ESPERANT-VOS

No podia ser! Ja havien passat més de dos mesos però encara no m’ho podia creure. L’última vegada que la vaig veure estava tan feliç i sana que no hauria pensat mai que arribés tan ràpid aquell trist dia, el dia que la perdria per sempre. Els dies sense ella ja no eren iguals, no se com dir-ho, era com si faltés alguna cosa, ja no estava segura del que feia.

Tot va començar el 12 de febrer, aquell dia no havia de treballar, així que em vaig llevar una mica més tard, més o menys a les 10:30h. Em vaig aixecar molt mandrosa i em vaig dirigir cap el lavabo per fer “pipi” i dutxar-me. Quan vaig sortir d’aquella refrescant dutxa, vaig anar cap a la cuina a fer-me l’esmorzar, no seria un esmorzar especialment diferent al dels altres dies. Com quasi cada dia, em vaig preparar una torradeta amb caviar i un suc de taronja acabat d’exprimir. Quan estava a punt d’acabar-me l’esmorzar, va sonar el telèfon fixe, em vaig estranyar bastant, normalment, tothom em trucava pel mòbil, per això vaig pensar que era publicitat i vaig ignorar la trucada. Van passar uns cinc minuts i van tornar a trucar, i així contínuament fins que al final, em vaig cansar i vaig agafar el telèfon. De sobte, el telèfon va caure de les meves mans, el meu cos no responia, estava molt confosa, dels meus ulls van caure unes enormes llàgrimes que m’acaronaven suaument les galtes fins abandonar-me i caure al terra. Semblava com si tot el món hagués caigut sobre meu, era com si algú m’estigués apunyalant el cor amb totes les seves forces. Sentia una barreja d’emocions; tristesa, ràbia, por…era una sensació que mai m’havia passat i no em va agradar gens sentir-la. A la trucada em va respondre una veu estranya que em semblava familiar, però no la reconeixia, aquella veu em va informar de la mort de la Maruja, la meva estimada mare.

Tot va ser com quan va morir el meu pare, vam anar al funeral, vam llençar les cendres al bosc del costat del poble on vaig passar la meva infància… Però, tot i així, encara no ho podia superar. Ara, l’únic que em quedava d’ella, era el seu estimat gos i un vell diari de color vermell, que deia així:

Si esteu llegint aquest diari vol dir que ja no estic en aquest món, aquest escrit està especialment dedicat a les meves dues filles, que mai oblidaré, Teresa i Helena.

Dimarts, 13 de juliol de 2018

Fa una hora que ja s’han anat, estic sola a casa i és molt avorrit. El temps passa molt lentament, i cada cop les trobo més a faltar. Ja és fosc, he acabat de sopar i ara vaig a dormir.

Divendres , 16 de juliol de 2018

A l’acabar d’esmorzar, he anat a passejar una mica pel bosc, quan he sortit de casa feia molt de sol però, poc a poc, anaven apareixent més núvols grisos al cel fins que, de camí de tornada, ha començat a ploure a bots i barrals. No portava paraigües i ja sabia que la pluja duraria molt, així que encara que intentés refugiar-me sota els arbres i anés el més ràpid possible, arribaria xopa a casa.

Dissabte, 17 de juliol de 2018

Ahir a la nit no vaig dormir gens bé, avui m’he despertat amb molt mal de cap, m’he posat el termòmetre i ha marcat 40,2 de febre, crec que m’estic posant malalta. M’he pres un medicament que, per cert, sabia fatal i després he preparat una infusió i m’he estat al llit durant la resta del dia mirant per la finestra com seguia plovent.

Diumenge, 18 de juliol de 2018

Avui, al despertar-me, ja em trobava molt millor, no em feia mal el cap, i quan m’he posat el termòmetre em marcava que estava norma ii no tenia febre. Com que a fora seguia plovent, he aprofitat per preparar unes costelles que són delicioses, però feia molt de temps que no cuinava. He fet més del compte, per això, he guardat les que han sobrat en un “tupper”.

