GEORGE ORWELL
► La rebel·lió dels animals
Edicions 62 (cat.) Ed. Destino (cast.)
ARTHUR KOESTLER
► El zero i l’infinit
Ed. Debolsillo (cast.)
Juny 2019
Les obres que proposem en aquesta ocasió (El zero i l’infinit i La rebel·lió dels animals), publicades respectivament en 1940 i 1945, comparteixen una analogia: la denúncia política d’un Estat —l’estalinista— per part d’uns autors propers al moviment ideològic que inspirà aquest règim, en un exercici autocrític infreqüent en el si del marxisme europeu a la dècada dels anys quaranta del segle passat, moment en el qual s’emmarquen els fets sobre els que reflexionen aquestes novel·les.
També l’evolució d’A. Koestler i G. Orwell camina en paral·lel si constatem que d’una adhesió inicial al marxisme i de la defensa de la política revolucionària (Koestler milità en el Partit Comunista d’Alemanya entre 1931 i 1938) arribaren cap a l’any 1937 a una postura clarament enfrontada a l’estalinisme en un moment —i això convé tenir-ho present— on el control que Moscou exercia sobre el pensament d’esquerres europeu havia esdevingut implacable.
Tots dos posseïren sens dubte aquelles virtuts que acompanyen sempre al veritable esperit crític: la lucidesa —virtut de l’intel·lecte— i el valor —virtut de l’ànim— sense les quals no pot obrir-se pas en períodes d’intolerància qualsevol obra compromesa amb la veritat. Comprendre i atrevir-se a contar-ho no sempre caminen de la mà en èpoques on l’ortodòxia —del signe que sigui— asfíxia dogmàticament el pensament. No fou el cas d’aquests autors. La seva defensa d’un socialisme democràtic els va portar a emprendre una aferrissada lluita contra aquells que pretenien sacrificar la llibertat en nom d’una ideologia totalitària que s’arrogava la interpretació del veritable sentit de la història en virtut d’una raó la lògica de la qual esdevenia d’una implacable crueltat amb la discrepància.
En el cas del text d’en Koestler, El zero i l’infinit, aquesta censura pren cos a través del relat del processament d’un dels pares de la revolució russa, Nicolài Bujarin, al·ludit a la novel·la sota el nom de Rubashov, en el marc dels Judicis de Moscou dels anys 1936-1938 on Stalin va eliminar quasi tots els membres del “politburó” de l’època de Lenin. Rubachof, que és un d’aquests dirigents de la vella guàrdia bolxevica que roman a presó acusat de rebel·lió a l’espera de ser condemnat per la nova direcció del partit, intransigent respecte de qualsevol desviació d’allò que el pensament únic exigeix, no es fa gaires il·lusions sobre la sort que l’espera; ell també ha forçat confessions, ha traït i ha inventat proves falses quan el poder l’emparava.
I ara a la presó —el marc on es desenvolupa la trama— Rubashov es planteja dues qüestions cabdals. La primera té a veure amb la pròpia identitat, amb el propi jo, al qual ha sacrificat en nom d’un “nosaltres” imposat pel Partit. En el moment en què s’enfronta a un judici en el qual se sap condemnat d’antuvi emergeix un problema teòric que li havia passat desapercebut durant la seva carrera al servei del Partit: el de saber-se un jo, una primera persona del singular enfrontada a aquell “nosaltres” com a forma identitària propugnada pel moviment revolucionari; una consciència individual que no es resigna a diluir-se en una consciència col·lectiva, i que tempteja un mode de reconèixer-se acceptable malgrat haver defensat fins aleshores que “l’individu era un no-res i el Partit ho era tot”, que “la branca que es separa de l’arbre tendeix irremeiablement a assecar-se”. Aquest espai de reconeixement que pugna ara per guanyar una veu pròpia, batejat per Rubashov com a “ficció gramatical”, va guanyant terreny paulatinament sobre la consciència col·lectiva instal·lada en ell en el moment en què afloren del passat els records de la relació sentimental que mantingué amb la seva secretària, Arlova, a la qual va sacrificar per salvar-se ell, i amb ocasió dels crits de dolor d’un dels torturats que compartien presó amb ell.
L’equació que igualava els èxits de la revolució, el camí inexorable de la història per fi entès, i el cost humà en termes de patiment sofert pels qui van ser sacrificats en el curs d’aquell camí es va desequilibrar definitivament als ulls de Rubashov aquells dies de turment. Quin sentit tenia el sacrifici egoista de la pròpia amant? Com ignorar els crits a la presó de Bogrov, el cap de la flota de l’Est a qui Robashov va ensenyar a llegir temps enrere, i que enmig de les tortures no deixava de pronunciar el seu nom com un nàufrag s’aferra a la taula de salvació? El factor menyspreable de l’equació lògica es tornava ara incommensurable, tot ofegant la veu de la raó com les onades silencien en una nit de tempesta els crits dels mariners moribunds.
L’altra qüestió, vinculada en darrer terme a l’anterior, neix de l’acceptació de la fórmula de l’ètica maquiavèl·lica que legitima que en temps convulsos el fi justifica els mitjans, inclòs la mort de qui discrepa del Partit, el veritable intèrpret del sentit de la Història i el garant de la correcta praxi revolucionària.
Tot plegat, en Rubashov es veu obligat a claudicar davant els fiscals que l’acusen i assumeix el càrrec principal: «Em confesso culpable d’haver seguit impulsos sentimentals i, en fer-ho, d’haver-me posat en contradicció amb la necessitat històrica. Em confesso culpable d’haver valorat la qüestió de la culpabilitat i innocència en un pla més elevat que el de la utilitat i el perjudici. Finalment, em declaro culpable d’haver col·locat la idea d’home per sobre de la idea d’humanitat…» Tràgica ironia la d’aquell que s’immola en nom d’uns ideals en els quals ja no creu.
L’altra obra, La rebel·lió dels animals de G. Orwell, plasma en forma de faula la història de la revolució russa tot criticant l’estalinisme i la corrupció que engendra el poder. Magistralment narrada, la faula exigeix una interpretació dels seus principals protagonistes, que al·ludeixen als actors que van participar en aquell esdeveniment històric, on cobren particular importància els porcs, representant als bolxevics, i en concret dos d’ells: Napoleó (Stalin) i Snowball (Trostki).
Tots dos textos neixen d’un esperit lúcid i valerós que els totalitarismes de tots els temps han tractat de suprimir. La profunditat d’aquella lucidesa i el valor necessari per denunciar la perversió d’aquell poder polític fan d’aquestes dues novel·les antídots perpetus contra la corrupció dels governants.
[A. Delgado]
