ACTE DE COMIAT AL MIQUEL i A LA FRANCISCA

Dilluns 17 de juny, l’alumnat i el professorat de l’Institut va voler fer un comiat al Miquel Galceran i a la Francisca Ruilópez perquè enguany es jubilen, molts anys de docència, molts anys a l’Institut i molts alumnes han compartit amb ells alegries, esforços i il·lusions.

Com diu el tòpic horacià, beatus ille jubilatus (feliç aquell que es jubila, perquè d’ell serà tot el temps del món). I certament és així ja que com el mateix nom indica “jubilar” prové del llatí jubilare, “cridar de joia”.

(Per veure totes les fotos de l’acte cliqueu en aquest enllaç)

No sabem si avui la Francisca i en Miquel criden de joia, o bé els fa molta pena pensar que el curs vinent nosaltres seguirem aquí, al Lluís Domènech i Montaner, a l’Institut vell, amb alegria, fent classe a aquests fantàstics alumnes. Segur que deixar d’ensenyar és un fet que impressiona així de cop, són molts anys, però sapigueu que ens feu enveja, perquè només vosaltres dos podreu viure a partir d’ara aquest gaudi de la llibertat, fruint del temps i sense treballar.

Ens preguntem què es deu sentir quan hom disposa de tot el temps del món. Segur que tots voldríem gaudir d’aquest nou status, l’única llàstima és que, com deia Virgili, fugit irreparabite tempus, és a dir, que el temps fuig irremeiablement. Però el temps, com deia el poeta, no es perd ni es guanya, transcorre i el vivim, a vents propicis de vegades; d’altres cops amb angoixa. Transcorre el temps i transcorrem nosaltres. Ara, més que mai, és el moment de gaudir plenament del temps.

Ha estat un honor i un plaer haver treballat amb en Miquel i la Francisca, només ens resta donar-los les gràcies i desitjar-los bona sort en aquest futur que ja és present i que gaudiu d’aquesta merescuda jubilació.

 

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol