IRIS MURDOCH
► El príncipe negro
Ed. Lumen (cast.)
* * *
Abril 2015
L’escriptora i filòsofa irlandesa Iris Murdoch (1919-1999) és una de les grans plomes de la literatura del segle XX i alhora una de les ments més obertes i lliures del seu temps. Contrària a les tesis existencialistes i utilitaristes, desenvolupà una ètica de caire platònic a la seva obra The Sovereignty of Good, on assignà un paper central a l’Amor i al Bé, dos conceptes presents al llarg de la seva prolífica trajectòria i protagonistes de la novel·la que proposem en aquesta ocasió, El príncep negre (1973).
L’enigmàtic títol de l’obra fa al·lusió precisament a l’eros, a l’amor entès com a força tensional cap al Bé, capaç de transcendir l’egoisme i d’obrir el nostre ésser a l’altre, fent-lo visible en el nostre horitzó com a fi en si mateix. En aquest sentit, com a actitud subjectiva, l’art i la moralitat són semblants: en tots dos la presència del subjecte impedeix reflectir el món tal com és i distorsiona la visió de la realitat. Transcendir per tant la mirada autocentrada és, des de la perspectiva d’ I. Murdoch, el camí que ha de seguir tant l’ésser virtuós com l’artista, car l’enemic d’aquest, com en el cas de la moralitat, és el propi jo.
L’argument de l’obra gira al voltant d’un escriptor, Bradley Pearson, que al llarg de la seva vida ha reflexionat força sobre el concepte d’obra d’art, meditació que li ha fet escriure poc i adoptar una actitud d’espera davant el moment en què el silenci donarà pas a una expressió veraç. L’artista ha d’esquinçar el vel que l’egocentrisme aixeca entre nosaltres i la realitat conscient de la dificultat de reeixir-hi ja que en comptades ocasions assoleix l’objectiu d’unificar aquella bigarrada col·lecció de representacions i estats d’ànims que l’assalten. Tan sols l’experiència de l’autèntic amor possibilita aquell esquinçament i permet una visió altruista que, en el camp de l’art, fa reflectir la realitat d’una forma veritable.
En darrer terme El príncep negre, més que no pas una història d’amor entre Bradley Pearson i la jove Julian Baffin, esdevé una reflexió sobre les condicions que fan possible que l’art s’obri a la veritat. El repte en què I. Murdoch col·loca als set actors que intervenen en l’obra no és un altre que el de narrar vertaderament uns esdeveniments en què tots han participat, però davant dels quals discrepen a l’hora de valorar-los. Certament en aquest cas, com a qualsevol ficció literària, el lector no té la possibilitat de contrastar el relat que ens presenta l’autora amb cap referent real. Tot i així, la qüestió que ens planteja I. Murdoch a les acaballes de la novel·la és pertinent: per què una d’aquestes veus fictícies sona veraç i les altres no?
El narrador i protagonista, Bradley Pearson, ens relata la seva història un cop han transcorregut els esdeveniments narrats i el seu estat de consciència és ja ben diferent d’aquell des del qual els va viure; però l’editor (personatge que forma part de la ficció literària) dóna la paraula sota la forma d’epílegs als personatges que intervenen en la trama per tal d’obtenir un ventall de judicis sobre el relat de Bradley del qual formen part. És ara, quan aquestes perspectives es posen de manifest, que el lector aprecia el diferent lloc des d’on parlen uns i altres. En Bradley ho fa des d’un estat de consciència en què ha purificat tota ingerència que pugui deformar la seva mirada retrospectiva, tot gaudint de la serenor de qui ha contemplat el Bé. L’amor que sentí cap Julian Baffin va constituir una fase necessària, ara ja superada, que ha permès a Bradley arribar a l’estat d’ equanimitat, d’imparcialitat en el judici, del qual gaudeix mentre escriu —un estat que I. Murdoch identifica amb la saviesa. De forma que bé podríem dir que l’amor ofereix les condicions per accedir al Bé, tot i que es tracta de realitats distintes: dos moments de desigual valor en el camí de la progressiva pèrdua de l’ego cap a la veritat.
Tot i així, recordant el moment amorós, en Bradley Pearson escriu aquestes belles paraules a les acaballes de l’obra:
«De la meva abraçada t’escapes eternament. L’art no pot assimilar-te ni el pensament digerir-te. No en sé res, ni desitjo saber-ne, de la teva vida. Per a mi t’has esvaït en les ombres. Però m’adono, i penso en això, que en algun lloc rius, plores, llegeixes llibres, prepares menjars, badalles i per ventura jeus en els braços d’un altre. També confio que no negaré mai aquest coneixement, ni oblidaré en la humil, dura i aclaparada realitat de la meva vida el molt que et vaig estimar pel pas del temps. Aquest amor persisteix, Julian, no ha disminuït encara que vagi canviant, un amor amb un record molt clar i fidel. Això, curiosament, em causa un petitíssim dolor. Només de vegades, de nit, quan penso que vius i que ets en algun lloc, vesso llàgrimes.»
[A. Delgado]
