Per Berta Ramírez, 2n ESO
Concurs literari: Premi prosa catalana
Finalment, aquella carta va arribar. L’esperava amb ànsia des de feia gairebé dues setmanes, però va valdre la pena esperar. Mirava la bústia uns tres o quatre cops al dia només per aquella carta. Sabia que significaria poc a primera vista, ja que potser només hi hauria quatre línies escrites, però el més important eren l’adreça i el remitent. Tot això va començar els primers dies d’estiu, com si fos la típica pel•lícula anglesa en la que el noi i la noia es coneixen durant aquella temporada. Això mateix va ser la segona cosa que em va passar pel cap quan el vaig veure. La primera, òbviament, va ser la tria del primer plat del dinar. Estàvem en un restaurant, cadascú amb la seva família dinant. Jo estava de cara cap a ell i quan el vaig veure, encara no m’havia decidit pel què volia menjar i els meus pares ja havien demanat. Crec que vaig demanar el primer que vaig veure escrit al menú i que sabia que no duia peix. Sense cap mena de dubte el peix era el menjar que més detestava. En aquell moment va ser l’únic que vaig tenir en compte al demanar, ja que estava concentrada en aquell noi. A l’acabar de dinar, vaig tenir sort que quan em vaig aixecar per anar al lavabo, casualment ell va fer el mateix. Els lavabos estaven lluny de la taula on dinaven les nostres famílies, així que vaig tenir temps per decidir què fer. Volia dir-li alguna cosa, però tampoc sabia el què, Afortunadament va ser ell qui va prendre la iniciativa i em va demanar l’adreça per enviar-me alguna carta i quedar algun dia per poder-nos conèixer. En aquella època no hi havia mòbils ni res semblant, així que ens havíem de comunicar únicament per cartes escrites. Estava massa nerviosa per dir gaire cosa, així que em vaig limitar a somriure i dir-li el meu nom i l’adreça de la casa d’aquell mateix poble, ja que encara hi estaria unes setmanes més. Després de tot això ja no el vaig tornar a veure per allà, però estava segura que encara estava pel poble- va explicar.
-Què hi deia a la carta, àvia? -va interrompre la nena encuriosida.
– Un cop havia apuntat l’adreça i el nom del noi en un paper, vaig llegir-la sense perdre ni un segon -va continuar-. Com et deia abans, no havia escrit gaire cosa, simplement m’havia proposat de veure’ns el 17 de juliol davant de la gelateria del poble a les cinc de la tarda. No vaig tardar gaire en adonar-me que aquell mateix dia en què havia arribat la carta era 17 de juliol. Per sort, eren les onze del matí i encara quedaven unes hores per veure’ns. Estava nerviosa però també emocionada i ràpidament vaig anar a dir-li als pares que havia quedat aquella tarda. Em vaig inventar que l’altre dia a la platja havia conegut a dues amigues i les anava a veure a elles, ja que preferia no explicar la veritat. Havia triat una bona excusa, ja que s’ho van empassar sense cap mena de dubte i, a les cinc, tan puntual com sempre, ja era a la gelateria. No m’agradava fer tard enlloc i encara menys si es tractava d’un noi. Tot i això, em va sorprendre veure que ell havia arribat abans i feia cara de demanar explicacions. No entenia el què passava i per tant, va ser el primer que vaig preguntar. Em va dir que qui hauria de preguntar era ell, que si havíem quedat a les cinc, no podia arribar a dos quarts de sis. No m’ho va dir amb to desagradable, però notava que això no li havia semblat, bé. Em vaig disculpar però vaig mirar el meu rellotge i em va estranyar. Les agulles encara marcaven tres quarts i vuit de cinc, per tant, quedaven set minuts per a l’hora acordada. Ell, tot simpàtic, va començar a riure entenent el que havia passat i jo seguia sense entendre res. A l’explicar-m’ho, va ser divertit saber que s’havia parat el rellotge i imaginar que a les deu de la nit encara pensés que no eren ni les cinc. Va ser una manera diferent de començar una nova amistat, ja que també va ser una amistat diferent -va acabar d’explicar l’àvia,
Tot d’una, l’avi va entrar a l’habitació i les va veure a totes dues somrient. Va veure que l’àvia tenia aquella carta que ell mateix havia escrit feia anys i, sense preguntar res, va entendre el motiu d’aquells dos somriures, que a l’instant en van ser tres.
Comentaris recents