Són les nou del matí. Espero pacientment davant la classe de la meva filla a rebre les primeres instruccions de les tutores sobre el paper com a voluntari. La primera instrucció és un avís, sortirem una mica més tard del previst, restem a l’espera d’algun oblit en la preparació del menjar d’alguns infants. No hi ha problema, tenim pícnics de sobra del menjador i cap infant es quedarà sense. Aquesta notícia em dona tranquil·litat i penso en la sort de què el menjador prepari de sobres. Cap infant sense el seu menjar torno a pensar, i em sento orgullós de què el sistema públic funcioni i que l’equip docent sigui previsor (sempre es demanà de més, em diuen). Sort d’elles.
Surten els dos grups cap a l’autocar. Van en parelles de la mà. 44 infants en total de les dues classes, més 4 mestres i 3 voluntàries. Tots amb les seves motxilles i les seves gorres. Els infants van molt engrescats i feliços. Em deixo encomanar de la seva alegria i miro el cel. Sí, farà un bon dia. Cares plenes d’il·lusió, contrasten amb les de concentració de les mestres, que a poc a poc es comencen a relaxar. Ens ho emportem tot? Sí, tot controlat.
Mans petites sobre els vidres enfosquits de l’autocar. Comiats familiars en la distància. Darrer recompte i revisió de cinturons de seguretat cordats. Ara si, l’autocar es posa en marxa. Cànoves ens espera.
Durant el trajecte, el so dels jocs i les converses dels infants m’embolcallen per arreu. Amb aquesta música de fons, a través del vidre, em deixo encisar pels verds paisatges vallesans, que comencen a proliferar a mesura que ens acostem a destí. Veig que molts infants, com jo, es deixen emportar per la mateixa màgia.
Tot d’una, una veu suau i pausada a través del micròfon de l’autocar, dona una explicació breu del que serà la sortida. També ens anima a apreciar l’entorn, i formula preguntes als petits viatgers: Coneixeu aquest municipi?… Sabeu per on passem?… És a prop o lluny de Granollers?… i la Fira de Sant Isidre de Cardedeu… Ei!, recordo, això forma part del projecte que estan desenvolupant a classe… i l’autocar es va convertir en un apèndix de l’aula, en un sorprenent lloc d’aprenentatge i descobriment per totes.
Arribem a Cànoves. Ens preparem pel camí. Iniciem la marxa a peu. L’equip docent s’organitza abans. Caminem en filera, i observo una cosa que em sorprèn molt. Unes mans fortes i decidides, empenyent un cotxet amb un infant. Ho faran pràcticament durant tot el camí. Penso… en l’esforç d’aquestes mans… que es van rellevant. Tot aquest esforç impagable, tota aquesta dedicació, amb l’únic fi de què l’infant gaudeixi l’experiència igual i amb els companys. D’això se’n diu inclusió, penso. Una paraula bonica i sovint desgastada que, davant els meus ulls, ara si, cobra sentit. Ara si, el substantiu es torna acció. Un exemple de vida, un agraïment infinit per aquells professionals que l’estan fent realitat diàriament.
Anem seguint el sender, tot vorejant la riera de Cànoves. Anem pujant, i gorgs i diuen que un pantà ens espera. Durant el camí la curiositat i la sorpresa infantil va envaint l’ambient. Comprovo l’efecte del primer contacte dels infants amb l’aigua de la riera. Tota una experiència. Transformació del quotidià en una joia sincera, en una alegria contagiosa, en un gaudi dels sentits. Que són de màgics els ulls dels infants, penso.
Després d’un parell de parades, arribem a migdia al gorg on farem el dinar. Però abans ens esperen proves d’investigació des de l’aigua de la riera i al gorg. Trobem pedres lliscants, plantes aquàtiques, algun peix i el descobriment total, que va ser una granota de riu, que una mà ràpida va enxampar. Després d’estudiar-la visualment la vam tornar al seu hàbitat, no sense haver-la batejat prèviament, així quan tornem al gorg la podrem cridar pel seu nom.
Després de dinar. Alguns valents i valentes van provar de pujar al pantà de Cànoves, però el camí es va fer fugisser i el temps va impedir que els valents aconseguissin la fita. Per la següent, perquè voluntat no hi mancava.
Fem el camí de baixada de la riera. Les primeres mostres de fatiga comencen a aparèixer. Però s’esvaeixen en observar la il·lusió dels infants i la determinació i voluntat de l’equip docent. Emocions que s’encomanen i em fan més fàcil la tornada.
Arribo a l’autocar, i m’encaixo al seient amb moltes ganes. A la tornada, m’adono que l’experiència m’ha transformat, soc un infant més, i tot i que em pensava que m’adormiria, em sorprenc amb forces, per cantar la cançó “APT” diverses vegades, amb la resta de l’autocar. No la conec, però és encomanadissa com poques. La banda sonora de la sortida.
Arribem, i un sentiment d’agraïment m’omple. Gràcies, infants de 3r per voler compartir aquesta experiència i per acollir-me amb els braços oberts com només vosaltres sabeu fer. Gràcies a l’equip docent de 3r per la dedicació i l’esforç, per no perdre la vocació quan des de tants àmbits incidim en posar-vos només bastons a les rodes. No deixeu de lluitar per donar la dignitat i el valor que la vostra professió mereix. Alguns ens hi sumarem a la lluita. Gràcies a la comunitat docent de l’escola per proporcionar als nostres infants aquestes oportunitats pedagògiques que fan valdre el treball en l’escola pública.
GRÀCIES DE TOT COR PER L’EXPERIÈNCIA.
