L’espai que rep als infants i a les seves famílies ha de ser un lloc cuidat estèticament alhora que funcional. Vetllem i estem en contínua recerca per crear espais bells i cuidats que facilitin que els infants i els adults puguin desenvolupar processos d’investigació vius i actius. Creiem que l’ambient ha de comunicar els nostres valors i el nostre interès perquè els infants i les seves famílies se sentin acollits. Però també creiem en l’espai com a activador de l’aprenentatge. És per això que anem dissenyant la nostra escola curosament, a poc a poc, tal i com ens ha ensenyat Loris Malaguzzi, donant valor educatiu a l’estètica.
Al darrera d’aquesta estètica, hi ha una ètica, una manera de veure l’educació i el creixement de l’infant. Quan parlem d’ètica i estètica també estem parlant de responsabilitat, en sentit de compromís com a mestres, de cuidar aquest espai comú.
“Si penses que envoltar-se de coses maques no és una frivolitat i que l’estètica no és només una qüestió de forma, sinó de fons, no un tema superficial sinó una declaració de principis de llarg abast, aleshores estaràs d’acord en que això també és veritat pels infants. Francesco Tonucci deia en una conferència recent que l’escola hauria de proporcionar un entorn ric, que només d’entrar-hi fos en si mateix un acte educatiu, i que els espais haurien de ser adequats amb el mateix criteri i estima amb el que decorem les nostres cases. Tots ens sentim millor si la nostra casa ens sembla maca, sempre és més agradable treballar en un entorn acollidor i, sens dubte, tots provem de personalitzar i millorar els espais en els que ens movem.” (Elena Ferro: L’Estètica a l’escola).
Els espais exteriors
És paradoxal que les escoles catalanes actuals, hereves d’aquella primavera pedagògica que va significar el moviment de l’Escola Nova de principis del segle passat encara mantinguin l’interior de l’edifici escolar, El Dins, com a espai quasi únic on desenvolupar les activitats d’aprenentage, limitant-se a considerar el moment d’esbarjo “el pati” com a motivació única per ocupar regularment El Fora,
Però no sempre ha estat així. Molts mestres veterans per motius històric-polítics ho han oblidat, molts mestres novells per la seva mateixa joventut mai ho han sabut… però ja des de les formulacions del nord-americà John Dewey que fonamentava els principis de la pedagogia en l’educació per l’acció, la tasca de Ferrer i Guàrdia promovent l’escola racionalista i llibertària a Catalunya, la influència a casa nostra de la Maria Montessori, de Celestin Freinet i molts altres il.lustres pensadors que van donar peu a les experiències d’institucions escolars modèliques i pioneres com l’Escola del Bosc i la resta d’escoles impulsades per la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona fins la desfeta del 1939.
Avui en dia encara es construeixen els centres educatius amb poca sensibilitat cap l’ús educatius de les zones escolars a l’aire lliure que a casa nostra, amb el clima benigna que en gaudim, encara són més aprofitables. Cal contemplar l’espai exterior com una continuïta del que es viu i passa a l’interior amb les característiques pròpies d’ambdós tipologies d’espai.L’espai exterior entès com espai viu i actiu, on es fan visibles experiències que creen noves relacions.
En el cas del nostre pati de Primària, la sola existència d’una immensa pista esportiva cimentada no garanteix la diversitat de propostes i vivències. Els infants d’aquestes edats necessiten també espais per terrejar, per amagar-se, per xerrar tranquil.lament, per practicar habilitats motores diverses, per viure sensacions, per construir el seu mon simbòlic… Espais segurs, bonics, amb la presència de materials naturals i d’elements vegetals propis del nostre clima. Espais exteriors pensats i ben planificats però mai del tot “acabats”, que permetin transformacions i utilitzacions variades en funció de la voluntat i ús que vulguin donar els infants, autèntics i únics destinataris dels nostres esforços.
