Tot seguit us presentem un text elaborat per un dels participants en el raid al Far dels dies 17 i 18 d’octubre. Llegiu-vos-el i serà una experiència compartida!
«Eren un turc no-gaire-musulmà, un nigerià de casa bona i un anglès descregut que anaven ben gats arran del cingle del Far. No és pas un acudit. Què hi feien un dijous a la nit per aquells verals? Portaven un ciri en una mà per encomanar-se a la santa i un got d’alcohol a l’altra, per si tot fallava. No és pas un acudit. I nosaltres allà, torrant castanyes, cadascú les seves, ens els vam trobar havent sopat com uns ministres, nosaltres; ells havien begut com uns ministres.
Vint-i-cinc alumnes de batxillerat de l’Institut Campalans d’Anglès que segueixen de bona fe tres mestres de “gimnàssia”, un de tecnologia, un de química, el conserge i dos d’altres que hi eren perquè hi feien falta, poden tenir res en comú amb aquests tres personatges? Sí, el Far. Una muntanya que ens crida amb la seva força tel·lúrica.
Ells eren tres pilots que havien vist l’espadat imponent des de l’avió i havien volgut posar-hi els peus. Nosaltres hi havíem pujat a peu després de grimpar entre els graus dels cingles, des de la
Barroca, per baixar l’endemà pedalant per Coll de Condreu i coll d’Uria fins a Rupit i sota Tavertet i pel salt del Sallent avall cap a l’Agullola i Susqueda mentre d’altres trescaven per Lloret Salvatge per trobar-nos a remar sota el Pas-Ter-Alt i de retorn cap a Anglès. Quins topònims! Quin paisatge i quin paisanatge! que deia aquell. I quina bona organització! Qui ha dit que el jovent ja no té esperit i no s’esforça? Haguéssiu vist aquella colla que lleugers que anaven quan van deixar els llibres de batxillerat i com xalaven sotraguejats i embardissats per les boscúries, arreplegant castanyes i llenya i parant tendes abans que fosquegés. Quina altra manera de fer classe, podent fer la viu-viu pels camins d’en Serrallonga! Quina altra manera de fer classe, podent estar voltat d’amics i, tip de menjar i riure, ajaçar-te sobre el terra de fulles i adormir-te ben baldat sentint els mussols, del bosc, i llevar-te per salpar dejú sobre un mar de boira. En diem “raid”, que fa més “xulo” que dir-ne incursió, i ens ho vam passar tan bé, que ja pensem a tornar-hi.»
“Falcó de notícies”
