“No puc, ni vull oblidar el què hem viscut, però això fa que encara estigui emocionalment atrapada a Idomeni.”
La Ivette Clapés és una voluntària independent de Taradell. Ella i 5 voluntaris més formen el grup “El poble ajuda al poble”, nascut amb l’objectiu d’ajudar els refugiats de la guerra de Síria. Fa uns mesos van viatjar a Grècia per visitar i ajudar en diversos camps de refugiats. En aquesta entrevista ens explica les seves vivències i ens transmet les emocions viscudes en el camps de refugiats d’Idomeni.
Quan i per què vas decidir viatjar als camps de refugiats com a voluntària? Vas tenir el suport del teu entorn?
Vaig prendre la decisió de realitzar el viatge després de veure el documental de To Kyma, de David Fontseca. Per a mi era massa la indignació que em generava la situació, per no actuar. La família (marit, filles, pares, sogres i germà) em donà el seu absolut suport i un amic fotoperiodista, que havia estat en diferents camps, m’animà dient que feia molta falta.
A partir d’aquí neix un petit grup, que ens unim amb un altre voluntari vigatà d’origen sirià que ja havia iniciat un projecte, sota el nom: El poble ajuda al poble. Formem un grup de 6 voluntaris independents (6 persones motivades que deixen la feina durant 8 dies, que tenen una família que es queda a casa, que paguen uns bitllets i altres despeses de la pròpia butxaca…) Comencem per omplir un contenidor de material (roba, menjar, material d’higiene, tendes…) per portar-lo a Grècia i poder repartir-lo entre els refugiats. Recollim diners per poder gestionar-los allà en funció de les necessitats que hi hagi. Tot això és possible, també, gràcies a l’ajuda de moltíssima gent solidària que s’implica en el projecte.
La idea era marxar a Lesbos, però la disminució de l’arribada de barques fa que el nostre viatge canviï de rumb. I és que les coses allà són constantment canviants, i ens anem adaptant a la situació. Perdem els bitllets i n’hem de comprar de nous. Hi estarem un dia més. Ens quedarem a Atenes.
Quins camps de refugiats vau visitar?
Marxem el dia 3 d’abril. Primera parada, Atenes. El primer contacte és al camp de Pyreus, un camp al port d’Atenes. Tendes de campanya al costat de transatlàntics de luxe… una paradoxa… és un xoc. També ens sorprèn el silenci que hi ha, malgrat la gran quantitat de persones que s’hi concentren. Després ens desplacem al camp d’Arribades. Un aeroport construït per a les Olimpíades que serveix de camp de refugiats. Imatges contradictòries… refugiats que volen marxar estan aturats en un antic aeroport, on el cartells amb les sortides dels avions han quedat també aturats. També visitem el camp d’Hoquei. Allà hi fem molta feina: repartim menjar, preparem lots d’higiene, organitzem roba al magatzem, juguem amb els nens… sempre hi ha alguna cosa a fer.
Dos dies més tard, i després del primer contacte amb un camp de refugiats viatgem a Idomeni, al nord de Grècia. Sabem que aquell camp és diferent; és un desastre humanitari en majúscules. Dotze mil persones sobrevivint en camps de blat al costat de les vies de tren. No hi ha serveis mínims, només l’ajuda dels voluntaris independents. Voluntaris que, com nosaltres, han aparcat la seva vida i han vingut d’arreu del món a intentar ajudar tantes persones que estan atrapades en aquell punt d’Europa.
Quina sensació vas tenir en arribar als camp de refugiats?
Les emocions sorgeixen descontroladament quan veus la quantitat de nens i nenes (40%) sense estar escolaritzats, sense un futur immediat. M’envaeix una gran tristesa quan veig persones grans sense la seva família, atrapats a Idomeni. La gran quantitat de dones embarassades a punt de parir en unes condicions inhumanes, sense poder oferir res millor que aquesta incertesa als seus futurs fills. Sento vergonya de formar part d’aquesta Europa que no em representa. Però també, compartim molts moments de somriures, de joc, de cantar, ballar i parlar… sento una certa alegria en creure que encara hi ha alguna esperança en la humanitat quan coneixes persones increïbles, quan veus la capacitat d’organització dels voluntaris i l’agraïment constant de les persones “refugiades” sense refugi. Apareix també un cert sentiment d’egoisme, ja que és molt més el que t’emportes a nivell de valors, a nivell humà, que el que pots aportar.
