El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer “Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe” celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l’àmbit domèstic i la violació i l’assetjament sexual en l’àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.
Al nostre centre, a partir del divendres 21 de novembre hi haurà una exposició, per fer-nos reflexionar sobre les, a vegades, relacions asimètriques entre dones i homes.
A continuació es pot veure el manifest institucional.
MANIFEST INSTITUCIONAL
25 de novembre de 2014
Avui, 25 de novembre, les administracions i la societat civil tornem a aplegar-nos per manifestar, una vegada més, el nostre rebuig a la violència masclista i per fer pública la nostra ferma voluntat de seguir treballant fins eradicar-la.
Un any més, malauradament, tornem a ser aquí per haver de recordar i fer palès que els drets de les dones són drets humans i que el fet de vulnerar-los, més enllà de la injustícia i la crueltat, significa una manca de reconeixement de l’autoritat i la llibertat femenina i representa un gran impediment per assolir la pau, el desenvolupament i el dret a exercir la ciutadania. Una societat desenvolupada no es pot permetre vulnerar els drets més bàsics i elementals de la meitat de la seva població.
En a societat actual, les discriminacions s’han revelat, a la pràctica, molt més resistents i insidioses del que es podria imaginar; les raons de les desigualtats estan més lligades a les estructures de funcionament de la nostra societat del que es creia. Al mateix temps, en situacions de crisi com la que ara ens toca viure, la xacra de la violència masclista es torna silenciosa i la lluita per apoderar les dones i fomentar la denúncia social de qualsevol forma de violència contra les dones retrocedeix davant la impossibilitat material de sobreviure en solitari. La manca d’autonomia i de llibertat que moltes vegades envolta les dones, les situa en una posició de dependència i d’inseguretat que les fa més vulnerables.
La violència vers les dones, sigui quina sigui la seva situació particular, és una violació greu de llurs drets fonamentals, però encara és més odiosa i intolerable en el moment en que s’exerceix contra una dona afectada per una discapacitat; i, això no obstant, és proporcionalment més freqüent. A la Unió Europea existeixen aproximadament 40 milions de nenes i dones amb discapacitat s’enfronten a una discriminació múltiple, freqüentment desconeguda i invisible, que es tradueix en la practica en una veritable vulneració constant dels seus drets i llibertats. En l’imaginari col·lectiu les dones amb discapacitat estan oblidades. Per aquestes dones no existeix cap tipus de reconeixement social, perquè senzillament no existeixen.
La discapacitat no ha de ser considerada des de la vulnerabilitat, sinó des de la necessitat d’establir un nou ordre mitjançant la visualització de les aportacions de les dones i la participació de manera activa en la presa de decisions, sense cedir davant d’estereotips socials que no tenen en compte la seva singularitat i les limiten, tot donant pas a noves mirades sobre el món i obrir, així, noves vies de transformació personal i col·lectiva.
