El joc és definit per diferents autors com una conducta observable caracteritzada per ser plaent, aparentment gratuïta, estar relacionada amb l’interès dels infants per integrar el món extern a la seva realitat individual, sorgir d’una motivació intrínseca, tenir objectius canviants i presentar una dimensió evolutiva.
El joc és una conducta espontània i voluntària, és escollit lliurement per qui el practica. Qui juga manté una actitud activa, posa en joc les seves motivacions i no persegueix una finalitat concreta; per això mentre juga pot variar els seus objectius. Jugar no sempre és l’activitat més agradable que poden fer els infants, fins i tot pot no anar acompanyada de signes de “joia”, però normalment és avaluada positivament per qui juga.
El joc conté totes les tendències evolutives i a la vegada és una font importantíssima per al desenvolupament dels infants. L’activitat manipulativa i corporal que l’infant du a terme en el joc consolida i desenvolupa habilitats i estratègies cada cop més precises que a la vegada li permeten dur a terme activitats i jocs més complexos, la qual cosa posa de manifest la clara relació entre l’activitat de l’infant i el seu desenvolupament neuronal.
Integra una funció clarament adaptativa relacionada amb l’interès dels infants per integrar el món extern a la seva realitat individual. Mitjançant l’activitat imitativa i simbòlica, els nens reconstrueixen el món en què viuen. Mentre juguen, fingeixen que dominen coneixements i habilitats i s’apropien fins i tot, dels aspectes del món que no dominen o només coneixen parcialment. Quan els nens juguen estan investigant i comprenen totes aquestes coses que els serviran per poder entendre com són els altres, com són ells i com funcionen les coses.
En el joc es combina activitat, pensament, sensibilitat i autonomia, perquè el joc és bàsicament una actitud, una manera d’utilitzar la ment, articulant realitat i fantasia, integrant el coneixement i l’emoció. Jugar es converteix en una activitat en què els infants mostren un alt grau de concentració, capacitat imprescindible per aprendre.
El joc és una activitat privilegiada per al desenvolupament de les capacitats de l’infant, tant pel grau d’activitat que comporta com pel seu caràcter motivador, per les situacions en què es desenvolupa (ja que permeten als infants elaborar les experiències viscudes) i per les possibilitats de participació i d’interacció social que propicia.
El joc simbòlic s’inicia en l’infant a partir dels dos anys aproximadament i és una continuació del joc imitatiu. És un mitjà d’aprenentatge que permet a l’infant entendre millor el món que l’envolta i també entendre’s a si mateix: comprendre les relacions entre les persones, la utilitat dels objectes, les pautes de relació social…
Només el convenciment de la importància del joc en el desenvolupament i l’aprenentatge dels infants farà que la llar d’infants planifiqui el joc com una activitat prioritària, donant-li el temps i l’espai necessari perquè formi part de la vida quotidiana al centre i evitant, així, relegar-lo a la categoria d’entreteniment. En aquest cicle, una de les feines més importants que ha de fer un infant per a desenvolupar-se amb salut i felicitat és jugar.
L’ADULT DAVANT DEL JOC
Promoure les condicions perquè el joc es desenvolupi és organitzar un ambient relaxat i emocionalment satisfactori amb la finalitat que l’actitud lúdica dels infants es manifesti. És imprescindible l’establiment d’un marc relacional basat en la confiança mútua en què l’adult ha de ser capaç d’adequar-se a cada infant, tenint en compte el seu moment maduratiu i la seva
individualitat.
L’educador ha de vetllar perquè el joc sigui voluntari i espontani, que són característiques intrínseques a la seva definició. No per això, l’actitud adequada és la de “deixar fer” i mantenir-se al marge de l’acció dels infants. Ha d’estar pendent de l’acció per mantenir-la i ampliar-la; incentivar l’activitat, per evitar que decaigui, fent alguna aportació, per exemple, un material nou i, si cal, acompanyar amb paraules l’acció dels infants, però sense fer-ne interpretacions ni prendre el paper protagonista que ha de tenir l’infant. La pràctica quotidiana li permetrà progressar en la discriminació de quan ha d’entrar i de quan ha de sortir d’una situació, i evitarà envair l’espai dels infants i interferir en la seva acció.
No es pot ensenyar a jugar, ja que el joc és innat en els infants. Tot i així, la persona educadora ha de tenir present la necessitat d’alimentar l’interès dels infants fomentant el joc espontani com a part integrant de l’experiència quotidiana. L’educador ha de ser sensible a l’originalitat del joc infantil i fer tot el possible per reforçar les seves idees creatives oferint-los la possibilitat de posar-les a prova. Donar el protagonisme als nens i les nenes no només fomenta la seva capacitat creativa, sinó que té el valor d’enfortir la confiança en ells mateixos i la seva autoestima.
En la intervenció de l’adult han de prevaldre les actituds d’observació activa que li permetran acompanyar mentalment l’acció dels infants i estar receptiu a les seves demandes. A la vegada, les seves observacions li serviran per conèixer el joc dels infants i prendre la distància necessària per poder objectivar millor les possibles lectures de les situacions.
