L´anell perdut!
En l´estiu de 2021 una “pandilla” formada per dos nens i una nena vivien en un petit bosc de Rússia. Es deien Mario, Max i Lucia. En Mario sempre li feia la punyeta al Max perquè era una mica més petit. La Lucia, tenia 12 anys, com el Mario. En canvi, el Max tenia11. Anaven a fer els deures tots junts i… de sobte, van escoltar uns sorolls a prop dels matolls. Llavors ,en Max va dir:
– Pareu l’orella, m´ha semblat escoltar algo!!!
Es van apropar i… una mà verda i llarga se´ls va emportar.
Aleshores es van despertar sota un arbre i el Max va exclamar:
– Oh no! Les meves ulleres s’han perdut, no veig res!
Ah, i sí. El Max porta ulleres.
Hi avia unes senyals i en Mario (que llegeix poques histories fantasioses). Va dir:
– Eh! Anem aquí, només pot haver un camí!
I, tampoc estava molt equivocat. Però…va tornar al mateix lloc!
I així durant 10 minuts.
– Això no té sortida! Van dir histèrics.
En Max va contestar:
– Això que dieu no té sentit. Ha de tenir una sortida
Una veu greu va deixar anar una riallada malèvola…
– Estem a un món màgic, res té sentit!
Es van girar i… va veure que qui parlava era l´arbre on s´havien despertat!
De sobte, entre unes flors que hi havia davant, es va obrir una porta i van córrer per entrar-hi.
– Eh, on aneu? Segueixo sense veure res!
– Cric! Ehem…crec que les he trepitjat!
– Doncs si les has trepitjat, tu veus menys que jo…
En Max i en Mario van discutir, però la Lucia va tallar-los exclamant:
– Nois! ajudeu-vos entre vosaltres! la porta es tanca!
En Mario, com que estava enamorat de la Lucia ,li va fer cas. Mentre corríem cap a la porta, un raig va caure sobre l´arbre i tot es va posar negre. Per sort, van entrar a temps. Al travessar la porta un elf verd va aparèixer i el Mario va reconèixer la seva mà verda i llarga . Ales hores li va dir:
– Ets tu el que ens vas portar aquí?
– Sí, sóc jo! Però, us necessito! – Va afirmar l´elf.
– Per què? Per què ens necessites? – Va interrompre la Lucia.
El Max va preguntar traient-se un llibre de ciència de la motxilla on portava els deures:
– Però… Aquell raig d´on punyetes ha sortit?
L´elf, aterroritzat, es va parar i va dir:
– La bruixa!…La bruixa!!!
– La bruixa? Quina bruixa? -Va preguntar-se en Max.
– La bruixa va destruir el meu poble…
L´elf, després de dir aquella frase, es va posar a plorar i va abraçar en Max mentre plorava.
Després es va treure una GEMA verda de la butxaca i va dir:
– Us explicaré la meva historia… Una vegada hi havia un poble d’elfs molt, molt
feliç, però… Un dia una bruixa va aparèixer… i va robar el seu tresor. Un ANELL amb una maragda incrustada. Però, jo tinc la gema de la natura.
– I… Doncs, quin és el problema?- Van dir tots tres a la vegada…
– Doncs… El problema és que ella, la bruixa, té la gema de la destrucció, pot fer
que tota la natura sigui cremada i torturaria a tots els animals!!! Deixant-los sense menjar i… Cremar les seves cases!
– Doncs anem per la bruixa!- van dir el Mario i la Lucia a la vegada.
– Jo… Millor em quedo aquí.- Va respondre en Max.
– Va, cagat, anem!- li va dir en Mario agafant al Max de la caputxa.
Més tard, un raig va caure darrere seu.
– Sí, prefereixo la bruixa que un raig, tinc raigofobia!- Va afirmar en Max.
– Doncs… Anem! S´ està fent de nit –Va dir l´ elf.
– I… Per cert, com et dius? Elf? – va dir rient l´ elf.
– No! Em dic… Picarol! Però m´agrada que els meus amics em diguin Pica i… Vosaltres sou els meus amics? Veritat?
– Sí, clar! Encara que…Ens acabes d’agafar i ens has portat aquí! – Van dir tots 3 a la vegada.
– Ah, i Max, aquestes són les teves ulleres? – Va preguntar en Picarol.
– Sí, les ulleres són meves, gràcies. – Va respondre en Max agraït.
Llavors, l’elf va mirar amunt i, davant la sorpresa de tots, va dir:
– Hola, Reina!
– Amb qui parles?- Va dir en Mario.
– Amb la meva reina: La majestat flor de vidre!
– M´ has portat els 3 escollits?- Va dir la suposada majestat flor de vidre.
– Sí els tres! – I tots van entrar al palau de vidre!
– Amb que preferiu anar al palau de la bruixa: en drac , en papallona, o en fulla voladora?
– Drac ! Anem en drac! – Van dir tots ficant-se d’acord.
Un cop al castell de la bruixa, una veu seca i afònica va dir:
– Porto 10 anys aquí ! Sóc l´antic Rei. Però la princesa es va convertir en bruixa i em va desterrar…
– Mario? Tens una caixa d´eines?
– Sí, la porto a la motxilla per classe de mecànica, per què la vols?
– Per treure-li les cadenes!
– D’acord , té, te la dono.
Lucia, en un to burleta, va interrompre dient:
– Wow! En Max i en Mario cooperant!
– 1,2,3 4! Som la tribu de la fulla x2 !
– Però aquests pallos qui són!!!? – Va dir la Lucia tallant el seu ball.
– Som la tribu de la fulla!
– Això, ja ho sé!
– Són els guardians del bosc i abans eren els guardians de l´ anell. – Va respondre l´elf.
Una dona vestida de negre i amb un barret puntiagut va aparèixer. Era la bruixa:
– Oh no! És la bruixa…Feu silenci…
Però… la bruixa els va veure perquè el Mario i el Max van fer un crit de la por que tenien. La bruixa va grunyir enfadada…
– Nens! No m’agraden els nens! Feu-los fora d’aquí!
– No! Us desafio a la guerra! – va interrompre la Lucia.
Després, la Lucia es va treure una cinta que portava al cabell i se la va lligar al cap.
– L’espasa de flor de vidre!
– Ha, ha, ha, ha! He matat al vostre amic elf!…
La Lucia, amb llàgrimes a la cara es va abalançar i la va empentar al penya-segat i li va exclamar de manera ploricosa clavant l´espasa al terra:
– Ets una psicòpata!..
Doncs, la Lucia va caure al terra plorant.
A l´antic REI li va aparèixer una nova corona i, van exclamar tots plorant:
– Visca el.. snif snif..el rei…!
De sobte, una mà verda i llarga va sortir del penya-segat i va sonar un picarol:
– Picarol? – Es va preguntar en Max
CONTINUARÀ…
L’ANELL PERDUT
(el poema)
A fer els deures tu aniràs,
una mà verda t’agafarà!
I a un món màgic viatjaràs,
i a sobre un arbre et parlarà!
Intentaràs escapar,
però no podràs.
En aquest món que tot ho pots trobar,
al palau Flor de Vidre entraràs.
A una bruixa amargada t’enfrontaràs,
serà una lluita brutal.
Lluita…lluita…lluitaràs!
Al regne de la bruixa fa un fred que sembla Nadal.
La bruixa trampa en farà,
I tu, ploraràs.
Perquè el teu amic morirà,
doncs… d’aquell món… Mai sortiràs!
(Club The Gamer)
Autors i autora: Miguel Á., Pau L. i Isabel M.

