LA VANGUARDIA- Les matemàtiques estimulen l’àrea del plaer estètic al cervell
Josep Corbella (LA VANGUARDIA 25/03/2014)
Una experiència matemàtica gratificant activa al nostre cervell el mateix grup de neurones que s’activa en escoltar una música o contemplar una imatge que ens agraden. La diferència és que, mentre tothom pot gaudir d’una cançó o un quadre encara que no tingui coneixements de música o de pintura, s’ha de saber una mica de matemàtiques per percebre la bellesa d’una equació.
Així ho ha demostrat una investigació dirigida pel neurocientífic Semir Zeki, del University College de Londres, i presentada a la revista Frontiers in Human Neuroscience. La investigació demostra que la visió popular de les matemàtiques com el súmmum de la racionalitat és errònia, o almenys incompleta. En aquelles persones que les saben apreciar, ha comprovat Zeki, les matemàtiques inspiren un plaer estètic i una resposta emocional.
La investigació mostra també que, de la mateixa manera que a un melòman no tenen per què agradar-li totes les obres musicals, als matemàtics tampoc no els agraden totes les fórmules i equacions. Algunes les troben excelses, però d’altres els semblen detestables. I, igual com passa amb la música i la pintura, diferents persones solen coincidir a l’hora de valorar quines són boniques i quines són lletges.
En la investigació hi han participat setze matemàtics d’entre 22 i 32 anys. Se’ls van mostrar seixanta fórmules i se’ls va demanar que els atorguessin una puntuació segons la seva bellesa en una escala de deu punts. La preferida va resultar ser la identitat d’Euler (vegeu informació adjunta), seguida de la identitat de Pitàgores (de la qual es deriva el famós teorema del triangle rectangle: a 2+ b 2 = c 2).
Un mes més tard es van tornar a mostrar les mateixes fórmules als matemàtics, però aquesta vegada es va registrar la seva activitat cerebral amb ressonància magnètica. Per a ells va ser com tornar a gaudir d’una obra que ja havien vist. Els investigadors van comprovar que se’ls activava un petit grup de neurones situat just darrere dels ulls, a una part del cervell anomenada camp A del còrtex medial orbitofrontal. I que, com més bella els havia semblat una fórmula, més se’ls activava aquesta àrea.
Investigacions anteriors de Semir Zeki, un dels líders mundials en l’estudi de com el cervell percep la bellesa, han demostrat que aquesta mateixa àrea s’activa davant la bellesa plàstica i la musical.
“És evident que hi ha unes fórmules i uns problemes que ens resulten més atractius que d’altres”, va declarar ahir Joan SolàMorales, catedràtic de la UPC i president de la Societat Catalana de Matemàtiques. “Hi ha fórmules que ens diuen molt i d’altres que ens diuen poc. I sentim admiració quan ens trobem amb una solució particularment elegant”.
Solà-Morales recorda que Pitàgores va descobrir les primeres lleis de l’harmonia i estableix un paral·lelisme entre les matemàtiques i la música. “Totes dues tenen normes estrictes que, tot i això, permeten una enorme creativitat”. Però adverteix que l’atractiu de les matemàtiques no rau únicament en la seva bellesa. “En realitat, el que més ens atreu són els problemes. La sensació de tenir un repte i de superar-lo”.
La fórmula més bonica 
La identitat d’Euler, que en només set símbols relaciona àrees de les matemàtiques aparentment inconnexes, ha estat valorada com la fórmula més bonica de les matemàtiques pels voluntaris que han participat en la investigació.
Plantejada al segle XVIII pel matemàtic i físic suís Leonhard Euler, la fórmula relaciona el nombre pi (bàsic en la geometria), la constant matemàtica e (sobre la qual es fonamenta el càlcul) i el nombre imaginari i (el quadrat del qual és -1 i que és la base de l’anàlisi complexa). La identitat d’Euler es completa amb els símbols aritmètics de la suma (+) i de la igualtat (=). I amb els números zero i u, que són els elements neutres de la suma i de la multiplicació.
