Si el joc és tan important pel desenvolupament de l’infant, si la intel·ligència es desenvolupa jugant, s’hauran d’oferir objectes que afavoreixin aquest desenvolupament i la seva evolució, haurem de tenir en compte en quin moment es troba l’infant i què necessita.
Haurem de prendre una actitud crítica cap a les joguines perquè no val tot, sobretot en les primeres etapes quan està descobrint les característiques dels objectes i rebent les primeres experiències a través dels seus sentits que li serviran de base pel desenvolupament posterior.
M’agradaria reflexionar breument sobre la qualitat de les joguines de les aules d’escola bressol, avui en dia sabem de la importància del joc i, en canvi, en moltes escoles, no hi ha pressupost pels materials de joc que hauria de ser l’activitat principal del dia a dia! Amb un concepte poc encertat del que és realment jugar accepten joguines que les famílies llencen de casa seva, perquè ja no serveixen, perquè estan espatllats, perquè ja no s’ajusten al moment evolutiu actual i així, algunes aules que dediquen poc temps i espai al joc, quan ho fan, és amb material que afavoreix poc al desenvolupament.
Si tenim en compte tot el que he anat explicant sobre el desenvolupament de l’infant, ens podem adonar del fet que l’infant no necessita joguines sofisticades, de fet és més interessant oferir materials oberts ¿què vull dir amb això?
Una joguina tancada és aquella que juga per l’infant, si ens imaginem un camió de bombers de joguina amb llums i piles, aquest es mou sol, sona per ella mateixa, té llums… què pot fer l’infant a banda de mirar? A més a més, és possible que mai hagi vist un camió de bombers real i no li evoqui cap vivència, el joc es
torna totalment passiu i l’infant un simple observador. Però que passa si l’infant no té un camió de bombers i de camí a l’escola ha vist als bombers treballant? Doncs l’infant transformarà qualsevol objecte amb què necessita, per exemple, una peça de construcció de fusta serà el camió, evocarà el que ha vist, ho reproduirà, la seva veu farà de sirena, el seu cos es mourà per l’espai mentre mou el camió amb la seva mà, s’imaginarà les llums, les mànegues, s’implicarà emocionalment, serà el protagonista de la seva història, perquè surt de dins i el material, en aquest cas, una peça de fusta, afavoreix que així sigui.
Els materials oberts, aquells que en realitat no són res: anelles, pedres, pals, peces de construcció, bols, pots, teles… s’ajusten a les necessitats de cada infant i es van transformant a la vegada que evoluciona el joc en complexitat.
Per exemple un tronquet li servirà al nadó d’estímul per arribar fins a ell i una vegada el tingui per explorar-lo sensorialment, l’agafarà, el tocarà, l’ensumarà, el lleparà, el deixarà caure… i a través d’aquestes experiències descobrirà el que sap, ensuma, sona, té un pes, una textura… diferent de quan agafa una flamera de metall o un drap de roba. A l’infant una mica més gran, que ja camina, aquest mateix tronquet li servirà per transportar-lo d’un costat a l’altre en les seves mans, per ficar-ho dins d’una galleda i veure’l caure al bolcar-lo, per llençar-lo de diferents maneres y observar com cau cada vegada, per intentar introduir-lo per dins d’una anella… estarà fent ús de les reaccions circulars terciàries. A l’infant de més de dos anys, el tronquet de fusta li servirà de vagó de tren, de salsitxa per menjar, una pinta, cullera o telèfon. Al de sis anys, per ordenar-lo per grandària ascendent comparant-lo amb la resta de tronquets que trobi disponibles… La joguina oberta no té límit de joc ni d’edat.
“com menys coses faci una joguina, més coses farà la ment de l’infant”
És important atendre el material amb el qual està fabricada la joguina. Ja hem vist que en els primers anys del desenvolupament sensorial és clau pel desenvolupament cognitiu, per tant, els objectes que li oferim han de ser de diferents materials, preferiblement naturals.