De sobte, he sentit un soroll molt estrany que venia de fora. Quan he obert la porta he vist un gos enorme de color blanc amb taques negres, tenia tres potes, totes elles plenes de ferides. Horroritzada de pensar que li hauria pogut passar, he deixat que entrés a casa i s’escalfés al costat de la llar de foc. Seguidament, l’he donat les costelles que m’havien sobrat perquè recuperés les forces. Li he curat les ferides lo més bé que he pogut. A l’acabar, he anat al llit per dormir, i mirant per la finestra, he observat com lentament es feia de nit.

Dilluns, 27 de juliol de 2018

Aquests dies no he pogut escriure res en el diari perquè, no se ben bé com, el vaig perdre i l’he estat buscant dia i nit durant tota la setmana fins avui. Quan per fi l’he trobat, m’he sentit molt alleujada però, a la vegada, també bastant humiliada, sobretot perquè tot aquest temps he estat buscant per tot arreu; darrera els armaris, sota el sofà… inclús, dins la brossa. Tot i així, em vaig deixar un lloc, un lloc molt obvi que estava davant dels meus nassos, el llit del meus estimat “Taques”, el gos que la setmana passada vaig acollir. La resta del dia va ser bastant trist, vaig mirar l’àlbum de fotos de quan estàvem tota la família junta i vaig recordar aquells dies feliços que mai oblidaré.

Dimecres, 29 de juliol de 2018

Avui, sobre les tres de la matinada m’ha despertat un terrible malson, ja no recordo de que tractava, l’únic que se és que no em va agradar gens. A l’obrir els ulls he observat tota la meva habitació, il·luminada solament per la llum de la lluna. Al cap d’uns segons m’he adonat que estava sobre el fred terra de l’habitació, devia caure mentre dormia però, tot això, no té importància. Després m’he estirat sobre el llit, on

m’he adormit de seguida. Quan m’he despertat, ja era la una del migdia! El “Taques”, el meu apreciat gosset, estava sobre la catifa mirant-me amb els seus ullets de color castany. M’havia preparat un plat ple de menjar de gos que al final se’l va menjar ell. jo em vaig preparar uns canalons d’espinacs deliciosos.

 

Dissabte, 2 d’agost de 2018

He trucat a la Teresa i l’Helena, les meves filles, i demà vindran a dinar. he estat pensant què fer per dinar, al cap d’una estona m’he començat a agobiar una mica. Així que he decidit passejar pel bosc amb el gos perquè em toqués una mica l’aire i se m’aclarissin les idees. Al passar pel costat del rierol , mentre el “Taques” jugava amb l’aigua, m’he assegut en una roca per esperar-lo i recol·lectar unes quantes mores d’un esbarzer . Va ser en aquell moment, que se’m va acudir fer un dinar amb fruits del bosc. De primer plat, prepararia una amanida amb salsa de fruits del bosc. de segon plat, pollastre amb prunes i pinyons i, per últim, de postres, un pastís de maduixes i mores i una macedònia. He comprat tots els ingredients a la botiga del poble, on treballa el Paco, el meu millor amic des de la infància.

Diumenge, 3 d’agost de 2018

Avui per la nit no he pogut dormir gens ni mica perquè estava molt nerviosa ja que feia molt de temps que no les veia. M’he llevat molt d’hora per poder preparar tot amb calma. he començat a cuinar a les 7:30 i he acabat a les 9 h. Elles han arribat a les 12:45 i vam dinar molt bé tots plegats. m’he sentit com abans, quan estàvem tots junts.

Aquell va ser l’últim dia que la vaig veure, hauria desitjat veure-la, com a mínim, un cop més. El diari segueix, però les altres pàgines es van perdre i ningú les ha trobades.

Desitjo que us hagi agradat aquest diari de la meva mare i espero que sempre aprecieu les persones que encara estan en aquest món.

(Coballina)

Autores: Lena C. i  Aina M.