Quina gran feina de l’alumnat!
Faré uns comentaris amb la intenció que serveixin com a proposta de millora. Alguns ja els he fet en altres ocasions:
Quina llàstima que no se’n faci promoció, que no es creï caliu per generar un ambient significatiu, acollidor i de pertinença. Els propis protagonistes no sabien l’hora que estaven convocats el mateix dia de l’obra, igual que el curs passat. No es transmet una sensació d’estima i els nanos no s’ho mereixen.
L’obra va ser molt tard i això és un problema perquè les famílies amb criatures més petites poguéssim gaudir. A més, se sentia la música a tot drap d’un grup que feia esport i es recollia material esportiu en mig de l’obra! Quina poca sensibilitat. Des de fora, és entristidor.
Tot plegat, no és una qüestió d’esforços individuals (ni molt menys!); és una qüestió de la inèrcia de la comunitat educativa en la que el poble també n’és partícip.
És necessari fer una reflexió, perquè sinó no s’aprèn, ni infants, ni adults. De moment, a les famílies del poble ens queda la paraula.
Les responsables de l’escola, també si us plau. Justament les persones del teatre no son les responsables. Això és coses de tots i totes. És el missatge que procurava transmetre. L’escola és una comunitat!
Quina gran feina de l’alumnat!
Faré uns comentaris amb la intenció que serveixin com a proposta de millora. Alguns ja els he fet en altres ocasions:
Quina llàstima que no se’n faci promoció, que no es creï caliu per generar un ambient significatiu, acollidor i de pertinença. Els propis protagonistes no sabien l’hora que estaven convocats el mateix dia de l’obra, igual que el curs passat. No es transmet una sensació d’estima i els nanos no s’ho mereixen.
L’obra va ser molt tard i això és un problema perquè les famílies amb criatures més petites poguéssim gaudir. A més, se sentia la música a tot drap d’un grup que feia esport i es recollia material esportiu en mig de l’obra! Quina poca sensibilitat. Des de fora, és entristidor.
Tot plegat, no és una qüestió d’esforços individuals (ni molt menys!); és una qüestió de la inèrcia de la comunitat educativa en la que el poble també n’és partícip.
És necessari fer una reflexió, perquè sinó no s’aprèn, ni infants, ni adults. De moment, a les famílies del poble ens queda la paraula.
Gràcies pel teu comentari, s’adreçaran les teves propostes a les persones responsables del teatre.
Les responsables de l’escola, també si us plau. Justament les persones del teatre no son les responsables. Això és coses de tots i totes. És el missatge que procurava transmetre. L’escola és una comunitat!
No es tracta de traslladar responsabilitats….autoreflexió és el camí.