La Paula Marín ha recollit el testimoni de gent que va néixer a Susqueda i que hi va viure en una època de la seva vida, però quan es va construir el pantà van haver de deixar les seves cases i guanyar-se la vida en un altre lloc. Per a molta gent haver de buscar-se la vida va representar una oportunitat, però malauradament per alguns altres va ser un fet que van viure i patir amb angoixa i inquietud. La Paula deixa escrit en forma de relat les paraules de persones que li han explicat la seva experiència.
Fins el anys 60, Susqueda era un poble com molts altres del voltant: Els homes treballaven al bosc i les dones es cuidaven de la casa, dels horts i dels animals. Els nens anaven a l’escola, es feia missa a l’església, les botigues estaven obertes i els bars també…
Però a començament dels anys 60, ens van dir als habitants del poble de Susqueda, que ens donaven quatre anys per marxar del poble i anar a algun altre perquè volien construir un embassament. No es va poder decidir ni votar si volíem allà el pantà o no, ja que en haver-hi una dictadura no es podia opinar de res, però l’ajuntament del poble ens va anar explicant què s’hi volia fer. La ubicació del poble, el fet que ja hi hagués l’empresa Hidroelèctrica de Catalunya feia anys instal·lada a la zona, motiu pel qual ja existia la presa del Pasteral, que abastia d’electricitat a la tots els pobles dels voltants i a fàbriques importants com la Burés d’Anglès (des de principis del segle XX), i l’afany de la dictadura per construir pantans arreu d’Espanya, van ser els motius que ens van donar per haver de marxar.
Mentrestant, a casa nostra (can Parra), fèiem vida normal però ja ens preparàvem per buscar cases a altres pobles propers perquè sabíem que tard o d’hora hauríem de marxar. Així que, quan ens va sortir l’oportunitat vam anar a viure a Anglès i els pares van agafar com a negoci una botiga de comestibles al barri antic.
En marxar de Susqueda, molta gent hi va deixar el que no es podia emportar o no es necessitava, nosaltres ens ho vam emportar tot. I quan ja havíem deixat les nostres cases, algunes empreses van anar a buscar les teules del teulats i les bigues de les cases, per revendre-les o aprofitar-les per altres construccions…
I l’empresa Hidroelèctrica de Catalunya va haver de pagar, a la gent que tenia propietats en el poble, per marxar, però hi havia molta gent que no era pas propietària sinó llogaters. Tothom es va anar buscant un lloc on anar. No obstant, hi va haver una senyora gran que no volia marxar de casa seva, i quan estaven a punt d’acabar el pantà, encara es negava a deixar Susqueda. A aquesta senyora li deien “la Gallusa” perquè venia de “can Gallusà”, finalment l’empresa va decidir construir-li una casa al costat del pantà.
Paula Marín 1rC ESO
13 març 2016
13 març 2016