Tant si optem per joguines comercials com per objectes reals o elements naturals, hem d’observar que siguin segurs i que s’ajustin a les necessitats evolutives de l’infant, per exemple, si el nadó explora els objectes portant-los a la boca, s’ha de descartar objectes petits, tòxics, que desprenguin peces…
Quan triem materials sempre haurem de tenir en compte quines necessitats té l’infant en concret al qui li oferim, en quin moment evolutiu es troba, què ofereix o permet aquest material en concret, és a dir, perquè oferim aquell material i no un altre.
Les joguines comercials tendeixen a ser bastant pobres pel que fa a possibilitats de joc es refereixen, més encara com més petit és el públic al qual es dirigeixen, no sé si heu passejat pel passadís d’alguna botiga de joguines o d’uns grans magatzems. La gran majoria de les joguines disponibles són de plàstic, material que poc aporta sensorialment a un nadó quan precisament és el que necessita per desenvolupar-se, afavoreixen jocs passius i tancats, quasi tots es limiten a botons, llums i piles, en el que l’infant es converteix en un observador passiu on l’única funció del qual és pressionar un botó. Quan un nadó explora un objecte ja hem vist que necessita portar-lo a la boca, agitar-lo, colpejar-lo, llençar-lo és part de l’aprenentatge! En canvi, la majoria d’objectes estan pensats per a romandre
estàtics, perquè no es puguin manipular, són grans, pesats, es trenquen, alguns fins i tot porten ventoses incorporades perquè es mantinguin estàtics sense poder moure’s de la superfície on es col·loquen, altres són tan voluminosos, com les “taules d’aprenentatge” que l’infant no pot explorar realment amb els objectes que estan fixats en ella. I per descomptat són “educatius”, sempre amb una finalitat de fons, que s’aprengui els colors alguna vegada, us heu preguntat a quina edat és esperable que els reconeguin? I per descomptat no és abans de l’any, ni dels dos… però les joguines destinades per nadons els repeteixen com lloros; que aprenguin els números, construcció que ha de realitzar el mateix infant i que es comprengui realment en finalitzar el període preoperatori; les formes; noms dels animals… el que sigui per tal que sembli que l’infant aprèn alguna cosa, que no perd el temps, que la inversió ha valgut la pena, però ja hem vist que el nadó no aprèn així. El mateix podríem dir de les joguines suposadament “educatives” destinades a infants més grans, joguines que tenen una finalitat, una forma concreta de fer funcionar, unes regles… realment activitats disfressades de joguines i que en les primeres edats, li aporten molt menys a l’infant que jugar lliurement.
Dins de les joguines anomenades “educatives” i amb llums i piles, trobem joguines que parlen, que suposadament afavoreixen el llenguatge i inclús ensenyen idiomes, però la veritat és que els humans adquirim el llenguatge en interacció amb els altres humans i no amb gravacions.
Kaye (1982) va demostrar que el nadó, abans dels dos mesos és capaç de dur a terme pauses de succió, en aquestes pauses mentre pren el pit, mira a la seva mare i quan ella li respon amb una mirada, un somriure o unes paraules, continua mamant, aquestes pauses amb resposta són els primers torns de paraula entre l’infant i els altres.
El somriure social apareix davant de les paraules, els jocs típics com el “tat” estableixen també torns. Fins als deu mesos, el nadó és capaç de reconèixer els contrastos de la llengua, és a dir, si el que escolta és del seu idioma matern o d’un altre. El llenguatge, per tant, es desenvolupa en contacte amb altres persones, que el parlen, el miren, el somriuen, s’adapta a les seves necessitats, respecten els torns d’interacció… aquesta meravellosa interacció no la pot fer cap joguina, cap programa de televisió… per molt que s’anunciï com a educatiu o que desenvolupa el llenguatge perquè l’important no és tan sols la veu, sinó tot el que l’envolta.
La finalitat de la joguina no és entendre a l’infant, és afavorir el seu desenvolupament, per això ha de tenir al seu abast una gran varietat d’elements que satisfacin la seva curiositat, que pugui descobrir-los, transformar-los i crear.
Fragment del llibre SER NIÑOS ACOMPAÑADOS, Crianza y escuela.
Laura Estremera Bayod.
