Per Penélope Medina, 1r BTX
Concurs literari: Premi prosa catalana
Una vegada fa molts anys, existia un poble als afores d’un petit desert de cactus on només hi havia masies amb grans jardins on es cultivaven totes les flors que existien al món. Les persones que vivien en aquest indret, s’encarregaven d’omplir tots els anys, els terrenys amb flors en època: de primavera. Aquestes persones eren especials perquè fabricaven flascons petits que al seu interior tenien diferents productes naturals i sintètics que en entrar en contacte amb el terra humit feien brollar flors. Cada combinació que es feia d’aquests productes donava com a resultat un tipus de flor diferent.
En una petita masia d’aquestes vivia l’Arsenda, una dona que no tenia amics i no parlava amb ningú. L’Arsenda va canviar molt perquè no feia gaire, era la dona més estimada i coneguda del poble, era molt divertida i ajudava a tots. Des de feia tres anys, l’Arsenda preferia passar l’estona creant flascons a casa seva que anar a les Reunions de les Tulipes, que eren reunions que es feien cada dia a la Cantina del Carbó, que es trobava a l’Ajuntament del poble. La Cantina del Carbó, era un lloc molt popular i més les seves reunions perquè hi anava, pràcticament, tot el poble. Eren reunions on la gent es divertia, relacionava i distreia de la seva feina. L’Ajuntament era un espai molt gran, situat a la plaça del poble, on hi havia tot el que es necessitava. Hi havia mercats, teatres, cantines, balnearis, biblioteques, magatzems, herbolaris…. A més a més, hi havia la tenda de flascons on es venien els productes necessaris per crear flors.
Cada any, en aquest poble, es realitzava el «Lliri De La Vall», un concurs on el guanyador tenia el privilegi de fabricar les flors que s’utilitzarien per a aquella primavera. Era tot un honor guanyar aquell concurs, ja que donava reconeixement social. D’altra banda, la persona que guanyava es convertia en l’alcalde del poble per aquell any, se li donava una medalla i se li feia un dibuix de grans dimensions, el qual s’exposava a la gran finestra que es trobava al centre de l’Ajuntament, cosa que significava que tothom el veia. L’Arsenda es passava cada dia de l’any fent proves de productes per arribar a aconseguir la flor més bonica de tota la història per tal de guanyar el concurs, ja que sentia molta ràbia i enveja del seu veí Radulf. En Radulf havia guanyat el concurs tres anys consecutius però injustament, perquè durant aquests tres anys el que feia era entrar al jardí de l’Arsenda la nit anterior del concurs i robar-li una de les seves flors per després copiar-la. Amb una era suficient perquè només calia fer pols la flor i crear una barreja amb aquesta pols i el flascó de «Juliet-Juliot», que era la barreja que sempre s’utilitzava per omplir el terra de flors. En Radulf feia això perquè l’Arsenda sempre creava unes flors impressionants que deixaven bocabadats a tots per la seva bellesa i la fragància que desprenien, però tot això era perquè ella sempre hi dedicava molta estona i amor. A l’Arsenda li encantava fabricar nous flascons però això va canviar amb en Radulf, ara ella només creava flors per intentar guanyar el concurs. En Radulf va dir-li a l’Arsenda que aquest any no li robaria la flor perquè la gent del poble tenia sospites del que feia, així que per evitar que algú el descobrís, ell crearia les seves flors.
El dia del concurs, l’Arsenda ja tenia creada la seva flor guanyadora. Tenia tot el seu jardí ple d’aquesta flor. Eren molt boniques però no destacaven molt perquè eren de color verd com la gespa que cobria el terra i a part no feien gaire bona olor. Quan ella es trobava al jardí perfeccionant-lo, va treure el cap al jardí del Radulf i va veure que les seves flors eren com les d’ella però d’un color vermell que mai de la vida havia vist, era un color tan intens que no podia parar de mirar-les, a més a més desprenien una fragància pura i agradable. Al Radulf també el va sorprendre que les flors fossin iguals i li va dir a l’Arsenda que havia pensat anomenar-les roses. L’Arsenda va sentir molta ràbia de la magnífica creació del Radulf i va decidir fer-li malbé les roses perquè no volia que tornés a guanyar un altre cop el concurs. Així que va anar als afores del poble on hi havia una petita tenda que il•legalment venia flascons. Va emportar-se el.flascó de Safrà, un flascó que feia que les flors es fessin malbé. perquè els canviava el color, la forma o l’olor…. D’altre cantó, aquest flascó feia que no es pogués canviar l’anomalia de la flor perquè era una substància que s’adheria als gens de la flor.
L’Arsenda en arribar a la seva maşia va travessar el seu jardí cap al jardí del Radulf, ja que era molt més ràpid que donar la volta a la masia. L’Arsenda caminava ràpidament pensant que per fi podria guanyar el concurs però quan es trobava enmig del seu jardí va ensopegar, el flascó va caure i es va obrir. De cop i volta, a la tija de totes les flors van començar a aparèixer unes fortes espines que punxaven. L’Arsenda plorant i plena de ràbia va llancar el que quedava del flascó al jardí de Radulf. Aleshores, a les roses d’en Radulf també van començar a aparèixer aquelles espines. L’Arsenda molt enfadada va decidir anar-se’n del poble.
Unes hores després es va celebrar el concurs i sorprenentment va guanyar en Radulf, perquè, a banda que les seves roses eren unes flors increïbles, tenien unes espines que les protegien dels animals i, per tant, les persones van pensar que eren perfectes perquè així no les podrien fer malbé, ja que les flors sempre acabaven destrossades perquè els animals se les menjaven.
A partir d’aquell dia les roses tenien espines i per tant les feien especials perquè per poder-les tocar s’havia d’anar amb compte, eren unes flors perfectes per observar i olorar. Les roses es van estendre per tot el món i van arribar a l’Arsenda, que en assabentar-se del que havia passat va decidir punxar-se amb les roses i morir pel que se suposava que li havia de donar vida, les flors.
Comentaris recents