l’extrem que el personatge que troba finalment Marlow ja no és aquell home d’idees convençut que el capitalisme europeu complia una funció civilitzadora i moralitzant, sinó un moribund sumit en el deliri, incapaç d’articular un altre mot que «¡el horror!», paraula amb la qual resumeix davant d’en Marlow el que ha esdevingut la seva vida en aquella solitud.
I és que la selva no és a l’obra de Conrad un simple entorn geogràfic. Part de la dificultat d’aquesta novel·la rau en el fet que Conrad fa de la selva un personatge metafísic, un adversari sense rostre i alhora amenaçant que “en la seva quietud ens contempla amb aire venjatiu” i “ens aconsella en un xiuxiueig inintel·ligible” el camí que condueix als primer segles del nostre passat. És el personatge que, conscient que els colonitzadors han arribat per arrabassar els seus tresors com a simples bandits que forcen una caixa fort, s’acaba venjant de la invasió de què ha estat objecte convertint als lladres en allò que finalment ha esdevingut en Kurtz: irracionalitat atroç.
Ara bé, ¿no va tenir aquesta malaltia els seus primers símptomes en la cobdícia de l’home europeu? ¿No portava aquest la selva ja dins, latent, molt abans d’arribar als tròpics, amagada a les bodegues dels vaixells plenes de fuets per descarregar-los sobre les esquenes dels indígenes? En fi, ¿hem d’abandonar el Vell Continent per trobar cors de tenebres?
[A.D.]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>