SÁNDOR MÁRAI
► Divorci a Buda
Ed. Empúries (cat.) / Ed. Salamandra (cast.)
FRANZ WERFEL
► Una letra femenina azul pálido
Edicions de 1984 (cat.) / Ed. Anagrama (cast.)
Sàndor Màrai (1900-1989) va publicar la seva obra Divorci a Buda l’any 1935. L’èxit de crítica obtingut va fer visible el nom de l’escriptor no tan sols en l’àmbit de les lletres hongareses, sinó en el de les europees en general. Traduïda a la majoria dels idiomes cultes, significà el reconeixement internacional a una prosa de densitat narrativa inusual capaç de copsar en poques línies el centre de gravetat d’un ésser humà amb un llenguatge elegant i concís. La profunditat i perspicàcia de les seves intuïcions sobre els ressorts passionals de l’ànima humana el van situar en la dècada dels anys quaranta al mateix nivell d’autors consagrats com ara Thomas Mann o Stefan Zweig amb els quals rivalitzà quant al nombre d’edicions de les seves obres.
Divorci a Buda, text anterior a la publicació de les novel·les que el van consagrar —La dona justa va ser publicada l’any 1941 i L’última trobada va aparèixer un any després—, no tan sols anticipa els principals temes de la literatura de l’autor hongarès amb una lucidesa que aquestes últimes obres igualaran però no superaran, sinó que exhibeix una veu que ha conquerit ja en 1935 el tret definitori de la seva identitat narrativa: la saviesa vivencial pròpia de qui ha atresorat profunds coneixements sobre la condició humana i en arribar a aquesta plenitud vessa generosament i en prosa densa, gairebé viscosa com la sang, el desencís davant la fallida de l’ordre que la raó havia tractat de construir.
Ens trobem, doncs, davant un esquema narratiu d’una gran fecunditat que explora de manera recurrent la dialèctica entre la raó i la passió tot donant la veu a una raó desapassionada que recapitula la feblesa del món que havia contribuït a crear i creia assentat sobre fonaments sòlids. Una veu que acaba confessant humil: «Què poc sabem de nosaltres mateixos! Què poc del nostre cos! Què podem saber, doncs, de la nostra ànima, la naturalesa de la qual desconeixem per complet i de la qual només percebem reaccions? I de l’ànima dels altres, que coneixem menys encara que la nostra? Què podem saber els homes, nosaltres, els uns dels altres?… (Márai, La gavina, 1943)
Els personatges centrals de les obres d’en Márai sovint són individus que han enarborat la bandera de la raó i en el seu nom ha defensat l’ordre de la civilització tot custodiant els valors sobre el quals s’aixeca aquesta fins al moment crític en què el món subterrani dels instints emergeix amb tota la seva força disgregadora fent trontollar aquell edifici fins a l’extrem de fer impossible concebre la realitat com abans.
La trama narrativa de Divorci a Buda respecta aquest esquema general: Kristoff Kömives, jutge encarregat de resoldre expedients de divorcis, es troba davant d’un on el matrimoni que ha acordat la separació li és conegut. Es tracta d’un antic company d’estudis, ara metge, i la seva dona, Anna, a la qual el jutge va conèixer anys enrere i per la qual va sentir una passió no confessada. Márai genera en aquest punt una tensió argumental la resolució de la qual demora amb calculada subtilesa per tal de descriure l’ànima d’aquest jutge que, membre d’una nissaga de jutges, ha assolit la profunda convicció que la missió de la justícia era la de sufocar els instints que es rebel·len contra la disciplina de la societat per tal de preservar-la. I en la creença que la seva professió, alhora sublim i sobrehumana, dignifica la societat, va configurant el seu caràcter i sobre aquest aixeca conseqüentment la seva vida familiar.
Dues terceres parts de la novel·la constitueixen una magnífica reflexió sobre la figura del jutge, el grau de veritat al qual pot accedir i la seva capacitat de penetrar els veritables ressorts de la conducta humana per decidir la culpabilitat d’un acusat a la llum de les lleis. Conscient que «justícia» i «fets» són coses diferents, que allò que passa cada dia davant els seus ulls és la vida canviant a la recerca de noves formes, moltes d’elles amenaçadores de l’ordre que la justícia procura preservar, Kristoff Kömives se sent baluard inexpugnable d’aquell ordre social, defensor en definitiva d’un mode racional de viure .
Però a la tercera part de la novel·la el marit d’Anna es presenta a casa del jutge el dia abans del judici, quan ja ha caigut la nit, per confessar-li que ha matat la seva esposa —en realitat l’ha deixat morir: homicidi per omissió d’ajut. I en el curs de la nit un llarg monòleg del metge —confessió a cor obert— posa en coneixement de l’amfitrió que Anna, lluny d’haver-lo oblidat, no ha deixat mai de pensar en ell i que la seva trobada anys enrere va ser per ella «com si la terra s’hagués obert sota els seus peus». Feta la confessió, tan sols li resta al metge saber una cosa: si el jutge, recíprocament, no ha deixat mai de pensar en Anna. I el reconeixement d’aquest pensament mai no confessat per part del jutge provoca la fallida del seu món.
Una lletra femenina blau pàl·lid és una novel·la curta que Franz Werfel va publicar l’any 1941 potser a Buenos Aires, ja en l’exili (era jueu nascut a Praga), en la qual amb un to intimista i crepuscular retrata amb subtil malenconia la fi d’una època. La trama es situa a l’octubre de l’any 1936 a Viena i té com a focus narratiu la mala consciència d’un alt funcionari de l’estat austríac que rep un dia una carta que el fa retrocedir a un passat que hagués desitjat que no es recuperés mai. La missiva —la lletra de la qual reconeix immediatament— l’escriu una antiga núvia jueva (Vera) que li demana, en nom de la seva antiga relació i donada la importància del seu càrrec, que intercedeixi a favor d’un jove de divuit anys del qual el funcionari (Leon) sospita que podria ser el fruit d’aquella relació. Es tracta d’una carta que manifesta tots els fantasmes socials i ideològics de l’època d’entreguerres, totes les angoixes i urgències d’aquest temps de tribulacions, i té l’efecte de remoure en la memòria de Leon —i també en la seva consciència— un passat incòmode atès que Leon havia abandonat Vera feia vint anys.
Sorprèn com F. Werfel aconsegueix amb tanta austeritat formal un dibuix demolidor d’un personatge prototípic del burgès vienès dels anys trenta: un personatge ufà dels seus mesquins assoliments personals, covard i patèticament teatral, casat amb una bella dona més jove que ell, que gaudeix d’una vida acomodada però que no ha trobat la veritable felicitat al costat d’aquesta.
En realitat és conscient que la relació amb Vera va ser una promesa de felicitat que va deixar passar i no tornarà a presentar-se mai més.
Potser el nexe d’unió entre l’obra d’en Márai i la d’en Werfel sigui el de les oportunitats perdudes…
A. Delgado