Quina va ser la teva tasca com a voluntària dins els camps?
A Idomeni hi ha molts projectes de petites ONG i associacions en els que ens hi sumem i hi participem activament. Els voluntaris independents han tirat endavant un hammam infantil, és una dutxa per a nens petits on els ofereixen aigua calenta, roba neta i sabó perquè les mares rentin la roba. Hi ha cuines on necessiten mans per cuinar, per preparar els aliments. També hi trobem un magatzem per ordenar, amb totes les donacions de roba, material d’higiene…
Conjuntament amb altres voluntaris independents i petites ONG (Bomberos en acción…) detectem la necessitat que els refugiats disposin de llenya per cuinar i escalfar-se; fins ara cremaven plàstics i això suposa una contaminació evident de l’aire i la conseqüent afectació a les vies respiratòries. Hi havia molts nens i adults que tenien problemes respiratoris per aquesta causa. Unim esforços i recursos per comprar llenya.
Vas presenciar algun conflicte?
L’últim diumenge d’estar al camp va succeir una cosa que ens va canviar la perspectiva de tot plegat. Els refugiats es van reunir al voltant de les vies, davant la frontera amb Macedònia. Nens, adults, gent gran, famílies senceres amb motxilles i convençuts que aquella nit podrien dormir a Macedònia. Per fi veien que les fronteres obririen i podrien passar. Un cop van acabar les negociacions amb la policia grega i la de Macedònia, van veure que a aquell dia que poguéssim passar.
Els refugiats van apropar-se a la tanca i allà va començar els enfrontaments. La policia de Macedònia armada amb bombes de gas, pilotes de goma, amb dos tancs militars i un helicòpter militar. Els refugiats es defensaven amb fang i pedres. La batalla va durar moltes hores, massa. Nosaltres vam estar amb ells, traient ferits, donant líquids, pasta de dents, aigua pels gasos lacrimògens… La policia va disparar contra nens, famílies, gent gran, contra les tendes que van quedar reduïdes al no res… aquell dia va ser el dia en què vaig viure de més a prop el què era una guerra. Un atac indiscriminat cap a les persones, cap a la seva dignitat, on la desesperació, la impotència i la ràbia es podien respirar en l’aire, barrejat amb els gasos que ja estaven escampats per tot el camp.
Després d’aquella jornada tan dura, els refugiats ens deien: ”Idomeni és pitjor que Síria, ens en tornem…”. Quan sents això, que un pare de família de quatre fills et diu que torna allà d’on van haver de fugir, d’on les bombes els van deixar sense res, sense casa, sense familiars, sense futur…. com a ciutadans europeus només podem sentir vergonya. Vergonya per fer el que estem fent, vergonya per haver robat la dignitat a altres éssers humans, vergonya per haver perdut la memòria històrica on fa uns anys eren els nostres avis els que estaven exactament en la mateixa situació. I l’única cosa que podem fer en aquell moment és demanar perdó.
On són els drets humans? On és la humanitat? La història ens ho recordarà i els nostres fills i néts ens demanaran explicacions pel que estem fent en aquest moment.
Amb quin sentiment vas tornar a casa?
El moment del comiat és molt dur. Saps que marxes cap al confort de casa teva, però la seva incertesa encara es fa més gran, hi ha qui t’agafa com a referent i tens la sensació que els abandones. Després d’un mes de la tornada, encara mantenim contacte diari amb les persones més properes. No puc, ni vull oblidar el què hem viscut, però això fa que encara estigui emocionalment atrapada a Idomeni.
Com creus que podem ajudar des d’aquí?
Des d’aquí cal fer difusió dels fets, sensibilitzar totes les persones del nostre entorn i actuar dins les nostres possibilitats: donar suport a petits projectes que hi intervenen de forma directa, informar-nos i fer-nos conscients del que està passant perquè no quedi en l’oblit, votar amb seny…
Comentaris recents