NIKOS KAZANTZAKIS
► El Crist de nou crucificat
El Club dels Novel·listes (cat.)
Alianza Editorial (cast.)
* * *
Desembre 2013
Nikos Kazantzakis (1883-1957), una de les personalitats intel·lectualment més captivadores de la literatura europea del segle passat, ha estat considerat amb certa unanimitat l’escriptor grec més important del segle XX: aquell que va veure traduïda la seva obra novel·lística a més de 70 idiomes i va merèixer el Premi Nobel de Literatura «cent vegades més» que en Camus, com reconeixia el mateix escriptor francès l’any que el va guanyar per un sol vot de diferència respecte al grec.
Pocs escriptors com ell han sabut reflectir a les seves obres amb tanta intensitat i dramatisme la lluita entre aquelles dues forces que ell anomenava la carn i l’esperit, les tenebres i la llum, l’esclavatge i la llibertat. Kazantzakis no és un autor que es recreï amb allò banal i intranscendent. Res del que s’allunyi de l’essencial l’interessa. I l’essencial s’identifica a la seva obra precisament amb la flama que esvaeix la foscor del món. En certa ocasió va escriure que no hem d’estimar els homes, sinó la flama que no és humana i els fa cremar; que allò veritablement valuós és la flama que transforma en foc aquesta palla humida, inquieta, ridícula a la qual anomenem humanitat. I que quan això succeeix, quan l’individu experimenta la reveladora presència d’aquesta flama a la seva vida, ha de cridar. Tan important i substantiu esdevé aquest crit que es pot considerar l’únic acte que justifica i eleva l’existència humana, tot fent-la brillar enmig d’un immens oceà de tenebres: «Tota la meva ànima és un crit, i la meva obra íntegra és la interpretació d’aquest crit».
En aquest sentit, el text que proposem tot seguit, El Crist de nou crucificat, bé el podríem considerar una de les notes més belles i punyents d’aquell crit, font alhora de totes les seves alegries i amargors d’ençà que el sentí per primera vegada a la joventut en apropar-se a la lluita implacable entre la carn i l’esperit en la figura de Crist. Un Crist on la divinitat no és do sinó conquesta d’un home que dubta i experimenta la temptació, que defalleix davant la missió encomanda, car no és un Déu que es fa home, sinó un home que somia amb la divinitat. D’aquest somni l’autor grec en deia religiositat.
Kazantzakis no és home d’església. Sovint a les seves obres, i de forma destacada a El Crist de nou crucificat, es critica el comportament poc religiós dels monjos, sacerdots i bisbes als quals els retreu l’absència de veritable espiritualitat en la seva conducta, quan no de ser un obstacle, i de vegades el principal, en el camí de la religiositat.
Pocs dubtes tindrà el lector, un cop llegida l’obra, que l’autor ha assimilat el missatge originari del cristianisme amb tota la seva puresa; és aquesta la raó per la qual el seu protagonista no pot acabar sinó bevent el calze amarg de l’existència reservat a tot aquell que vol transformar la seva carn en esperit —les tenebres no es deixen il·luminar. El fervor que desperta en Kazantzakis aquesta actitud és el motiu que li fa admirar tota obra d’art —i en concret les pintures d’El Greco— capaç de plasmar l’instant en què les criatures de Déu cremen enmig d’un paisatge fosc, alliberant tota la seva llum.
Doncs bé, de llum, n’hi ha molta a El Crist de nou crucificat, una novel·la que narra les vicissituds d’una comunitat grega sota domini turc en un any que, tot i no concretat, es podria situar al voltant de la dècada dels vint del segle passat. L’agà turc, màxima autoritat de la vil·la, permet una certa autonomia als habitants grecs que, organitzats al voltant d’un Consell de Notables i Ancians, decideixen representar la passió de Crist segons una tradició reiterada cada set anys. Reunit el Consell, assigna els diferents papers als veïns de la vil·la, la vida dels quals comença a transformar-se a partir d’aquell moment d’acord amb la naturalesa del personatge interpretat. I així, en Manolios, el pastor humil escollit per representar la figura de Crist, acaba veient en el seu sacrifici per salvar la comunitat el destí que l’ha de reconciliar amb Déu, actitud que el revesteix d’una autoritat moral inqüestionable davant la resta de personatges de la representació, el seu cercle íntim, mentre el Consell de Notables de Licovrisí, inclòs el popa, lluny de reconèixer el valor moral de la seva actitud, l’acabarà acusant de bolxevic tot exigint el seu cap a l’agà.
Molts dels personatges de la novel·la formen ja part de la galeria dels grans personatges de la literatura del segle XX. Alguns d’ells s’aixequen com a veritables arquetips de certs trets de la conducta humana: el vell Ladas romandrà en el record del lector com l’expressió més depurada de l’avarícia; l’agà, com el model perfecte del tirà; el popa, com a exemple del sacerdot hipòcrita; la vídua Katerina, la dona sensual que interpreta el paper de Maria Magdalena, serà per sempre la imatge de qui redimeix el seu passat a través del sacrifici per amor.
Kazantzakis, en reflectir uns models caracterològics purs, sense matisos ni tons grisos, ha pretès crear l’efecte d’un violent clarobscur entre carn i esperit, a fi d’emfatitzar allò que diu Joan en el seu Evangeli: la llum ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit.
Finalitzem. En Manolios és excomunicat a la novel·la pel popa Grigoris; Kazantzakis ho va ser també per l’Església Ortodoxa Grega, que va impedir que fos enterrat en cap cementiri. Les seves restes descansen a l’antiga muralla de la ciutat natal, Heraklion, a l’illa de Creta. A la seva tomba va escriure aquest epitafi: «Res no espero, res no temo: sóc lliure». És el testament d’un home que ha trobat per fi la síntesi entre carn i esperit, és a dir, la felicitat.
[Antonio Delgado]
