Estava asseguda a la taula de la mestra mentre els alumnes del meu taller  treballaven concentrats. De sobte, una estampida de nenes i nens va passar pel davant de la porta oberta de la classe, anava última una nena amb crosses que seguia el grup amb el mateix ímpetu.

Era impossible  aturar tanta emoció, sortia de l’aula d’informàtica  cap a l’aula de recursos on els hi esperava la impressora 3D.

Aquestes carreres es repetien cada  tarda de dimecres, quan un nou grup d’alumnes començava el taller de tecno-creació.

Tot va començar quan fa dos anys l’escola va guanyar un premi i ens van regalar la impressora 3D. Aquell objecte més aviat petit, ens va semblar més aviat un “monstre”, què en faríem d’allò a una escola de primària?

Una mestra que ja no hi és, l’Esther i l’Anna, tutora de 6 B, van anar a fer un curs a Barcelona per aprendre a fer anar la impressora i saber quin ús educatiu li podiem donar.

Qui més sabia se’n va anar de l’escola però abans, just a final de curs, l’Esther, ens  va ensenyar a totes les mestres com funcionava, sens dubte no era fàcil.

El curs següent l’Eli, tutora de 5B, va decidir fer-se càrrec del projecte. Es va posar a estudiar, va llegir i veure molts vídeos, i així va ser com va començar el seu lideratge creant el taller de tecno-creació per a aquest curs.

El que ve després li hauriem de preguntar a l’Eli, el que sé és que els alumnes passaven temps a l’aula d’info, remenant programes per a crear els seus dissenys en 3D.

En els primers intents la màquina 3D es va espatllar, no trobavem la manera de desenganxar el prim fil de plàstic. Ho vam provar tot i quan ja no hi veiem sortida un alumne de sisè B, en Pol, ens va dir que la podiem portar a Vilanova, on ell fa una extra-escolar de robòtica.

La Mireia, cap d’estudis,  i jo hi vam anar, i en 30 minuts ens la van arreglar.

Havia arribat per fi, el dia  d’imprimir. En Pau de sisè B també feia dies que ens preguntava: quan imprimirem?

En Pol i en Pau ens van ajudar molt mentre fèiem les primeres proves, us he de dir que ells han estat una peça clau. Mai ens haguéssim pensat que uns alumnes fossin els nostres mestres, i això encara ens emociona ara, per sempre més els hi estarem agraïdes.

Ells van ser els primers en imprimir els seus propis dissenys. Aquí va començar la màgia, la verdadera: no solament la creació d’un objetcte de plàstic que ells havien dissenyat i que van convertir en una joguina, la màgia es veure les seves cares, els seus ulls, el veure com poleixen la seva peça com si d’una obra d’art es tractés.

“Els gossets” de la Noelia, aquells que mai ha pogut tenir, el clauer amb el nom d’en “Samu”, gos mort de l’Africa, l’ espectacular “lamborgini” d’en Pau, el “Mario Bros” de la Paula,  el Miky sense orelles de l’Aitana… tots esculpits com peces de Miquel Àngel…i així podrem explicar  fins a 96 històries, que són els alumnes de cicle superior de primària.

I és que per a ells són obres d’art, joguines que han cobrat vida, un tresor creat per ells, amb la seva intel.ligència i il.lusió.

Quan ens van donar la 3D no ho hagués pensat mai que imprimir vindria acompanyat de tanta emoció i satisfacció.

Vull donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest bonic projecte: en Pol, en Pau, l’Esther, l’Anna, la Mireia, jo mateixa, jeje i molt especialment a l’Eli, qui és qui el lidera, la que també corre pel passadís (sí, no hi ha una altre remei) buscant un a un el nen o la nena  que li toca esculpir el seu petit somni.

Gràcies Eli per fer possible tenir entre les seves mans el que va ser una il.lusió i avui és o serà una realitat.

Moltes gràcies per anar superant repte rere repte, sense defallir. No ha estat un camí fàcil, però com tot el que es persevera al final té els seus fruits: poder veure la brillantor dels ulls dels nostres alumnes, no té preu, i per a mi, aquesta sempre és i serà la màgia de l’escola, la màgia del procés educatiu.

Pilar Soro