Aquest relat, escrit en primera persona, està estret del blog de Yolanda, una professora de secundària de 49 anys.
Quan tenia 27 anys es va trencar la vida.
El 23 juny 1992 jo anava a la feina com cada dia, era l’últim dimarts del curs acadèmic 91-92 que jo impartia com a professora de Ciències Naturals de l’institut de Villablino. Aquest treball tan important sempre m’havia apassionat …, ensenyava a futurs membres de la nostra societat (no es tracta d’una frase feta, és que és així) .La meva il · lusió s’havia complert i tenia tota la vida per davant.
Aquesta matí plujós vaig patir un brutal accident de trànsit del que em van recollir en estat de coma profund com a conseqüència d’un traumatisme cranioencefàlic. Així vaig estar durant 28 dies. Sospito que aquesta situació constituïa un sistema d’autodefensa del propi organisme per aclarir del que havia passat, una vegada que es va ordenar una mica creure que valia la pena despertar de nou perquè jo era una noia jove. Tornar a començar … .tornar a néixer … .Això ser, tornar a néixer de nou en aquest caòtic món d’adults.
Record a partir de Setembre d’aquest inoblidable any (Olimpíades de Barcelona, Expo de Sevilla, l’AVE i la meva accident) i el període següent des que vaig sortir de l’UCI m’ho ha explicat la meva família que sempre va estar al meu costat. La pujada a l’habitació de l’Hospital en estat comatós va ser traumàtica, espantosa i la tornada a casa després d’un mes va ser pitjor. Era la infantesa d’un cos adult al que temien que ensenyar de tot i renyar o renyar-lo pels desitjos infantils. No parava de moure, no mirava, no coneixia, no parlava i em cansava de tot, era pitjor que el meu nebot de catorze mesos. Aquella etapa va ser un show traumàtic per als que m’envoltaven i força del seu amor i paciència en majúscules, van aconseguir treure endavant.
La meva memòria data d’aquesta tardor i ja tornava a riure amb les escasses bromes que circulaven en aquella atmosfera.
