Els límits dels tres barris que conformen el districte número cinc no es van definir : fins a l’any 1980. Amb el nom de L1 Llefià sempre s’ha conegut una zona de Badalona, molt superior a l’actual, que arribava fins a Can Peixauet.
La primera referència documentada data del 1012 quan trobem una donació de terres a Nimphianus, topònim que en escriptures posteriors del mateix segle XI apareixia com Niphiano, Liphiano i Liphian. Aquest últim va donar lloc a l’actual mot L1efià i podria tractar-se de la pervivència del nom d’un propietari romà.
Llefià: una mica d’història
Davant de la necessitat de subdividir el barri, l’Ajuntament va prendre la decisió d’adoptar aquest nom pel fet que en aquest barri hi havia dues associacions de veïns i altres entitats que l’havien adoptat.
Actualment són tres els barris que formen L1efià: Sant Antoni de L1efià, Sant Mori de L1efià i Sant Joan de L1efià.
Una de les vies més antigues de Badalona travessava tota l’àrea de camps de conreus del que durant molts segles va ser L1efià, i que ocupava una extensió superior a la que té ara el districte número cinc.
La carretera de València, un camí amb arbres a banda i banda, passava per L1efià, travessava el riu Besòs i arribava fins a les portes de Barcelona per continuar després cap al sud fins a València. A tocar d’aquesta carretera s’alçava la torre Hospital, una edificació avui desapareguda que era propietat de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Aquesta torre, que havia estat envoltada de camps de conreus, va desaparèixer durant el procés d’urbanització de la zona.
Fins al 1923, l’única edificació notable era la torre Mena, casa colonial construïda el 1880 sobre les runes d’una altra de més antiga, la masia de can Mena, que va ser propietat de Pere Jeroni de Mena, administrador general de les rendes reials de Mallorca.
La propietat tenia una torre semblant, la de can Canyadó i l’accés era un pont llevadís. També tenia una capella on es venerava un sant crist que, segons sembla, era el mateix que havien portat els segadors de la revolta del Corpus de Sang del 1640.
L’aspecte dels voltants de la torre era ben diferent fa poc més d’un segle. Tot i que costa d’imaginar, la masia estava envoltada de camps de conreus. Les vinyes ocupaven la major part del sòl i s’estenien fins al que ara és el barri de Sant Mori de L1efià. A la part més alta, el paisatge canviava de forma radical i es convertia en gairebé agrest. Els boscos de pins creixien en indrets com el que és ara el carrer de Sant Frederic.
Durant els primers anys anteriors a la Guerra Civil, les cases modestes d’autoconstrucció compartien espai amb torres d’estiueig com ara la torre de l’ou, avui desapareguda.
AI llarg dels primers anys del segle EX, els camps de conreus van deixar pas a les bòbiles.
Fins als anys 50, les bòbiles que formaven part del paisatge de la zona estaven situades al barri de Sant Joan de L1efià, però també a Sant Antoni i a Sant Mori. Aquests forns de llenya explotaven les terres argiloses de la zona, d’un color vermellós força característic.
Després de segles de vida rural l’arribada de la immigració accelerà els canvis a la zona.
Els primers immigrants es van instal·lar sense permís als terrenys més alts i allà van construir-me els habitatges amb materials força modestos.
Són estampes típiques de l’època les coves que s’utilitzaven com a habitatges, on famílies senceres s’encabien per trobar un recer, i també les barraques fetes sense cap mirament.
La construcció del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, el metro i l’exposició Universal de Barcelona de l’any 1929 van atraure una gran quantitat de gent (200.000 persones a l’àrea de Barcelona), i a Badalona va venir gent de tot l’Estat atreta per la feina.
Durant el període de la Guerra Civil van continuar arribant nous habitants, la majoria fugitius de les zones més castigades per la lluita.
La gran explosió demogràfica es va produir en el període de postguerra. La gent arribava a Catalunya empesa per les necessitats i l’esperança de trobar-hi feina.
L’opció de l’autoconstrucció de l’habitatge va ser generalitzada.
Més endavant van aparèixer constructors que oferien opcions de permuta(a canvi de terreny oferien un pis o dos)És en aquesta època que comença l’activitat associativa dels habitants dels diferents carrers per anar resolent els principals problemes, especialment els urbanístics.
EI pla urbanístic del 1967 consagra l’edificabilitat de la resta del barri que fins aleshores havia estat considerada com a zona rústica. Aquesta va ser la resposta de l’ajuntament a la pressió especulativa davant de l’onada de la segona immigració.
Amb l’onada de població dels anys 60 es construeix el polígon de La Gallina Blanca, el polígon de Promociones Arga, els blocs de l’avinguda del Marquès de Sant Mori, la plaça de Trafalgar i els polígons del Patronat de la Vivenda de Renda Limitada de Badalona.
La història de l’evolució urbana del barri és molt recent. A mesura que s’apropà l’any 1979, els moviments associatius i veïnals creixen.
Les principals aportacions d’aquests moviments associatius van ser l’any 1976, l’aprovació del PARI, que va consistir en la reducció de la construcció dels habitatges, la preservació de zones verdes i equipaments i la construcció d’aparcaments als terrenys de les comunitat de propietaris. Aquesta darrera iniciativa va ser reconeguda l’any 2003 amb la concessió a l’Associació de Veïns Sant Joan de L1efià-Gran Sol el guardó de la Creu de Sant Jordi.
AI 1999 es va crear Llefi@net “Xarxa Ciutadana de Llefià”, un espai de comunicació sòcio-tecnològic de les entitats i veïns del barri mitjançant el qual es dóna accés a l’arxiu històric de L1efià (http://l1efia.org/arxiu2/)
